Què vol dir en realitat fer història? On està la línia fina que separa allò que és història d'allò que no ho és? Som conscients que els nostres records, la nostra memòria, conté part de la història col·lectiva. En la seua última obra, “Estic fent història”, el músic, escriptor i periodista Arturo Gaya l'encerta en este exercici generós i valent que és compartir relats íntims de memòria per fer-nos entendre que cadascú de nosaltres és part de la història compartida, la de la nostra ciutat, la del nostre país. La història del carrer versus la història difosa des dels estaments de poder... quina és més real?

Què vol dir fer història?

Quan estudiava m’explicaven que la història la solen escriure els vencedors, des del poder, però crec que seria molt interessant que la història es relatés des de moltes capes socials, des de la gent que l'ha viscut, des del carrer. 

Tots guardem en la memòria part de la història.

Feia un temps la gent del meu voltant em deixa que escrivís les anècdotes que els explicava i quan em vaig decidir i les anava escrivint m'adonava que pertanyien a un temps del qual encara no se n’ha escrit massa, finals del segle XX. Abans no n’era conscient que allò també podia ser història i, tot i que el títol pot semblar un pèl pretensiós, de fet és una mica provocatiu, és una manera de dir que estava escrivint la història d’esta etapa però vista des del carrer.

Els relats que narra són fruit de la memòria o els havia escrit en un dietari?

No ho tenia escrit. Soc bastant desordenat. Mai m'apunto res i no tenia tampoc mai la idea que arribaria este moment. I, per tant, l'exercici d'alguna manera ha sigut una xalera, perquè m'ho he passat molt bé recordant, demanant ajuda per situar coses, per contrastar si la memòria em fallava o no. I després ordenant estos records. Jo ja aviso al principi del llibre que està escrit de memòria, per tant, això és un avís al lector.

Ha estat costós recordar, seleccionar els records que volíeu explicar i destriar-los d’aquells massa personals?

Vaig començar a pensar-hi fa uns tres anys i també ha estat bonic escollir aquells records que no eren la meua història personal, sinó la teua, la de la persona que ho llegís, no parlant de mi, sinó d’unes generacions que hem viscut uns temps històrics extraordinaris, des d'una dictadura a la lluita a cavall d’una altra època històrica que era una explosió de llibertats i de creació, com penso que no hem tornat a viure i dubto que la torne a viure, això van ser uns temps excepcionals.

Per què s'acaba l'entorn dels anys 2000 i no fins a l’actualitat?

D'una banda, perquè mon pare, que és una miqueta fill conductor del llibre, sempre deia que li hauria agradat molt veure el canvi de mil·lenni, però no el va veure per un any. Per tant, a mi això m'ha servit una miqueta per a ubicar a quins temps em volia referir. D'una altra banda, perquè m'atreveixo a dir que fins al segle XX ja es pot fer història, però el segle XXI, francament, no l'he acabat de pair, o sigui, em costa molt… deixem que passe una miqueta més a veure si s’entén alguna cosa… No hem de perdre la calma, hem de saber analitzar-lo i crec que tots tenim eines per posar el nostre granet d'arena en fer un món una mica millor des del nostre entorn proper.

Tothom viu la història a partir d'unes condicions geogràfiques, familiars, econòmiques... En el seu cas, el fet de viure a Tortosa, ser fill d'un sastre, el salt que implicava després marxar a la universitat a Barcelona, de quina manera va condicionar la seua vida?

A la meua generació, quan arribàvem a l'edat d'estudiant marxavem a Barcelona -si teniem la sort d'haver nascut en una família que es podia permetre pagar-te els estudis-. Allò era com un ritual d'iniciació. A mi em va coincidir amb moltes coses. Franco en aquells moments jo no sabia ni qui era, i en anar a la universitat vaig descobrir una època molt interessant en què tot era ideologia. Era fantàstic, totes les decisions de la teua vida les prenies per ideologia. Em penso que també és una cosa que avui no es dona gaire, però que no està malament reivindicar-la. L'època d'estudiant implicava descobrir moltes coses que et marquen. La cultura hippie, per exemple. Tots en tenim una miqueta en la nostra essència. Tots estem fets de parts de les coses que hem viscut o de les persones que ens han influït.

Va ser el despertar de la seua consciència social?

Sí, a la universitat tothom era d'un partit o d’un altre i allà vaig descobrir allò que es deia “prendre partit”. Llavors prendre partit era necessari perquè tots havien de ser activistes i el partit es prenia després d'una discussió ideològica que t'enriquia molt.

I també va tenir el seu contacte amb la música de manera professional.

Allà a Barcelona va néixer la Cucafera, que tenia un nom molt d'aquí, però en realitat era un grup, un duet que féiem cançó catalana, però es va donar la circumstància que vam ser els últims de la nova cançó catalana, perquè vam entrar a la nova cançó en un moment històric també perquè des del poder també es van arraconar els cantautors. Es veu que quan va morir Franco ja no hi havia res per a protestar i així ens ha anat. Ara diem estes coses rient, però en aquell moment tot tenia el seu dramatisme. 

Estos dies es parla d’enquestes en què el 40% dels joves del país diuen què els seria igual que hi hagués una dictadura o una democràcia, com ho veu?

La culpa no és de la gent jove d'estes enquestes, és que la societat no ha tingut les eines adequades perquè la gent jove sàpiga realment el que va ser una dictadura.

Perquè, si ara tenim més eines que mai per explicar-ho?

En tenim més que mai, però probablement manca conscienciació. La tecnologia mai serà millor que l'ànima humana. Pete Seeger deia que la tecnologia pot arribar a destruir l'ànima humana si no ens adonem que tots hem de ser també creadors i no consumidors. Això sembla molt profund, però a la pràctica no hauria de ser tan difícil. 

És optimista?, perquè cada vegada som més consumidors, però també som molt creadors, no?

Sí, soc optimista i crec molt en la gent. Tinc esperança, perquè en el contacte amb la gent, en el dia a dia, veus que la realitat no sempre es correspon al que ens donen a entendre de com està la societat.

No matarem el missatger!

Al missatger no, però de vegades a l'emissor sí que se l’ha de controlar!.

Parlem del terme importància. De menut pensava que era un xiquet "important" perquè venia la banda a tocar davall de casa seua pel seu aniversari -fins que va saber que en realitat venien perquè eren les festes de la Cinta-, i també parlea al llibre de la "importància" d’una professió com la del teu pare en la seua època, que era sastre… La importància de les coses senzilles.

Sí, però en aquell temps els sastres tenien tant poder i importància com els advocats i els metges. És curiós que un ofici que avui és un ofici artesà i quasi en perill d'extinció tingués en aquell temps tanta importància com perquè li regalessen un carnet de conduir com a agraïment per haver arreglat un descosit de l'americana al president de la Diputació. Els anys 60 passaven estes coses.

Hi ha coses que si no evolucionen, malament. A mi l'evolució no em decep. Jo mantinc l'esperança, la il·lusió, hi ha moments en què penso que arribarem a un punt d'inflexió i tornarem a prendre consciència i a recuperar alguns valors: el de la comunicació personal, la intel·ligència natural…En algunes coses soc un espectador sorprès.

La música ha estat molt important en la seua història personal i també la música acompanya i marca segurament molts moments històrics.

Moltes músiques les tenim molt relacionades amb les llibertats, amb tots els moments històrics. El primer disc va ser un de José Guardiola, això també marca, eh?, però quan jo tenia 7 o 8 anys era un fan terrible dels Rolling Stones, dels Beatles, dels Sirex, dels Mustang…I la gent em diu com pot ser que als 7 o 8 anys fosses fan d'aquells grups? Doncs perquè jo anava de carabina als guateques amb ma germana.

La paraula carabina l'hauriem d'aclarir?

També s'ha perdut, eh? Els pares t’enviaven a acompanyar-la a les festes i més que vigilar, la germana ja era molt conscient que anava amb el germanet i tornava més aviat a casa. El cas és que allò em va servir per a conéixer certa música molt abans del que corresponia a la meua l'edat. Llavors vaig anar descobrint música lligada a la recuperació de les llibertats democràtiques. A Catalunya vam tindre una banda sonora tremenda que va ser la nova cançó. I després vaig anar veient que a altres països també hi havia hagut la cançó social com a banda sonora. A Xile, Victor Jara, assassinat per Pinochet. A Portugal, la revolta dels clavells va tindre com a banda sonora la música del cantautor José Afonso. En cada lloc del món on hi havia una revolta havia tingut una música i esta cançó social dels cantautors va ser el meu primer contacte en el món de la música.

Va fer diverses incursions per estils diversos fins a arribar als Quicos.

Sí, primer cantant per a infants, també vam fer una incursió amb Jordi Fuster a l’època daurada del pop espanyol… Què ha buscat en la música? La música és un vehicle. Sempre l'he fet per intentar transmetre un sentiment. El pots transmetre amb folk, amb cançó catalana, rock and roll, amb el que siga. La incursió amb Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries és la que m'ha durat més i curiosament este grup té molt a veure amb el periodisme. Quan es va tancar Ràdio Tortosa i emissores de Ràdio Nacional d’Espanya va ser un cop per al meu ofici de periodista i això es va produir una revolta interna que em va portar a reprendre més intensament el camí de la música amb el personatge de Quico el Célio, que m’ha permés continuar com a periodista però d’una manera més lliure. A través d'ell, he continuat estos dos oficis que m'estimo tant, que són la música i el periodisme. Perquè el periodisme no és només treballar un diari o en una ràdio, sinó comunicar el que passa. I amb el llibre del que estem parlant, per a mi és tornar a l'exercici de periodista, perquè estos relats no deixen de ser unes cròniques d'un temps.

Són temps difícils per als cantautors?

Musicalment, estem en un moment bastant difícil, perquè la música amb contingut, amb missatge, està molt arraconada. Per a mi els cantautors que sobreviuen són herois perquè estem dins d’un bombardeig mediàtic d'altres tipus de música que et porten a tot el contrari. En això soc bastant crític, no soc l'únic. En el nostre territori jo admiro gent d’una altra generació que segueix este camí, com Noel Luna, Lia Sampai, que utilitzen la música d'esta manera tan bonica per transmetre sentiments, per intentar transformar la societat. Dissortadament al nostre país ja no hi ha aquells cantautors que en aquell moment eren tots uns referents.

Quina revolta tenim pendent?

La de pensar que nosaltres mateixos podem fer coses. Podem ser protagonistes d'esta història, no deixar-nos portar pel sentiment de què no hi ha res a fer. Reivindiquem les bones notícies. Veiem a la gent enganxada al mòbil i preocupada com si el món ja no depengués de nosaltres, però hem de ser molt conscients que el món sí que depén de nosaltres. Crec que és la revolta pendent.