A dia d’avui podem, sense embuts ni empatxos, catalogar Los col·loquis de Despuig com un clàssic de la literatura catalana. I gairebé ho són des del moment en què foren escrits, ja que com a text paradigmàtic de la prosa renaixentista i mostra fefaent que la literatura del Principat havia assimilat la modernitat del moment: la renovació en l'ensenyament del llatí, l'interès i la recuperació del llegat clàssic i, en definitiva, un nou cànon de lectures i tota una nova cosmovisió que hi anava aparellada. A l’efecte, és ben significatiu també que Despuig s’expressés per mitjà d’un dels gèneres favorits de l’antiguitat clàssica, el diàleg. Los col·loquis són, amb tot, un clàssic sui generis, sagnat, suat i plorat, perquè l’obra de Despuig, redactada el 1557, no fou publicada fins al 1877 i va tenir una difusió restringida a l’àmbit estrictament local o, com a molt, fou coneguda en cenacles erudits de Barcelona i València. I encara. No és, per tant, un d’aquells textos rellegits i reinterpretats per generacions successives que acaben formant part del solatge cultural d’una societat.
 
El llarg camí cap a la redempció, podríem dir, comença amb l’edició del 1877 del jesuïta Fidel Fita. Es basa en un manuscrit, avui perdut, que pertanyia a la família Salvador, de Tortosa. Amb tota la lloança que mereix pel mer fet de ser pioner en exhumar el text, este fou un treball voluntariós però amb mancances evidents. Haurem d’esperar fins al 1981, quan Eulàlia Duran edità el Ms. B-20 de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, per tenir-ne una edició digna, acompanyada d’un estudi solvent –d’acord amb l’estat de les investigacions en aquell moment.
 
Nous estudis sobre la vida i obra de Despuig, així com el progressiu coneixement del context sociocultural de la ciutat de Tortosa reclamaven una revisió del text, que vam emprendre juntament amb Josep Solervicens, reconegut especialista en l'àmbit europeu en el diàleg renaixentista, concretada en l’edició de Publicacions de l’Abadia de Montserrat de 2011. Esta és una edició crítica, l’objectiu de la qual fou, en primer lloc, netejar, restituir i fixar el text, a fi d’apropar-nos una mica més a l’arquetip perdut de Despuig. Això s’aconsegueix –d’això es tracta una edició crítica– confrontant i acarant els diversos testimonis conservats. Vam treballar amb cinc testimonis, alguns dels quals molt més propers temporalment a Despuig que no pas els utilitzats en les edicions anteriors, i com es podia esperar, amb lectures molt més genuïnes.
 
Tornem a la qüestió del principi, és a dir, la conveniència d’incloure Los col·loquis al cànon de clàssics catalans. A l’efecte, cal considerar que Despuig no és un historiador localista, sinó que ens ofereix una visió lúcida i determinada sobre una diversitat de temes d’interès universal: la riquesa de l'Església, el poder temporal del papat, la validesa dels miracles i relíquies, en l'àmbit espiritual; l'encaix de Catalunya dins Espanya i la licitud del poble per rebel·lar-se contra els tirans, en l'àmbit polític, o l'ús del castellà a Catalunya i València són assumptes d’actualitat, debatuts a la nostra societat. Tot plegat, Los col·loquis han esdevingut un text referencial per al coneixement d’una època i, com a tal, són llegits i analitzats per historiadors, sociolingüistes, filòlegs, estudiosos del fet religiós, etc.
  Este pas, d’història local a obra que aporta consideracions de caràcter universal, es veu ara il·luminat i projectat amb la magnífica traducció a l’anglès de Henry Ettinghausen, professor emèrit de la Universitat de Southampton i amable veí de la Pera (Baix Empordà). Ettinghausen reuneix amb escreix tots els requisits que demana una empresa d’esta envergadura gràcies al seu bagatge com a hispanista i catalanòfil, que li dóna un coneixement profund sobre la literatura i la societat catalana moderna. La seua és una traducció amb vocació divulgativa, que vol atansar l’obra al lector anglès contemporani; així, desestima l’opció de crear un pastitx, intentant trasplantar l’antic dictat de Despuig al Tudor English, sinó presentar un discurs entenedor, mitjançant un idioma actual, fluid i amb nervi. Tot plegat, es tracta d’atreure un tipus de lector no necessàriament iniciat en els detalls de la política i la societat hispànica del moment, i obrir-li una finestra que l’engresqui. La traducció, publicada en conjunt per les editorials Barcino i Tàmesis, s’inscriu en el programa de l’Institut Ramon Llull per la difusió internacional de la llengua i cultura catalanes. Després de l’edició de clàssics medievals com ara Ramon Llull, Ausiàs March, Francesc Eiximenis o Bernat Metge, entre d'altres, Los col·loquis són el primer text de la literatura catalana moderna que rebrà esta distinció. Justícia poètica, finalment, que restitueix el text al lloc que mereix dins la república de les lletres.
 
Enric Querol Coll