L'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) de la Ràpita ha demostrat que es poden cultivar plantes, com salicòrnia i enciams, directament a l'aigua. Ha fet dos experiments pilot en tancs amb peixos on les plantes s'alimenten dels excrements de peix i de les restes del seu pinso. S'han collit 90 quilos d'enciams i 250 quilos de salicòrnia en només 18 metres quadrats. És el primer estudi que demostra que amb el sistema d'aquaponia es poden cultivar plantes halòfiles, però es podria aplicar en l'àmbit particular amb qualsevol planta, amb molt pocs recursos i poca despesa energètica, un model de bioeconomia circular.

Els sistemes aquapònics s'usen, a petita escala, a les piscifactories i s'ha demostrat en moltes regions del món, que combinar l'aqüicultura i la hidroponia és "sostenible, eficaç i de baix cost energètic". En canvi, el seu ús comercial encara és limitat.

Per primera vegada, estudis recents de l'IRTA de la Ràpita han permès cultivar amb l'aquaponia l'espàrrec de mar o salicòrnia, una planta tolerant a la salinitat, d'alt valor en el món culinari per les seues propietats nutritives funcionals. Per fer-ho s'ha dissenyat un sistema amb el llissal cabeçut (Mugil cephalus), un peix omnívor explotat principalment en l'àmbit de pesca i de consum local al delta de l'Ebre, on és també un indicador de la biodiversitat.

També s'han cultivat enciams. En menys de tres mesos, aquest mes de gener es van collir 90 quilos d'esta verdura, "un èxit" tenint en compte que es va fer amb un clima hivernal i aigua freda. La salicòrnia es va provar en una segona fase i se n'han collit 250 quilos en 18 metres quadrats. La planta creix a la costa, però en zones com el delta de l'Ebre no es pot collir perquè està protegida. L'aquaponia permetria cultivar-la per al sector culinari, "amb una gestió controlada i amb condicions de seguretat alimentària".

Tot i que la planta aprofita sòls infèrtils i amb poca aigua dolça, també s'ha comprovat que amb les femtes de llobarro, incrementa la seua proporció d'àcids grassos totals i no necessita salinitats tan elevades de l'aigua. El valor nutricional és molt més alt que el de les salicòrnies silvestres perquè creix en condicions controlades i estables.

L'experiment forma part del projecte europeu NewTechAqua del programa H2020, d'innovació en sistemes de producció aqüícola sostenibles. L'aquaponia es diferencia de la hidroponia en el fet que els nutrients provenen dels peixos i no els aboquen les persones. Els peixos viuen en uns tancs d'aigua salada on s'alimenten de pinso. Els seus excrements i les restes de menjar que no aprofiten passen a un altre tanc de sòlids, en el qual es decanten. L'aigua que sobra d'estos tancs passa per un altre filtre biològic, on hi ha uns bacteris que transformen l'amoni ―tòxic per als peixos― en nitrits, i dels nitrits es transformen a nitrats de manera natural.

Els nitrats van a parar al compartiment on hi ha les plantes perquè els puguen aprofitar per créixer. Les arrels que es troben submergides a l'aigua també són un hàbitat perfecte pels bacteris nitrificants i les plantes aprofiten el ferro i el fòsfor dels macro i micronutrients que porten les restes d'excrements i del pinso sobrant. Quan l'aigua ha fet el recorregut per les plantes, es bombeja de nou cap als tancs dels peixos.

Els peixos també treuen profit del cicle perquè les plantes ajuden a retenir macro i micronutrients que els podrien ser tòxics. Això suposa un estalvi energètic, ja que no és necessari afegir una quantitat extra d'aigua de manera contínua per transformar els nutrients, a diferència dels sistemes tradicionals de recirculació d'aigua. L'IRTA té pendent estudiar com trobar l'equilibri dels nutrients a l'aigua depenent de cada espècie, els cicles de producció segons l'estació de l'any i l'optimització energètica.

L'aquaponia existix des de fa aproximadament 4.000 anys a la Xina, i de fa 3.500 anys a la Mesopotàmia. Es pot utilitzar per cultivar qualsevol hortalissa i instal·lar a qualsevol lloc, tant en l'àmbit particular com als horts urbans, parcs agrícoles, zones de recursos limitats i d'orografia complicada, i àrees urbanes i periurbanes, "una alternativa en les regions del món on hi ha pocs recursos naturals, per reduir la petjada de carboni i per promoure productes de proximitat".