Ara ja sóc del club súper 4 i no sabria precisar a quantes fi del món he sobreviscut. La que recordo millor és la decepeció de lany 2000. Allí baix lombra allargada del campanar del meu poble i cruspint-me una borraina endolcida amb mel em vaig quedar de pasta de moniato al veure que ni el canvi de segle ni el de mil·lenni tot a lhora representaven cap transformació, ni tan sols va haver la temuda parada analógica. Quin fiasco.
Per això aquesta última fi del món, vaticinada pels maies mha relliscat totalment. No nhauria fet ni cas si no fos pel neguit incontrolable del meu fill de sis anys que mha atabalat fins a límits insostenibles. Una allau de preguntes incontestables: Què passa a la fi del món? Existeix la fi del món? Què passa quan el món sacaba? I mos morirem? Jo també? Com? Quan?
Inútils tots els meus esforços per explicar-li que això hi ha un grup de gent que sí que sho creu però en realitat mai passa res. Que ho han dit un munt de vegades i que mai sha complert. Però un amic del cole mha dit que la seua padrina li ha dit que el món sacabaria a les 11 de la tarda. Ja han passat les 11 de la tarda? Insistia ell. Més energia gastada per explicar-li que les 11 mai poden ser de la tarda, un argument irrefutable per tancar el tema, però no. Mhan dit que hi haurà un egipci. Esclafit de rialles. Al final la fi del món mhaurà servit per explicar-li al meu fill la diferencia entre un egipci i un eclipsi. Per això, i per adonar-me de com els anys mhan fet indiferent a lapocalipsi, i de com de precoç pot arribar a ser la temor a que tot sacabi acabant.