L’onze de juliol no és una data qualsevol a la costa ebrenca. D’alguna manera, un comentari al carrer, un article periodístic, una efemèride apuntada en un programa de ràdio, torna a posar en el primer pla de la memòria col·lectiva un 11 de juliol que va néixer com una data qualsevol, ara fa 38 anys, i va acabar en el llistat de les principals tragèdies mai viscudes no només al territori, sinó al país. Per molt que alguns s’afanen en evitar parlar d’esta data dolorosa, hi és, i torna inevitablement, ara que la normalitat i l’alegria estiuenca han tornat per quedar-se en aquell espai, vora el mar, a la carretera que unix La Ràpita i Alcanar, on el 1978, un camió cisterna sobrecarregat amb 4.000quilos de propilè va esplotar atrapant de forma instantània les vides de 160 campistes –altres anirien morint després als hospitals-. Avui, un discret monument, amb estels lluint en una discreta paret blanca on hi han apartaments del càmping d’Els Alfacs, recorda aquelles víctimes (finalment entre 220 i 240, segons la font) que cada any tornen a la ment.

A la Ràpita, a Alcanar, ambdos per proximitat, i a moltes poblacions del territori, es repetixen les converses. Principalment, tothom recorda on era aquell dia, a les dos de la tarda, quan es va produïr la catàstrofe: dinant, tornant de la feina, treballant... Són pocs els que no guarden records que vinculen la normalitat de la seua vida quotidiana a l’impacte d’una noticia de gran abast com aquella. Habitualment, passa això en situacions comptades a la vida. Moltes persones, però, d’alguna manera en van ser testimonis: passaven pel lloc, hi va acudir a ajudar, s’hi van apropar al cap d’uns dies… o els que van aconseguir sobreviure i en alguns casos, han volgut tornar al cap dels anys… Ni per uns ni per altres, no hi ha oblit.

Per bé que l’elevat volum de víctimes justifica en escreix esta insistent memòria col·lectiva, també influix el fet que, per l’època en què va succeir, tot va resultar encara mes tràgic. Ni els drets de protecció de la imatge eren els mateixos que ara, ni les tècniques d’identificació de les víctimes, ni els mitjans d’emergència ni tan sols els instruments bàsics per gestionar la crisi. Només cal pensar que ningú disposava de telèfon mòbil. Davant d’això, la mobilització d’ambulàncies, serveis mèdics, radioaficionats, investigadors de diferents païssos, o voluntaris de tots els sectors, va ser tan col·losal com l’accident, recorden molt veïns.

Un oblit que, en referència a la vessant més escabrosa, la de les imatges que seguixen publicades a Google,  van intentar defensar els propietaris, sens eèxit. La demanda intemposada contra el buscador gegantí va ser desestimada pel jutjat d’Amposta i per l’Audiència de Tarragona en segona instancia, per intromissió il·legítima en el dret a l’honor apel·lada pel càmping, no va prosperar. Els tribunals no van arribar al fons del cas, simplement el demandat, Google Spain SL, no era l’adequat, perquè la queixa s’hauria d’haver dirigit contra a nordamericana Google Inc. Així, encara ara, les fotografies més cruentes i doloroses d’aquell drama apareixen a les primeres pàgines de recerca.