Passat el 8 de març, normalment hi ha una baixada de l'activisme feminista. El nou de març t'aixeques contenta, però en una ressaca emocional i un esgotament físic que t'alerten que has de parar. Ocupar-te de la vida i de totes les coses que havies pausat fins que "passe el 8M", cuidar-te i cuidar el teu entorn (que això, d'alguna manera, també forma part del feminisme). L'any passat, la treva va durar poc, i un dia a principis d'abril, una companya ens alertava del fet que a Terres de l'Ebre no s'estaven practicant avortaments voluntaris per la via instrumental. I vam dubtar poquet en si actuar o no, perquè mentre una companya es va posar a demanar dades al CatSalut, l'altra ja preguntava a companyes de l'hospital, i les altres ens auto-organitzàvem en Google drives, calendaris i articles de recerca.
El desplegament intern a Vaga feminista va ser absolut. Ràpidament, ens vam posar en contacte en dones d'altres territoris i entitats que treballaven des de feia molt temps pels drets sexuals i reproductius i la sorpresa va ser que estàvem davant d'una situació complexa que s'estenia arreu: a Lleida era gairebé impossible avortar, a Andorra penalitzat, a Vinaròs no es practicava l'IVE ni quan hi havia un risc per a la dona... I sí: estàvem davant d'una problemàtica territorial. Recordo clarament aquella tarda quan ens vam reunir en Sílvia de l'Associació, i vaig prendre més apunts que a primer de carrera. Setmanes després, ja estàvem immerses en tecnicismes i argumentaris, reunions setmanals i fulls de ruta cap a l'avortament al nostre territori. Ho teníem clar des del principi: l'avortament no només havia de ser a l'Ebre, sinó també a la pública i al nostre hospital de referència: prou de ser excloses del sistema sanitari per tenir cura dels nostres cossos. Prou de privatitzar drets per a convertir-los en serveis.
La lluita i l'activisme donen els seus fruits, i acaben sent el lobby de pressió més important perquè els polítics facen el que no és ni més ni menys que la seua feina. Però també és una arma que utilitzen: nosaltres els hi fem la feina i ells es posen la medalla, fent de la nostra ideologia el seu populisme. Estos dies, estem de celebració, tanmateix no ens podem oblidar que l'avortament sacseja debats i tabús, i que la part més carca de la societat continua dient que avortar és assassinar i que utilitza l'objecció de consciència sistemàtica per a vulnerar els nostres drets sexuals. Les victòries es guanyen, però també te les poden arravatar, i miro directament a com avança l'extrema dreta als parlaments europeus i la volatilitat dels governs d'esquerres que compren discursos com millor els hi convé. Les feministes estem de celebració, perquè una victòria és la de totes. Així i tot, la felicitat no és definitiva: l'avortament encara és una assignatura pendent a molts llocs i l'església continua posant els seus rosaris allà on només hi hauria d'haver la nostra decisió.
Són moments històrics, i de la mateixa manera que fa trenta anys companyes de lluita van aconseguir un centre de planning a terres de l'Ebre, m'agrada pensar que les nostres veïnes, amigues, filles i nebodes, ja no hauran de fer quilòmetres per poder avortar en condicions. I a poc a poc anirem sumant victòries, i serà gràcies a l’auto-organització i la lluita als carrers.
Visca la lluita feminista!
El desplegament intern a Vaga feminista va ser absolut. Ràpidament, ens vam posar en contacte en dones d'altres territoris i entitats que treballaven des de feia molt temps pels drets sexuals i reproductius i la sorpresa va ser que estàvem davant d'una situació complexa que s'estenia arreu: a Lleida era gairebé impossible avortar, a Andorra penalitzat, a Vinaròs no es practicava l'IVE ni quan hi havia un risc per a la dona... I sí: estàvem davant d'una problemàtica territorial. Recordo clarament aquella tarda quan ens vam reunir en Sílvia de l'Associació, i vaig prendre més apunts que a primer de carrera. Setmanes després, ja estàvem immerses en tecnicismes i argumentaris, reunions setmanals i fulls de ruta cap a l'avortament al nostre territori. Ho teníem clar des del principi: l'avortament no només havia de ser a l'Ebre, sinó també a la pública i al nostre hospital de referència: prou de ser excloses del sistema sanitari per tenir cura dels nostres cossos. Prou de privatitzar drets per a convertir-los en serveis.
La lluita i l'activisme donen els seus fruits, i acaben sent el lobby de pressió més important perquè els polítics facen el que no és ni més ni menys que la seua feina. Però també és una arma que utilitzen: nosaltres els hi fem la feina i ells es posen la medalla, fent de la nostra ideologia el seu populisme. Estos dies, estem de celebració, tanmateix no ens podem oblidar que l'avortament sacseja debats i tabús, i que la part més carca de la societat continua dient que avortar és assassinar i que utilitza l'objecció de consciència sistemàtica per a vulnerar els nostres drets sexuals. Les victòries es guanyen, però també te les poden arravatar, i miro directament a com avança l'extrema dreta als parlaments europeus i la volatilitat dels governs d'esquerres que compren discursos com millor els hi convé. Les feministes estem de celebració, perquè una victòria és la de totes. Així i tot, la felicitat no és definitiva: l'avortament encara és una assignatura pendent a molts llocs i l'església continua posant els seus rosaris allà on només hi hauria d'haver la nostra decisió.
Són moments històrics, i de la mateixa manera que fa trenta anys companyes de lluita van aconseguir un centre de planning a terres de l'Ebre, m'agrada pensar que les nostres veïnes, amigues, filles i nebodes, ja no hauran de fer quilòmetres per poder avortar en condicions. I a poc a poc anirem sumant victòries, i serà gràcies a l’auto-organització i la lluita als carrers.
Visca la lluita feminista!