Quan tenia divuit anys, com molts de jóvens vaig marxar a Barcelona a estudiar. Els primers anys de carrera els recordo convulsos i alegres, tot era nou. Fa més de quinze anys d'això, i llavors, ni el meu poble, ni les terres de l'Ebre, ni les del Sénia, estaven dibuixades al mapa dels adolescents que havien viscut tota la seua vida clausurats a la xarxa metropolitana. Recordo que el primer dia, asseguda a la primera fila d'una classe d'equilibri químic, vaig aixecar la mà i en algun tros de la meua pregunta vaig utilitzar l'article "lo". Cinc files enrere, un grupet va riure i a partir d'aquell dia, vaig ser "lo noia" fent al·lusió a lo cartanyà d'una forma probablement inconscient. Els primers dies d'anar a la universitat, la gent em preguntava cada vegada que obria la boca que "d'on era" i que quin accent més curiós o divertit que tenia, que si era de Lleida, em preguntaven, o de València. O pitjor, moltes vegades quan em parlaven, imitaven la nostra manera de parlar. “Has estat per LO Delta, este cap de setmana?” I va ser a poc a poc, que jo també vaig anar canviant paraules i expressions, i passar desapercebuda lingüísticament va ser la manera que vaig trobar per sobreviure en aquell món urbanocèntric.
En acabar el doctorat, vaig marxar a Alemanya i allà em vaig trobar més còmoda perquè em movia entre idiomes que no eren els meus i no havia de canviar paraules i articles per sentir-me acceptada socialment. Els anys van anar passant, i jo vaig deixar de sentir que era d'aquí i em vaig sentir de tots els llocs i de cap. En definitiva, a mi també se'm van esborrar els mapes i la memòria va ser substituïda per un oblit agredolç, però que dibuixava finestres enmig de les parets. Perquè l'enyorança de la terra és la més dolorosa de les enyorances, però potser també la més poderosa, i la que et fa moure cap endavant sense haver de marxar d’enlloc. Vaig tornar i no només vaig recuperar les paraules, sinó que, en més força que mai, vaig pronunciar-les orgullosa: a casa, a la faena, a Barcelona.
Reivindicant que el nostre parlar no és ni curiós ni graciós. Ah! i que no és “vaig a LO Delta”, sinó “vaig AL Delta”. Perquè la llengua és patrimoni, és memòria, és identitat. I jo, que soc de ciències i m’equivoco constantment, intento preguntar i aprendre dels quals en saben moltíssim més que jo.
Malauradament, encara disset anys més tard em segueixo trobant jóvens (i no tan jóvens) que a la ciutat mostren un accent que no és el nostre. I això denota un sentiment d'inferioritat que no ens fa cap favor, ni a ells, ni a cap de nosaltres. Als mitjans es comencen a escoltar altres accents, però malauradament mai serà en horari de màxima audiència, ni tampoc seran els protagonistes d'una sèrie de les que surten després de dinar.
A les escoles, se segueix ensenyant oriental com a veritat absoluta, i les criatures aprenen català conjugant el verb amb i final. De fet, he conegut moltes persones que ensenyen català a l'altra punta de país que canvien el seu accent perquè és més fàcil i sinó "els xiquets desvien l'atenció". Em fa vergonyeta aliena quan veig persones del poble i de la zona al bus de la Hife, als carrers de la ciutat, fent declaracions a TV3, parlant en oriental i dient "digui" o "parli" o fent neutres forçades. És tot un despropòsit col·lectiu, ja que moltes d'estes persones s’autoproclamen independentistes i/o d'esquerres (...), i van per la vida reivindicant este país. I jo em pregunto, és este el país que voleu?
Ja sabem que el món està estructurat entre opressors i oprimits, i això també es reflecteix en la manera de parlar. L'any 2023, la nostra terra està dibuixada al mapa, però no l'hem dibuixada nosaltres. S'ha fet des de la lògica urbanocèntrica, encara. Si de veritat estimem la terra, agafem paper i boli i comencem a dibuixar-la, sense neutres, sense despropòsits lingüístics. En humilitat, respecte profund i valentia.
En acabar el doctorat, vaig marxar a Alemanya i allà em vaig trobar més còmoda perquè em movia entre idiomes que no eren els meus i no havia de canviar paraules i articles per sentir-me acceptada socialment. Els anys van anar passant, i jo vaig deixar de sentir que era d'aquí i em vaig sentir de tots els llocs i de cap. En definitiva, a mi també se'm van esborrar els mapes i la memòria va ser substituïda per un oblit agredolç, però que dibuixava finestres enmig de les parets. Perquè l'enyorança de la terra és la més dolorosa de les enyorances, però potser també la més poderosa, i la que et fa moure cap endavant sense haver de marxar d’enlloc. Vaig tornar i no només vaig recuperar les paraules, sinó que, en més força que mai, vaig pronunciar-les orgullosa: a casa, a la faena, a Barcelona.
Reivindicant que el nostre parlar no és ni curiós ni graciós. Ah! i que no és “vaig a LO Delta”, sinó “vaig AL Delta”. Perquè la llengua és patrimoni, és memòria, és identitat. I jo, que soc de ciències i m’equivoco constantment, intento preguntar i aprendre dels quals en saben moltíssim més que jo.
Malauradament, encara disset anys més tard em segueixo trobant jóvens (i no tan jóvens) que a la ciutat mostren un accent que no és el nostre. I això denota un sentiment d'inferioritat que no ens fa cap favor, ni a ells, ni a cap de nosaltres. Als mitjans es comencen a escoltar altres accents, però malauradament mai serà en horari de màxima audiència, ni tampoc seran els protagonistes d'una sèrie de les que surten després de dinar.
A les escoles, se segueix ensenyant oriental com a veritat absoluta, i les criatures aprenen català conjugant el verb amb i final. De fet, he conegut moltes persones que ensenyen català a l'altra punta de país que canvien el seu accent perquè és més fàcil i sinó "els xiquets desvien l'atenció". Em fa vergonyeta aliena quan veig persones del poble i de la zona al bus de la Hife, als carrers de la ciutat, fent declaracions a TV3, parlant en oriental i dient "digui" o "parli" o fent neutres forçades. És tot un despropòsit col·lectiu, ja que moltes d'estes persones s’autoproclamen independentistes i/o d'esquerres (...), i van per la vida reivindicant este país. I jo em pregunto, és este el país que voleu?
Ja sabem que el món està estructurat entre opressors i oprimits, i això també es reflecteix en la manera de parlar. L'any 2023, la nostra terra està dibuixada al mapa, però no l'hem dibuixada nosaltres. S'ha fet des de la lògica urbanocèntrica, encara. Si de veritat estimem la terra, agafem paper i boli i comencem a dibuixar-la, sense neutres, sense despropòsits lingüístics. En humilitat, respecte profund i valentia.