L'estiu és sinònim de festes majors, d'orquestres versionant cançons impossibles, de ressaques emocionals, i de... correbous? "Cada año se destinan 850.000€ a los correbous de Catalunya" anunciava Público.es al 2020. Els correbous (o bous, com els hi diem aquí) valen diners, que la majoria de governs gasten de bon grat, ja que durant estes celebracions, tant els carrers com les caixes s'omplen, i la gent pareix feliç celebrant allò que diuen és tradició.
El mes passat, durant les festes del meu poble, vaig veure aplegada més gent que mai i vaig pensar que sí, que malauradament aquell comentariet urbanocentrista era cert, que mentre nosaltres continuàvem preferint unes tradicions salvatges, ells, els del nord civilitzat i culte, ens miraven altivament, des que l’últim poble havia decidit abandonar-los en referèndum, dedicant-se a celebrar la cultura d'altres formes, sempre mirant cap a Europa. Dies després, vaig assistir a la fira Litterarum, celebrada cada any a Móra d'Ebre, i el contrast em va sacsejar. Contradictòriament, vaig pensar que allò de què els de l'Ebre érem incivilitzats i incultes no era cert, que aquí (i torno a citar a Walden), podria trobar tot allò que hi havia a la ciutat, que no calia mirar a cap lloc, que el que teníem aquí era també, per ser mirat.
Obrir un programa de festes taurines és com entrar a dins d'un esborrany fet d'incongruències. A banda esquerra, la propaganda de reivindicar que aquell poble en qüestió és un espai lliure d'agressions, a banda dreta, la imatge flagrant d'un bou caricaturitzat de coloret rosa somrient. I ja em perdonareu, però a mi m'explota el cap. Siguen pubilles o bous, les festes s'omplen de punts lila (alguns, de dubtosa ideologia), i mentrestant, de polítiques reals i de fer festes que sí que siguen espais segurs, poquet. Mentre tinguem la necessitat de posar un punt lila a un espai, voldrà dir que aquell espai no és segur. Al Litterarum, per cert, aquell espai ple de lletres i de flors i de música, de dones agafant la direcció, els micros i el volant, no en vaig veure cap, de punt lila, ni tampoc, potser, la necessitat.
I la pregunta que em faig ara és: pot un poble pintar-se de lila i ser taurí? La resposta ràpida hauria de ser no. El feminisme mai defensarà una tradició on es perpetua i s'enalteix la supremacia de l'home fent ús de la violència contra un altre ésser viu, i per pur entreteniment. I pot algú feminista anar als bous? Aquí obro debat, perquè potser jo tampoc tinc la resposta, d'incongruències n'estem totes plenes i qui n'estigue lliure que tire la primera pedra. Les incongruències de les institucions, tanmateix, fan més mal. Com en la festa de pubilles, vaig intentar ser conseqüent i no anar a cap espai compartit en esta "tradició" que no em representa. Vaig intentar-ho, he dit. Perquè un dels últims dies vaig fer-ho, allà, a fer una canyeta als “xiringuitos” que hi ha al costat dels cadafals, i vaig observar meravellada el que probablement ja sabia: que aquell era un espai on es barrejaven totes les generacions, i que la sensació de comunitat que compartien totes les persones que quedaven per fer l'entrepà i la cerveseta era allò mateix que feia que fos únic. Que aquell espai era l’essència i l’epicentre, i no la plaça de bous. I també em vaig qüestionar, que si en lloc de tenir una plaça de bous al costat, tinguéssem un espai de concerts, d’esports, de circ, de qualsevol altra cosa que no fos una representació grotesca de la brutalitat de l’ésser humà (imatge que, per cert, sustenta el patriarcat), l’essència podria ser la mateixa. Les persones amb qui em vaig asseure, els hi era exactament igual que a l'altra part de la plaça fessen bous com el pi, perquè allò que volien elles era tenir un espai on poder compartir festivitat i alegria en les persones properes.
Com deia un amic l'altre dia al Twitter, estaríem disposades a gastar una part d'estos diners en fer altres coses? Estaríem disposades a cedir una part de la "festa" com a mínim en donar-nos l'oportunitat de veure que podríem fer el mateix fent coses diferents? Hem tingut dos anys de pandèmia, per pensar-hi, en com fer una proposta vàlida per a tothom, extrapolant allò que sí que ens uneix. I tot i ser conscient de les complicacions, del lobby taurí que concentra tota la pressió als governs (moltes vegades, també des de dins), som moltes les que diem que altres maneres de trobar esta essència són possibles. Probablement, moltes més de les que ens pensem. Només fa falta generar alternatives que ens porten al mateix lloc. Però mentrestant, deixem de gastar més diners en lila institucional, si us plau, per pura coherència.
El mes passat, durant les festes del meu poble, vaig veure aplegada més gent que mai i vaig pensar que sí, que malauradament aquell comentariet urbanocentrista era cert, que mentre nosaltres continuàvem preferint unes tradicions salvatges, ells, els del nord civilitzat i culte, ens miraven altivament, des que l’últim poble havia decidit abandonar-los en referèndum, dedicant-se a celebrar la cultura d'altres formes, sempre mirant cap a Europa. Dies després, vaig assistir a la fira Litterarum, celebrada cada any a Móra d'Ebre, i el contrast em va sacsejar. Contradictòriament, vaig pensar que allò de què els de l'Ebre érem incivilitzats i incultes no era cert, que aquí (i torno a citar a Walden), podria trobar tot allò que hi havia a la ciutat, que no calia mirar a cap lloc, que el que teníem aquí era també, per ser mirat.
Obrir un programa de festes taurines és com entrar a dins d'un esborrany fet d'incongruències. A banda esquerra, la propaganda de reivindicar que aquell poble en qüestió és un espai lliure d'agressions, a banda dreta, la imatge flagrant d'un bou caricaturitzat de coloret rosa somrient. I ja em perdonareu, però a mi m'explota el cap. Siguen pubilles o bous, les festes s'omplen de punts lila (alguns, de dubtosa ideologia), i mentrestant, de polítiques reals i de fer festes que sí que siguen espais segurs, poquet. Mentre tinguem la necessitat de posar un punt lila a un espai, voldrà dir que aquell espai no és segur. Al Litterarum, per cert, aquell espai ple de lletres i de flors i de música, de dones agafant la direcció, els micros i el volant, no en vaig veure cap, de punt lila, ni tampoc, potser, la necessitat.
I la pregunta que em faig ara és: pot un poble pintar-se de lila i ser taurí? La resposta ràpida hauria de ser no. El feminisme mai defensarà una tradició on es perpetua i s'enalteix la supremacia de l'home fent ús de la violència contra un altre ésser viu, i per pur entreteniment. I pot algú feminista anar als bous? Aquí obro debat, perquè potser jo tampoc tinc la resposta, d'incongruències n'estem totes plenes i qui n'estigue lliure que tire la primera pedra. Les incongruències de les institucions, tanmateix, fan més mal. Com en la festa de pubilles, vaig intentar ser conseqüent i no anar a cap espai compartit en esta "tradició" que no em representa. Vaig intentar-ho, he dit. Perquè un dels últims dies vaig fer-ho, allà, a fer una canyeta als “xiringuitos” que hi ha al costat dels cadafals, i vaig observar meravellada el que probablement ja sabia: que aquell era un espai on es barrejaven totes les generacions, i que la sensació de comunitat que compartien totes les persones que quedaven per fer l'entrepà i la cerveseta era allò mateix que feia que fos únic. Que aquell espai era l’essència i l’epicentre, i no la plaça de bous. I també em vaig qüestionar, que si en lloc de tenir una plaça de bous al costat, tinguéssem un espai de concerts, d’esports, de circ, de qualsevol altra cosa que no fos una representació grotesca de la brutalitat de l’ésser humà (imatge que, per cert, sustenta el patriarcat), l’essència podria ser la mateixa. Les persones amb qui em vaig asseure, els hi era exactament igual que a l'altra part de la plaça fessen bous com el pi, perquè allò que volien elles era tenir un espai on poder compartir festivitat i alegria en les persones properes.
Com deia un amic l'altre dia al Twitter, estaríem disposades a gastar una part d'estos diners en fer altres coses? Estaríem disposades a cedir una part de la "festa" com a mínim en donar-nos l'oportunitat de veure que podríem fer el mateix fent coses diferents? Hem tingut dos anys de pandèmia, per pensar-hi, en com fer una proposta vàlida per a tothom, extrapolant allò que sí que ens uneix. I tot i ser conscient de les complicacions, del lobby taurí que concentra tota la pressió als governs (moltes vegades, també des de dins), som moltes les que diem que altres maneres de trobar esta essència són possibles. Probablement, moltes més de les que ens pensem. Només fa falta generar alternatives que ens porten al mateix lloc. Però mentrestant, deixem de gastar més diners en lila institucional, si us plau, per pura coherència.