Aquest dimarts a les Corts Espanyoles s’ha pres en consideració una proposició de llei per a lluitar contra l’exclusió financera, aprovada al Parlament de Catalunya amb 119 vots a favor i només 10 en contra. És una Proposició de llei pionera amb l’objectiu de garantir que ningú es quedi exclòs d’una eina necessària per al dia a dia com és la gestió dels serveis bancaris i financers.
Si tenir els diners al banc és imprescindible, poder-hi accedir ha de ser un dret. Per això volem combatre l'exclusió financera, la qual afecta molt directament la gent gran i els municipis menys poblats. Davant la inacció del govern espanyol, el Govern de la Generalitat ha establert un pla per fer arribar oficines bancàries mòbils a tots els municipis del país; i el Parlament ha portat la proposta de llei a Madrid. El text definitiu que ha d’aprovar el Congrés ha de garantir l’accés als serveis dels bancs i regular la instal·lació de caixers, sense repercutir els costos en l’usuari. Cal que tothom, des del seu poble, pugui retirar i ingressar efectiu, fer pagaments de rebuts i impostos, consultar moviments i extractes, i realitzar transferències.
Tot això contrasta amb el procés de reestructuració bancària que hem viscut des del 2008 i que ha comportat que les principals entitats del sector es reduïssin de 45 a 10, i on els cinc bancs més grans de l’Estat; Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell i Unicaja, concentren gairebé el 70% d’actius bancaris. Aquí cal tenir en compte l’imprescindible paper del sector públic per a fer-ho possible, mitjançant els més de 64.000 M€ del Fons de Garantia de Dipòsits. Un rescat bancari que, per evitar la intervenció directa del sector bancari es va fer mitjançant un crèdit a l’Estat espanyol. És a dir, totes ens vam endeutar a fons perdut per a garantir la sostenibilitat del sector bancari.
El procés de consolidació bancària ha vingut acompanyat d’una creixent digitalització, i el pas d’un model basat en oficines d’atenció presencial, a un model en línia, on gran part de les gestions es realitzen a distància, mitjançant dispositius mòbils i ordinadors. Així, durant l’any 2022, el nombre d’usuaris digitals de serveis bancaris en l’àmbit europeu havia augmentat un 23%.
El resultat de combinar aquests dos fets han provocat el tancament accelerat d’oficines arreu de tot l’Estat. Segons el Banc d’Espanya, en el període 2010-2019 el nombre d’oficines es va reduir en un 40% i el d’empleats del sector bancari en un 30%. A Catalunya, de 2008 a 2021, es van tancar 5.840 oficines, que representen un descens del 71%.
Aquesta situació ha impactat de ple, i d’una forma encara més dramàtica, en entorns bàsicament rurals i amb població envellida. En som un exemple les Terres de l’Ebre, i concretament, comarques com la Terra Alta, on la mitjana d’edat és la més elevada del país. Molts pobles no tenen ni oficina bancària ni caixer automàtic, i, per tant, la ciutadania es veu obligada a desplaçar-se a altres municipis per efectuar qualsevol operació bancària; o bé, a utilitzar unes tecnologies, que desconeixen o no tenen accés. Tot plegat, comporta l’exclusió financera i limitació d’un dret bàsic d’una bona part dels nostres conciutadans.
El procés que patim i vivim no és una conseqüència directa de l’impacte tecnològic en el sector bancari i financer, sinó d’una estratègia meditada per augmentar els beneficis mitjançant la concentració de poder de mercat i la reducció de costos físics i laborals. Les xifres rècord de beneficis bancaris així ho demostren: els grans bancs de l’Ibex l’any 2023 van guanyar més de 26.000 milions d’euros. Guanys pels accionistes; i costos traslladats als més vulnerables: els pobles més petits, els barris més pobres i la ciutadania amb més dificultats, sigui per raó d’edat o perfil socioeconòmic.
És important recordar que tot aquest benefici privat es construeix sobre l’implícit de què, tal com va passar al llarg de la dècada passada, el sector públic intervindrà per a rescatar els grans bancs si és necessari. Davant d’aquest fet, i escarmentats pel que ja hem viscut, el Parlament de Catalunya va aprovar el passat mes de gener la llei per a garantir el retorn social del rescat bancari, la qual s’ha de presentar també, al Congrés dels Diputats. L’objectiu d’aquesta iniciativa legislativa té per objectiu que els diners públics destinats a mantenir la sostenibilitat del sistema bancari, també tinguin una repercussió social posant, per exemple, els habitatges de la SAREB a disposició de la ciutadania. Aquestes accions del Parlament, conjuntament amb la feina que està fent el Govern de la Generalitat per garantir la inclusió financera i els drets dels ciutadans afectats per les titularitzacions hipotecàries, ens permeten ubicar aquesta concepció del sector financer com una utilitat pública. No vol dir que no es puguin obtenir beneficis, sinó que per compensar el rol del sector públic en fer sostenible la seva activitat, és imprescindible que també se’ls hi exigeixen responsabilitats. No podem caure en la paradoxa que els costos es traslladin a gran part de la ciutadania, mentre els beneficis s’acumulen en poques mans privades.
Al Parlament de Catalunya, Esquerra Republicana hem estat capaços de teixir i liderar grans consensos per obligar el sector bancari a garantir la seva responsabilitat pública, veurem ara si aquests consensos sobreviuen a l’Estat Espanyol quan s’hagi de legislar des de les seves institucions.
Si tenir els diners al banc és imprescindible, poder-hi accedir ha de ser un dret. Per això volem combatre l'exclusió financera, la qual afecta molt directament la gent gran i els municipis menys poblats. Davant la inacció del govern espanyol, el Govern de la Generalitat ha establert un pla per fer arribar oficines bancàries mòbils a tots els municipis del país; i el Parlament ha portat la proposta de llei a Madrid. El text definitiu que ha d’aprovar el Congrés ha de garantir l’accés als serveis dels bancs i regular la instal·lació de caixers, sense repercutir els costos en l’usuari. Cal que tothom, des del seu poble, pugui retirar i ingressar efectiu, fer pagaments de rebuts i impostos, consultar moviments i extractes, i realitzar transferències.
Tot això contrasta amb el procés de reestructuració bancària que hem viscut des del 2008 i que ha comportat que les principals entitats del sector es reduïssin de 45 a 10, i on els cinc bancs més grans de l’Estat; Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell i Unicaja, concentren gairebé el 70% d’actius bancaris. Aquí cal tenir en compte l’imprescindible paper del sector públic per a fer-ho possible, mitjançant els més de 64.000 M€ del Fons de Garantia de Dipòsits. Un rescat bancari que, per evitar la intervenció directa del sector bancari es va fer mitjançant un crèdit a l’Estat espanyol. És a dir, totes ens vam endeutar a fons perdut per a garantir la sostenibilitat del sector bancari.
El procés de consolidació bancària ha vingut acompanyat d’una creixent digitalització, i el pas d’un model basat en oficines d’atenció presencial, a un model en línia, on gran part de les gestions es realitzen a distància, mitjançant dispositius mòbils i ordinadors. Així, durant l’any 2022, el nombre d’usuaris digitals de serveis bancaris en l’àmbit europeu havia augmentat un 23%.
El resultat de combinar aquests dos fets han provocat el tancament accelerat d’oficines arreu de tot l’Estat. Segons el Banc d’Espanya, en el període 2010-2019 el nombre d’oficines es va reduir en un 40% i el d’empleats del sector bancari en un 30%. A Catalunya, de 2008 a 2021, es van tancar 5.840 oficines, que representen un descens del 71%.
Aquesta situació ha impactat de ple, i d’una forma encara més dramàtica, en entorns bàsicament rurals i amb població envellida. En som un exemple les Terres de l’Ebre, i concretament, comarques com la Terra Alta, on la mitjana d’edat és la més elevada del país. Molts pobles no tenen ni oficina bancària ni caixer automàtic, i, per tant, la ciutadania es veu obligada a desplaçar-se a altres municipis per efectuar qualsevol operació bancària; o bé, a utilitzar unes tecnologies, que desconeixen o no tenen accés. Tot plegat, comporta l’exclusió financera i limitació d’un dret bàsic d’una bona part dels nostres conciutadans.
El procés que patim i vivim no és una conseqüència directa de l’impacte tecnològic en el sector bancari i financer, sinó d’una estratègia meditada per augmentar els beneficis mitjançant la concentració de poder de mercat i la reducció de costos físics i laborals. Les xifres rècord de beneficis bancaris així ho demostren: els grans bancs de l’Ibex l’any 2023 van guanyar més de 26.000 milions d’euros. Guanys pels accionistes; i costos traslladats als més vulnerables: els pobles més petits, els barris més pobres i la ciutadania amb més dificultats, sigui per raó d’edat o perfil socioeconòmic.
És important recordar que tot aquest benefici privat es construeix sobre l’implícit de què, tal com va passar al llarg de la dècada passada, el sector públic intervindrà per a rescatar els grans bancs si és necessari. Davant d’aquest fet, i escarmentats pel que ja hem viscut, el Parlament de Catalunya va aprovar el passat mes de gener la llei per a garantir el retorn social del rescat bancari, la qual s’ha de presentar també, al Congrés dels Diputats. L’objectiu d’aquesta iniciativa legislativa té per objectiu que els diners públics destinats a mantenir la sostenibilitat del sistema bancari, també tinguin una repercussió social posant, per exemple, els habitatges de la SAREB a disposició de la ciutadania. Aquestes accions del Parlament, conjuntament amb la feina que està fent el Govern de la Generalitat per garantir la inclusió financera i els drets dels ciutadans afectats per les titularitzacions hipotecàries, ens permeten ubicar aquesta concepció del sector financer com una utilitat pública. No vol dir que no es puguin obtenir beneficis, sinó que per compensar el rol del sector públic en fer sostenible la seva activitat, és imprescindible que també se’ls hi exigeixen responsabilitats. No podem caure en la paradoxa que els costos es traslladin a gran part de la ciutadania, mentre els beneficis s’acumulen en poques mans privades.
Al Parlament de Catalunya, Esquerra Republicana hem estat capaços de teixir i liderar grans consensos per obligar el sector bancari a garantir la seva responsabilitat pública, veurem ara si aquests consensos sobreviuen a l’Estat Espanyol quan s’hagi de legislar des de les seves institucions.