Passen els dies i ens adonem que la sentència del judici ja la tenien escrita abans de començar. Potser el dictat de la rebel·lió desitjada l’hauran d’aparcar davant les evidències, malgrat ser l’objectiu principal, per deixar clar que contra l’Estat ningú no hi pot lluitar.

Empresonaran els nostres líders per advertir els catalans que el camí emprés per la majoria social, mai l’acceptaran. No es tracta del president Marchena només i els magistrats que l’envolten –el que riu, el que dorm i el que parla-; és tot en conjunt el que anticipa una culpabilitat que si no es dictaminés com a tal, l’Espanya imbuïda i enganyada es rebel·laria per no haver-la aplicat.

L’Estat és la llei i la gent dirigent de l’estament pot fer el que calgui per defensar llurs estructures, fins i tot emprant mètodes contraris a la democràcia i a la mateixa justícia legislada. Quan cal la poden canviar, obviar i menejar al seu gust; l’Estat està per sobre de qualsevol consideració i en ell s’hi emmarca la política, els poders fàctics, les elits econòmiques, la Conferència Episcopal, la premsa i el que calgui.

El sentit de la frase del 1936, “antes roja que rota”, s’empra a conveniència i usant els mètodes adients, siguin o no de llei, per mantenir una estructura heretada del passat i gens democràtica, malgrat viure dins de la Unió Europea. Sembla un contrasentit però és la realitat! Advertim que la democràcia està en joc i l’extrema dreta espanyola i no parlo solament de l’acusació particular, sinó també del PP, Cs i un bon sector del PSOE, se la poden carregar només pel fet que s’ha escarmentar Catalunya i les seves ànsies de reforma i independència. Ni drets humans, ni històries! Aquí ha de prevaldre Espanya, “la Unidad Nacional” i els valors del passat imperial.

I ho manifesto havent sentit les declaracions dels guàrdies civils al procés, en connivència amb les fiscalies, moltes d’elles falses malgrat haver jurat dir la veritat. I em refereixo concretament a les declaracions del caporal de la caserna de Gandesa.

Jo era un dels manifestants d’aquell migdia amb la trentena de tractors i els cinc-cents persones que vam sortir des de l’Ajuntament, passant per la plaça de la Farola i a peu férem cap a la població veïna de Corbera. Davant de la caserna es van parar els vehicles potser dos minuts esperant els que venien a peu i cridàrem “votarem i independència”. No hi havia cap tanqueta i no es va penjar cap cartell. Tots érem pacífics però emprenyats, no amb la guàrdia civil d’aquella caserna sinó amb l’Espanya que va anul·lar l’Estatut aprovat pel poble i ratificat, i sense admetre diàleg empresona injustament.

Els guàrdies de Gandesa la majoria estan casats amb noies del municipi o de la comarca. Entre els manifestants hi havia cunyats i nebots dels guàrdies civils. Son bona gent i alguns col·laboren a entitats socials i culturals nostrades. La majoria es senten catalans, parlen el nostre idioma i son persones identificades al País. Quan cridàvem ningú pensava en fer-los mal a cap d’ells en concret; sí que estàvem indignats amb una Espanya que no ens vol entendre. Només reclamàvem uns drets que ens els sentíem arravatats, emparats en la llibertat d’expressió i manifestació.

Ara, amb els llaços i la llibertat dels presos polítics i els exiliats, la JEC s’ha tornat a passar de rosca. Els jutges, els fiscals, els tribunals, el govern i els policies son part i seguint la seva ideologia arremeten contra la llengua i la idiosincràsia catalana i la llibertat d’expressió. Així l’independentisme creixerà cada dia, i a més repressió, més indignació!