Sóc, com molts tortosins i tortosines, un tortosí absent. Fa molts anys ja vaig marxar i la vida m’ha portat per aquí i per allà.
Hi ha dos coses en aquests anys que sempre em venen al cap. No es marxa de Tortosa, no penso que cap tortosí/na realment deixe Tortosa, ni tampoc és un «fins ara». Penso que per a molts dels absents, Tortosa es porta sempre molt a dins i per lluny que un estiga, sempre estem a Tortosa. Això fa referència al meu segon punt, el de l’adjectiu "absent". No som absents, sinó molt presents, i la nostra enyoranca és una presència. Seria llarg explicar perquè som d’aquí, per què tenim aquest tarannà, simplement crec que és compartit entre els les tortosines i els tortosins.
Durant aquests anys i de quan en quan amb les meves dos filles i la meva dona, torno a casa, a Tortosa, i sempre hi ha tres visites que intento no perdre’m i que em plenen de goig el cor ensenyar-los-hi: Lo Riu, Lo Port, Lo Parque.
Abans d’entrar en el tema només vull senyalar algo que em sembla molt important: l’ús que natros fem del article neutre “Lo”. De fet no té res de neutre i està carregat de connotació. "Lo" indica proximitat, estima, pero sobretot pertinença; tots podem entendre quan diem «lo meu xiquet/a». Així "Lo Port" és sobretot lo meu port, i el mateix amb "Lo Riu" i "Lo Parque". I aquesta pertinença és no solament espiritual sinó també física; si Lo Riu faltés, si Lo Port faltés i si Lo Parque de Tortosa faltés seria com si ens faltés algo ben nostre.
Sense entrar en consideracions històriques Lo Parque de Tortosa té molta història. Per molts de natros va ser el primer encontre de jocs en «l’aigua i la terra», les primeres Festes de la Cinta, la primera Fira, el primer vermut ... Aquest parque de grans plataners, de palmeres, entre Lo Riu i l’Avinguda de la Generalitat, que em donava sempre un aire de misteri i confiança.
Recordo que quan els tiets i cosins de Tarragona venien no faltava lo meu iaio que deia "anem a passejar al Parque", i tots encantats perquè a tothom que venia de fora li agradava Lo Parque de Tortosa. Era, no sol un lloc de reencontre, sinó de calma i tranquil·litat a les tardes d’estiu, de jocs i de festa, on jo penso que tota la societat tortosina s’hi ha retrobat més d’una vegada. Llavors, cada vegada que vinc a Tortosa, amb els meus pares, les meves filles i la meva dona anem a donar una passejadeta pel Parque.
I així han passat els anys... Durant els últims Nadals quan passejavem pel Parque vaig veure amb tristesa que lo meu Parque, el nostre Parque, s’havia tornat vell. Em va donar la impressió que la gent no se’l mirava massa i que havia quedat una mica de racó, amb els jardins descuidats, els dos llacs bruts i els arbres mal cuidats.
Moltes obres s’han fet a Tortosa en els últims anys, molts canvis que sempre he mirat i observat des de la distància prudent, amb precaució, perquè sempre he pensat que homes i dones de política, tortosins i tortosines, tindrien més informació de primera mà i més experiència per fer el que feien. Però em costa molt creure que amb tanta gent que tenim preparada a la nostra ciutat, Lo Parque visca aquesta situació de deixadesa. No dubto i estic segur que molts conciutatans i conciutadanes ja han dit el que calia dir, però penso que no està de més un record, un toc d’atenció perquè lo nostre Parque seguisca sent el que era.
M’agradaria que amb el pas del anys, quan torne a Tortosa, les meves filles, i algun dia els meus nets, si Déu vol, passegen i juguen pel Parque com jo ho faig fer. Detràs de cada arbre i banc hi ha una història ben xicoteta de natros. Per contra, no voldria que Lo Parque acabe sent un record, dels qual la nostra ciutat en té tants, d’aquells que surten en una foto en blanc i negre als llibres, perque puga dir a les meves filles i nets "mira, això era Lo Parque de Tortosa, on lo papa jugava quan era menudet en lo seu iaio”. Estic segur que molts tortosins i tortosines estaran d’acord amb mi, i si s’ha de fer algo, en la mesura de les meves possibilitats, aquí està aquest tortosí absent.
Hi ha dos coses en aquests anys que sempre em venen al cap. No es marxa de Tortosa, no penso que cap tortosí/na realment deixe Tortosa, ni tampoc és un «fins ara». Penso que per a molts dels absents, Tortosa es porta sempre molt a dins i per lluny que un estiga, sempre estem a Tortosa. Això fa referència al meu segon punt, el de l’adjectiu "absent". No som absents, sinó molt presents, i la nostra enyoranca és una presència. Seria llarg explicar perquè som d’aquí, per què tenim aquest tarannà, simplement crec que és compartit entre els les tortosines i els tortosins.
Durant aquests anys i de quan en quan amb les meves dos filles i la meva dona, torno a casa, a Tortosa, i sempre hi ha tres visites que intento no perdre’m i que em plenen de goig el cor ensenyar-los-hi: Lo Riu, Lo Port, Lo Parque.
Abans d’entrar en el tema només vull senyalar algo que em sembla molt important: l’ús que natros fem del article neutre “Lo”. De fet no té res de neutre i està carregat de connotació. "Lo" indica proximitat, estima, pero sobretot pertinença; tots podem entendre quan diem «lo meu xiquet/a». Així "Lo Port" és sobretot lo meu port, i el mateix amb "Lo Riu" i "Lo Parque". I aquesta pertinença és no solament espiritual sinó també física; si Lo Riu faltés, si Lo Port faltés i si Lo Parque de Tortosa faltés seria com si ens faltés algo ben nostre.
Sense entrar en consideracions històriques Lo Parque de Tortosa té molta història. Per molts de natros va ser el primer encontre de jocs en «l’aigua i la terra», les primeres Festes de la Cinta, la primera Fira, el primer vermut ... Aquest parque de grans plataners, de palmeres, entre Lo Riu i l’Avinguda de la Generalitat, que em donava sempre un aire de misteri i confiança.
Recordo que quan els tiets i cosins de Tarragona venien no faltava lo meu iaio que deia "anem a passejar al Parque", i tots encantats perquè a tothom que venia de fora li agradava Lo Parque de Tortosa. Era, no sol un lloc de reencontre, sinó de calma i tranquil·litat a les tardes d’estiu, de jocs i de festa, on jo penso que tota la societat tortosina s’hi ha retrobat més d’una vegada. Llavors, cada vegada que vinc a Tortosa, amb els meus pares, les meves filles i la meva dona anem a donar una passejadeta pel Parque.
I així han passat els anys... Durant els últims Nadals quan passejavem pel Parque vaig veure amb tristesa que lo meu Parque, el nostre Parque, s’havia tornat vell. Em va donar la impressió que la gent no se’l mirava massa i que havia quedat una mica de racó, amb els jardins descuidats, els dos llacs bruts i els arbres mal cuidats.
Moltes obres s’han fet a Tortosa en els últims anys, molts canvis que sempre he mirat i observat des de la distància prudent, amb precaució, perquè sempre he pensat que homes i dones de política, tortosins i tortosines, tindrien més informació de primera mà i més experiència per fer el que feien. Però em costa molt creure que amb tanta gent que tenim preparada a la nostra ciutat, Lo Parque visca aquesta situació de deixadesa. No dubto i estic segur que molts conciutatans i conciutadanes ja han dit el que calia dir, però penso que no està de més un record, un toc d’atenció perquè lo nostre Parque seguisca sent el que era.
M’agradaria que amb el pas del anys, quan torne a Tortosa, les meves filles, i algun dia els meus nets, si Déu vol, passegen i juguen pel Parque com jo ho faig fer. Detràs de cada arbre i banc hi ha una història ben xicoteta de natros. Per contra, no voldria que Lo Parque acabe sent un record, dels qual la nostra ciutat en té tants, d’aquells que surten en una foto en blanc i negre als llibres, perque puga dir a les meves filles i nets "mira, això era Lo Parque de Tortosa, on lo papa jugava quan era menudet en lo seu iaio”. Estic segur que molts tortosins i tortosines estaran d’acord amb mi, i si s’ha de fer algo, en la mesura de les meves possibilitats, aquí està aquest tortosí absent.