La cosa va així. Coneixes a algú: podries haver-lo conegut al tinder, o a un bar, o és l’amic de l’amic de l’amic amb el qual vas coincidir a un concert. Us en aneu al llit. No una ni dos, sinó que es converteix en alguna cosa regular. Setmanes després, esteu ja en aquell punt incert i dolç en el que cap dels dos sap què sou (perquè som una societat moderna i no ens calen etiquetes. I si els ho preguntem, ens diuen que “què pesada, xeic. Quina mania en etiquetar”). I dins d'este punt, mentre us esteu fent el cafè en llet a la cuina, li dius que com és que mai t’ha parlat de la seua ex (i per què no obrir el meló ara?). Ell et mira profundament, fa una calada al seu piti, una de profunda (se deu pensar que és Gary Grant), i et diu la frase de: “Vam acabar fatal, ella estava molt loca”. Aleshores, a tu se t’engega un semàfor taronja, una alarma que et diu: “Corre, corre!” Però et quedes, i fas un glop llarg al teu cafè mentre li preguntes el per què, però ja no l’escoltes. Mesos després, en una de les últimes baralles que tindreu, ell et diu que no vol seguir discutint, que n’estàs fent un gra massa, i que estàs boja. A tu, se't torna a engegar el semàfor, esta vegada vermell, i recordes el gust del cafè i el sol que entrava per la finestra aquell matí de gener. I penses: Per què no vaig marxar aquell dia?
Estes últimes setmanes, se'n parla molt de salut mental. De com la de les dones s'ha utilitzat com a arma per sotmetre’ns, se'n parla poc i malament. (No obstant això, hi ha programes com ara “Les dones i els dies” que son fantàstics, però que malauradament el patriarcat els sentencia a horaris que no donen tanta audiència com els dedicats a senyoros). Els trastorns de salut mental afecten més a les dones i no té res a veure en la nostra condició física, sinó de com estructuralment la societat patriarcal (és a dir, la nostra) ha articulat la nostra presència dins al món en el que vivim (bretxa salarial, violència de gènere, manca de referents, mitjans de comunicació etc). Sempre ens han ensenyat a dubtar de la nostra capacitat de debat i de contradir a un home. Hem vingut aquí per escoltar, per fer bonic, per ser mares i cuidadores. I prou: "No demaneu més que sempre esteu demanant." Com que la medicina no s’estudia en perspectiva de gènere, el comodí de la regla sempre va bé. Quan anem al metge, ens donen antidepressius perquè som inestables emocionalment. En canvi, a un home amb els mateixos símptomes li fan proves, perquè potser que tingue un malestar físic, pobret.
Quan un home ens diu que “estem boges” o que “si tenim la regla” o que “som unes histèriques”, se'ls ha de començar a parar els peus. (També als que van de progres i després et diuen que era una brometa: “És que ja no se vos pot dir res eh”). El patriarcat utilitza esta excusa per evadir les seues responsabilitats, ens passen a nosaltres la pilota: “Ets tu la que necessita anar a teràpia”, “ets tu la culpable de la nostra discussió perquè t’encanta el drama”. I és un recurs tan gastat, però tan i tan normalitzat que és molt difícil plantar-li cara. És un argument que ens desautoritza, ens infantilitza i ens discrimina.
Quan et plantes i comences a deixar de seguir este rol i deixes d'estar calladeta i més guapa, et diuen que estàs boja, histèrica, o que ets una androfòbica (últimament m’ho han dit unes quantes vegades). És un recurs que s’ha utilitzat des de sempre, un aspecte estructural dins la nostra societat (ens podríem també remuntar a la caça de bruixes durant els segles XVI-XVIII, quan les dones que es posaven a desafiar el sistema capitalista eren apartades i tractades de dolentes, de boges, de fer bruixeria).
Temps després, tornaràs a conèixer a algú. Un dia, obriràs el meló de les emocions (perquè obrir-lo també forma part del nostre rol) i et dirà que la seua ex “estava fatal del cap” i sempre “me fotia molts de drames”. Llavors, et plantaràs i li diràs que fins aquí, que estos discursets en tu, no. Te n’aniràs. Sense acabar-te el cafè amb llet. En sol o en pluja, donarà igual. Dies després, ell dirà als seus amics que no estaves bé del cap, que eres una exagerada i una drames. I que la culpa va ser teua. A tu, ta mare et preguntarà què ha passat en “aquell xic tan majo”, i quan li expliques te dirà: “És que filla meua, en este caràcter que tens val més que estigues tot sola.”
No hauran entès res, però tu t’hauràs empoderat. I poc a poc, les coses aniran canviant.
Estes últimes setmanes, se'n parla molt de salut mental. De com la de les dones s'ha utilitzat com a arma per sotmetre’ns, se'n parla poc i malament. (No obstant això, hi ha programes com ara “Les dones i els dies” que son fantàstics, però que malauradament el patriarcat els sentencia a horaris que no donen tanta audiència com els dedicats a senyoros). Els trastorns de salut mental afecten més a les dones i no té res a veure en la nostra condició física, sinó de com estructuralment la societat patriarcal (és a dir, la nostra) ha articulat la nostra presència dins al món en el que vivim (bretxa salarial, violència de gènere, manca de referents, mitjans de comunicació etc). Sempre ens han ensenyat a dubtar de la nostra capacitat de debat i de contradir a un home. Hem vingut aquí per escoltar, per fer bonic, per ser mares i cuidadores. I prou: "No demaneu més que sempre esteu demanant." Com que la medicina no s’estudia en perspectiva de gènere, el comodí de la regla sempre va bé. Quan anem al metge, ens donen antidepressius perquè som inestables emocionalment. En canvi, a un home amb els mateixos símptomes li fan proves, perquè potser que tingue un malestar físic, pobret.
Quan un home ens diu que “estem boges” o que “si tenim la regla” o que “som unes histèriques”, se'ls ha de començar a parar els peus. (També als que van de progres i després et diuen que era una brometa: “És que ja no se vos pot dir res eh”). El patriarcat utilitza esta excusa per evadir les seues responsabilitats, ens passen a nosaltres la pilota: “Ets tu la que necessita anar a teràpia”, “ets tu la culpable de la nostra discussió perquè t’encanta el drama”. I és un recurs tan gastat, però tan i tan normalitzat que és molt difícil plantar-li cara. És un argument que ens desautoritza, ens infantilitza i ens discrimina.
Quan et plantes i comences a deixar de seguir este rol i deixes d'estar calladeta i més guapa, et diuen que estàs boja, histèrica, o que ets una androfòbica (últimament m’ho han dit unes quantes vegades). És un recurs que s’ha utilitzat des de sempre, un aspecte estructural dins la nostra societat (ens podríem també remuntar a la caça de bruixes durant els segles XVI-XVIII, quan les dones que es posaven a desafiar el sistema capitalista eren apartades i tractades de dolentes, de boges, de fer bruixeria).
Temps després, tornaràs a conèixer a algú. Un dia, obriràs el meló de les emocions (perquè obrir-lo també forma part del nostre rol) i et dirà que la seua ex “estava fatal del cap” i sempre “me fotia molts de drames”. Llavors, et plantaràs i li diràs que fins aquí, que estos discursets en tu, no. Te n’aniràs. Sense acabar-te el cafè amb llet. En sol o en pluja, donarà igual. Dies després, ell dirà als seus amics que no estaves bé del cap, que eres una exagerada i una drames. I que la culpa va ser teua. A tu, ta mare et preguntarà què ha passat en “aquell xic tan majo”, i quan li expliques te dirà: “És que filla meua, en este caràcter que tens val més que estigues tot sola.”
No hauran entès res, però tu t’hauràs empoderat. I poc a poc, les coses aniran canviant.