"Mira-la, tant que plorava i ja està en un altre", "Pos ahir me la vaig trobar al bar com si res..." o també la de "Esta se quedarà pa' vestir sants", o "l’arròs se’t passa". Quantes vegades hem sentit això? O encara més, quantes més n’hem dit de similars alguna vegada nosaltres mateixes?
De violència masclista n’hi ha de molts tipus, i no parlaré de les més visibles perquè això ja ho fan les institucions (i algunes, prou malament), sinó de les contingudes dins de frases com estes. Frases que coarten la nostra llibertat i vulneren el nostre dret a viure la nostra vida com vulguem (o com puguem). Frases que s’incorporen als discursos quotidians, perpetuant així la manera de pensar d’un sistema que ens assassina.
Un dels pilars del patriarcat és l'objectització de les dones. Estem allà per fer bonic mentre ells parlen, per cuidar-los (a ells i a les criatures), per fer-los teràpia emocional (recordem allò de "A mi tot això de les emocions se'm dona fatal"), i per plorar-los després d'una ruptura, perquè què serem sense ells? També estem allà com a objectes sexuals: estem per satisfer-los. Si no volem sexe, som unes estretes, o ja no els estimem. Però si ho volem, ha de ser només en ells (o en altres dones per complir en les seues fantasies).
Les dones no monògames, o les que actuem fora d’esta norma imposada, som més vulnerables enfront la cosificació, ja que a ulls del patriarcat som “dones més fàcils” i que per tant, accedirem sempre, no fa falta fer-li molt de cas al nostre consentiment. Les dones que no ens enganxem als mites de l’amor romàntic i que, per tant, som capaces d’estar al bar rient en les amigues dies després d’una ruptura, o que tenim una vida sexual o sexo-afectiva activa (concepte que ara està tan de moda), som considerades com: "dones que només busquen sexe i amb qui mai podré tenir cap cosa seriosa", o com "dones en les quals no vull res més que sexe perquè (com que es follen a tothom) patiré massa", o també com "dones que canviaran el dia que troben a l’únic, a l’ideal, a l’home pel qual s’oblidaran de que existeix la resta".
Allò de "con la Iglesia hemos topado", se sol dir molt però no prou, i aquí tenim el gran exemple de les relacions heteronormatives. Som laics, però seguim en la motxilla de l’església catòlica en cadascuna de les nostres relacions. L’església segueix tenint tanta influència avui en dia que em donen ganes d’arrencar a córrer, tot i no saber cap a on.
No estem de-construint: estem construint coses que intenten ser noves a sobre del que ja està establert, que és allò de "pan para hoy y hambre para mañana". Ens seguim casant de blanc (símbol de puresa, de castedat). Ens segueixen demonitzant i assenyalant quan tenim relacions fora de la norma. Ens diuen que aquí l’avortament és lliure, però ens qüestionen si ho fem (quan la verge Maria probablement hagués avortat), però també si decidim parir soles o acompanyades d’una persona de gènere no masculí. Ens assenyalen quan, en definitiva, intentem viure la nostra vida, les nostres relacions i la nostra sexualitat de la manera que ens surt dels ovaris, i no de la manera que ens segueixen imposant els seus rosaris.
Ens segueixen dient que per què una relació funcione, hem d’aguantar moltes coses. Perquè com deia l'Església, s’ha de patir. I com més pateixes, més estimes. "Ai filla meua, si en vaig haver d’aguantar jo de coses!", em deia la ma iaia Ramona. "Si ara tingués la teua edat, no n’aguantaria cap! Que los novios los haurien de fer de xocolate, i quan te’n canses, te’ls minges i te’n busques un altre!". Ma iaia també deia la de "val més vestir sants, que despullar borratxos". No sé si estic d’acord, però ja enteneu per on anava. Ella, als vuitanta anys va començar a desafiar al patriarcat.
De violència masclista n’hi ha de molts tipus, i no parlaré de les més visibles perquè això ja ho fan les institucions (i algunes, prou malament), sinó de les contingudes dins de frases com estes. Frases que coarten la nostra llibertat i vulneren el nostre dret a viure la nostra vida com vulguem (o com puguem). Frases que s’incorporen als discursos quotidians, perpetuant així la manera de pensar d’un sistema que ens assassina.
Un dels pilars del patriarcat és l'objectització de les dones. Estem allà per fer bonic mentre ells parlen, per cuidar-los (a ells i a les criatures), per fer-los teràpia emocional (recordem allò de "A mi tot això de les emocions se'm dona fatal"), i per plorar-los després d'una ruptura, perquè què serem sense ells? També estem allà com a objectes sexuals: estem per satisfer-los. Si no volem sexe, som unes estretes, o ja no els estimem. Però si ho volem, ha de ser només en ells (o en altres dones per complir en les seues fantasies).
Les dones no monògames, o les que actuem fora d’esta norma imposada, som més vulnerables enfront la cosificació, ja que a ulls del patriarcat som “dones més fàcils” i que per tant, accedirem sempre, no fa falta fer-li molt de cas al nostre consentiment. Les dones que no ens enganxem als mites de l’amor romàntic i que, per tant, som capaces d’estar al bar rient en les amigues dies després d’una ruptura, o que tenim una vida sexual o sexo-afectiva activa (concepte que ara està tan de moda), som considerades com: "dones que només busquen sexe i amb qui mai podré tenir cap cosa seriosa", o com "dones en les quals no vull res més que sexe perquè (com que es follen a tothom) patiré massa", o també com "dones que canviaran el dia que troben a l’únic, a l’ideal, a l’home pel qual s’oblidaran de que existeix la resta".
Allò de "con la Iglesia hemos topado", se sol dir molt però no prou, i aquí tenim el gran exemple de les relacions heteronormatives. Som laics, però seguim en la motxilla de l’església catòlica en cadascuna de les nostres relacions. L’església segueix tenint tanta influència avui en dia que em donen ganes d’arrencar a córrer, tot i no saber cap a on.
No estem de-construint: estem construint coses que intenten ser noves a sobre del que ja està establert, que és allò de "pan para hoy y hambre para mañana". Ens seguim casant de blanc (símbol de puresa, de castedat). Ens segueixen demonitzant i assenyalant quan tenim relacions fora de la norma. Ens diuen que aquí l’avortament és lliure, però ens qüestionen si ho fem (quan la verge Maria probablement hagués avortat), però també si decidim parir soles o acompanyades d’una persona de gènere no masculí. Ens assenyalen quan, en definitiva, intentem viure la nostra vida, les nostres relacions i la nostra sexualitat de la manera que ens surt dels ovaris, i no de la manera que ens segueixen imposant els seus rosaris.
Ens segueixen dient que per què una relació funcione, hem d’aguantar moltes coses. Perquè com deia l'Església, s’ha de patir. I com més pateixes, més estimes. "Ai filla meua, si en vaig haver d’aguantar jo de coses!", em deia la ma iaia Ramona. "Si ara tingués la teua edat, no n’aguantaria cap! Que los novios los haurien de fer de xocolate, i quan te’n canses, te’ls minges i te’n busques un altre!". Ma iaia també deia la de "val més vestir sants, que despullar borratxos". No sé si estic d’acord, però ja enteneu per on anava. Ella, als vuitanta anys va començar a desafiar al patriarcat.