opinió

Anna Gener i la Barcelona dels 5 milions

«Per la Barcelona dels 5 milions els nascuts aquí els sobrem si no és per fer danses tribals gaudinianes davant de l’hotel a canvi de sentir-nos classe mitjana en un pis de lloguer»

per Arnau Rius Llorens, Barcelona, Catalunya | 1 de setembre de 2021 a les 20:00 |
La setmana passada l’empresària del sector immobiliari Anna Gener va publicar aquest article que va tenir molt de ressò i va rebre adhesions de bona part dels protagonistes i decision makers de la política catalana dels darrers vint anys. Periodistes, professors d’escoles de negocis i polítics de la dècada del procés fallit van rebre amb entusiasme la concatenació dels arguments clàssics del sector negocis anacional, on un suposat poder privat punter i visionari explica quin és el model per fer de la seva regió una superpotència econòmica amb una administració esprimatxada, pocs funcionaris cançoners, i un creixement econòmic i urbà vertiginós basat en l’aixeta que més ragi en cada moment.
 

Com sempre que els agents privats volen despertar baixes passions i marcar classe social, l’article es fixava en la desídia funcionarial que tots hem viscut en algun moment per reivindicar que els diners públics no cauen del cel i que la creació de riquesa sempre recau sobre els mateixos empresaris Güell maltractats en detriment de treballadors públics i empreses subvencionades. Aquesta simplificació de la realitat basada en el liberalisme anglosaxó del segle passat (avui dia ja defenestrat a banda i banda de l’Atlàntic), obvia que les administracions públiques dels països punters d’aquest segle estan intervenint descaradament el mercat per enfortir les empreses i els sectors que ells consideren estratègics, que casualment no són els immobiliaris. I no parlo de la Xina, sinó de Biden obrint fàbriques de semiconductors a dojo, Boris fent el seu propi Next Generation per empreses verdes, Macron afluixant cartera perquè la Nissan-Renault sigui a França en lloc de Catalunya, etc. Tots ells deuen ser del club comunista “de trabajadores de empresas que reciben subvenciones” [sic].
 

És sorprenent, doncs, que aquest discurs que suposadament és l'encarnació del seny i la centralitat, vingui del sector empresarial que ve, l’immobiliari (un sector ultra dependent de les inversions i intervencions públiques ja siguin en forma d’equipaments, pacificació urbana, venda i cessió de terrenys, etc.), i vagi tant en contra d’allò que l’inici del segle XXI està demostrant per la via dels fets: El somni d’un mercat globalitzat i desregulat, sense intervencions estatals de fons, no era res més que una teoria sospitosament utòpica que ha suposat un rentat de cara a l’expansió de les cultures més grans, allò que s’havia arribat a anomenar imperialisme i ara es fa dir cosmopolitisme.
 
Abans de l’exitós article d’aquest agost, a l’Anna Gener li havia llegit la reivindicació de la Barcelona dels 5 milions, i se li pot contradir el fons d’allò que proposa, però no la seva constància argumental. La Barcelona-regió que projecta la CEO de Savills Aguirre Newman als seus articles, tuits i entrevistes és la d’un gegant urbà anacional capaç de combatre Londres, Nova York i París per mida. Els seus arguments sempre proposen que esdevinguem una nació amb gegantisme per veure si ens fitxa l’NBA. I al final, com que tants caps tants barrets, ni NBA, ni nació, que és una cosa que nòrdics i bascos van entendre fa temps aïlladament de si són independents o no. Vividors públics, per progressar necessitem més vols, més mercat immobiliari, més ciment, més població flotant, és fàcil: sempre més de tot. No entenc com pot existir la pobresa al món, mira que n’és de simple la fórmula. I per aconseguir-ho tot s’hi val, fins i tot fer gerrymandering econòmic, engrandint la demarcació de Barcelona i fent que s’estengui des de Sabadell fins a Salou, sense dir-li Tabarnia però generant les mateixes conseqüències culturals. Ja és mala sort que no els agradi, però la Barcelona dels 5 milions diria que existeix, es diu Catalunya i en total té 7,5 milions de persones. I si mirem amunt, avall, cap a la dreta o cap a l’esquerra, encara en som més dient-nos bon dia.
 
És un repte, segurament inabastable, que els periodistes, professors d’escoles de negocis i els polítics catalanistes treballin per una Catalunya on hi creem empreses nacionals dels sectors estratègics, on hi hagi una política palpable d’atracció d’empreses estrangeres que encaixin amb el nostre teixit social, fonamentat en baixos impostos a l’inici dels projectes, disponibilitat de mà d’obra qualificada i formada dins del sistema educatiu català, i establiment de zones especialitzades, també fora de Barcelona, des d’on retroalimentar i connectar experiències i interessos. I tot això sense que els cultíssims interessos immobiliaris o logístics dictin l’esdevenir del país i desfacin la nació en nom de la conurbació barcelonina d’Instagram que vol ser NYC i acaba sent la Cuba de Batista.

Al final cadascú resa a qui vol, però una cosa és clara: la funció d’una immobiliària internacional (a diferència del catalanisme) és descapitalitzar als locals. I si no, d’on treu les propietats que ha de vendre? Perquè no ens enganyem, per la Barcelona dels 5 milions, que és la mateixa que la Tabarnia d’Eurovegas i Salou, la d’un aeroport amb 70 milions de passatgers i la d’un Pirineu olímpic amb el seu parc immobiliari revaloritzat pel turisme estranger... els nascuts aquí els sobrem si no és per fer danses tribals gaudinianes davant de l’hotel a canvi de sentir-nos classe mitjana en un pis de lloguer, i els nouvinguts no els interessen si no els poden pagar quatre rals en negre i tenir-los lluny de les zones on les façanes es repinten cada cinc anys.

Si aquesta descohesió i gegantisme és la centralitat d’aquest segle, i sembla que ho és, la nació ha begut oli. Accelerar quantitativament perquè ells es facin rics, o frenar qualitativament perquè Catalunya sigui un país que doni estabilitat i arrelament. Poca volta de full hi ha més. Tot i així, com de difícil es fa articular, des dels marges, un discurs que expliqui sense elucubracions pesades que la centralitat a Catalunya no ha estat mai allò que proposa l’Anna Gener, perquè al nostre país mai abans havia triomfat un marc mental que dugués a descapitalitzar econòmicament i nacionalment a nous i vells catalans.

 

Participació