opinió

Contra muts i a la gàbia, mots i al carrer

«Pareix que la repetició d’un mot pot acabar amb la seua erosió fins arribar al no res o, pel contrari, amb el seu afilament i, per tant, amb la seua capacitat d’incisió»

per Maria Mingorance , La Sénia, 7 d'octubre de 2020 a les 13:05 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 d'octubre de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Llegeixo en qüestió d’uns minuts dos articles, en el quals es menciona el poder de les paraules. Per una banda, Joan Bordeus en l’article El que hem fet amb la paraula “independència” em fa pensar en la força (i rellevància) que ha perdut el mot qüestionat, abans el sentíem a primera fila, amb els altaveus bategant-nos per dintre, ara l’hem buidat i sona només com un afegitó (una mena de pos) d’alguna cosa que no sabem què és.

Per altra banda, Montse Santolino amb Paraules de vida ens recorda la importància del testimoni fet paraula, amb el cas de Behrouz Boochani, un periodista kurd-iranià, que ha estat sis anys tancat al centre de detenció de migrants de Manus, a Papua Nova Guinea. A més, hi insisteix en la necessitat de repetir certes paraules o sintagmes, allà on faça falta, com acollida, regularització, vies legals i segures, com una mena de gota a gota que acabarà per traspassar el sostre.


Així doncs, pareix que la repetició d’un mot pot acabar amb la seua erosió fins arribar al no res o, pel contrari, amb el seu afilament i, per tant, amb la seua capacitat d’incisió. Poso paraules a esta reflexió, perquè són moltes les vegades que he posat en dubte el sentit d’escriure; escrius alguna cosa des de l’emoció, des de la indignació, des del qüestionament o des de la imaginació i et pareix tan real com la humitat que cala, però en qüestió de dies, hores o minuts la realitat s’encarrega de desescriure-te-la  (quasi mai per a bé) i allò deixa de cobrar sentit.

La poca supervivència del text fa inviable cap reacció més enllà d’un m’agrada o no, estic d’acord o no... I al final es converteix en un exercici terapèutic un tant patètic, del qual no em puc deslligar, com tampoc ho puc fer de les pel·lícules planes i previsibles del diumenge de tarda .


Jo, per si de cas, seguiré escrivint, amb la idea que dient alguna cosa és sempre més fàcil que es faça alguna cosa. Així que acollida, independència, educació i sanitat públiques de qualitat, república, mort al patriarcat, mort al feixisme... (posats a demanar, ajudeu-me a seguir completant el llistat, si us plau).

Ara només cal que entre totes seguim compartint els testimonis que avalen cadascuna de les reclamacions, com es va fer la setmana passada amb la retransmissió de La mort de Guillem a les televisions públiques del nostre país, a veure si estos mots ens tornen a vibrar com les cançons a peu d’escenari i llavors ballem, ballem sense parar.

 

Maria Mingorance
Soc Maria Mingorance López i soc de la Sénia, encara que la meua vida últimament ha estat repartida per diversos territoris, suposo que per la meua naturalesa inquieta. Estic graduada en Educació Infantil i Primària i actualment estic cursant una formació professional d'interpretació a l'escola Nancy Tuñon, a Barcelona. Això no són sinó proves d'allò que més m'agrada, l'educació i l'art (en totes les seus vessants, des de la poesia, a la música, la dansa i el teatre). Ambdós són eines imprescindibles per sacsejar pensaments i fomentar el canvi social.
@mariamingo239
04/04/2021

​La vida senzilla i l'art

18/02/2021

​La festa de la democràcia? Trencar el silenci i música de ZOO

12/02/2021

​A Carnaval, tot s'hi pot

01/02/2021

​El cos polític contra el cost de la política

16/01/2021

Barris que fan màgia i ulls expectants

23/12/2020

​Altres postals de Nadal

18/11/2020

Nos-altres. Fins on capbussar-se?

28/10/2020

​(NO)cturns

20/10/2020

Elegia a la joventut, oda a l'art

07/10/2020

Contra muts i a la gàbia, mots i al carrer

Participació