«Van dir que eren okupes inofensius, qui ho podia pensar?»

Este dissabte al matí, la petita i destartalada urbanització Montecarlo continuava acordonada per la Policia. S’hi feien noves detonacions, per descartar la presència de més artefactes explosius entre les runes del xalet que dimecres va saltar pels aires. Agents i vehicles policials hi tallaven el pas. Molt de tant en tant, ahir divendres algú s'aproximava a parlar amb algun mosso. Xavi i Mercè van lliurar a un agent un petit paquet. “Vivim a uns 150 metres i avui hem trobat prop de la nostra casa una documentació que va volar amb l'explosió, era un tros de diccionari espanyol-àrab i pensem que podria ser d'interès per a la recerca”, expliquen.

Dimecres va canviar el concepte de tranquil·litat a la urbanització Montecarlo. Ara la calma que s’hi respira és artificial, tensa. Durant molts anys, per als veïns la pau que oferia esta zona disseminada, on cadascú viu en una petita illa particular, sense fixar-se en el tràfec del veïnat, compensava les mancances i inconvenients que evidencien l’aspecte destartalat que oferix, com la manca de clavegueram, de xarxa pública d'aigua, o de carrers asfaltats. Però la calma i l’anonimat resulten també molt atractius per a aquells que volen operar lluny de les mirades. “Estava molt tranquil·la, qui havia de pensar que l'enemic era el teu veí”, afirma Lolita. Ella va comprar el seu xalet fa 25 anys. Dijous hi van poder entrar: “Vam veure com està. Els marcs de les portes i finestres trencats, les rajoles, les persianes… pensàvem passar aquí 15 dies de vacances, però ja no”, lamenta Marc Gili, el seu fill. Ell és un dels molts que, vist com va quedar de destrossat l'habitatge, va pensar que no es podia tractar d’una simple explosió de butà. “El butà et fa un esvoranc, però no et deixa la casa en ruïnes, esta és la mateixa imatge que veiem quan ha caigut una bomba”, sosté.
 
Al proper hotel Montecarlo, a 150 metres, regna una pau intranquil·la, poc habitual en ple agost. La piscina està buida i exposats en el mostrador del bar, alguns fragments de paret que van caure en la terrassa amb l'explosió. “Aquí tenim molt esglai i molta por, alguns inquilins se n’han anat. El dijous a la tarda va marxar una família de Barcelona i quan estaven de camí a casa els vaig avisar que hi havia hagut un atemptat allà, però van arribar bé i estalvis”, explica trista Cristina Bolz, propietària de l'establiment. També ella va recelar des del principi. “Tothom deia que era gas, però jo no, perquè?, no feia olor de gas, feia olor de pólvora, i altres clients van pensar el mateix”, assegura. Avui, el concepte de tranquil·litat és un altre per a ella. “Sempre pensavem que esta era una zona tranquil·la i relaxant, però de què?”, lamentava.

Esta tranquil·litat d'una zona residencial disseminada, d'aspecte fins i tot abandonat i decrèpit, era un amagatall ideal per passar desapercebut. Fins i tot la presència d'uns suposats okupes preocupava ben poc. “Van dir que eren okupes però inofensius, qui ho podia pensar?. Jo creia que este era el lloc més tranquil del món, ara em sento impotent, però a la vegada forta, no me n’aniré, aguantaré el que face falta”, afirmava Núria Gil, una altra de les veïnes. Sovint, no obstant això, plora per desfogar-se. “Estic bé però en algun moment m’enfonso, penso que això és la guerra”, lamenta mentre recull un fragment de roca del xalet explotat que va fer cap al seu jardí.

A Núria el xalet esfondrat li queda al final del carrer. A Mari Carmen Mitjavila, al costat. Ella i la seua família han estat desallotjats. El dimecres feia quinze dies que estaven de vacances, temps suficient per fixar-se en el trànsit de persones que freqüentaven la casa que va explotar, encara que, com la resta, no li va donar importància als tràfecs dels seus veïns. “Entraven i sortien diversos vehicles, en pocs dies vaig veure bastant moviment, però si hagués sospitat alguna cosa hagués avisat a la policia i me n’hagués anat”.