Jahel Palatsi: «Em caso amb mi mateixa, però el nuvi sou tots aquells que em doneu suport»

Té 28 anys, un somriure radiant i una mirada que desprèn vitalitat. Jahel Palatsi (La Ràpita) ha decidit afrontar la batalla més dura de la seua vida gaudint del dia a dia. Pateix un greu càncer de còlon i s’ha decidit a explicar-ho, mentre prepara el seu casament. Es casa amb ella mateixa. Sí, esta és una boda sense nuvi, però amb molt d’amor. Jahel ha engegat el projecte de la NoBoda per preparar el que pot ser un dels dies més feliços de la seua vida acompanyada de tots aquells que l’estimen. En el camí, l’acompanyen també els comerços de la Unió de Comerç Rapitenc. Perquè Jahel s’ha decidit a explicar el seu cas, però també a fer-se valer com a wedding planer i promocionar els comerços del poble. Els seus vídeos, difosos a través de les xarxes socials, han impactat de forma notable a La Ràpita. Aquí, tothom coneix la NoBoda.

Hem quedat amb ella un divendres a la Ràpita per entrevistar-la, al final d’una setmana d’activitat frenètica. L’acompanyen Sarai i Xavi, dos dels seus amics inseparables que s’encarreguen de les gravacions i el muntatge dels vídeos.

- Fa setmanes que vas començar amb els vídeos i puc constatar que, com a mínim a nivell de la Ràpita, has causat un gran impacte. Com va començar tot plegat?

- Tot va començar arrel que em tornessen a diagnosticar el càncer al novembre i just una setmana després diagnostiquessen a mon iaio. Per a mi mon iaio era la persona que em va cuidar quan era menuda. Dic era, perquè va morir fa 3 dies. Va desenvolupar un tumor cerebral que en qüestió de dos mesos se’l va endur.

Havia perdut la feina i havia de tornar al poble després de molts anys vivint fora. Després del meu cop, que encara no havia assumit, va venir el cop de mon iaio i va ser com,... d’acord Jahel, dona-li quatre voltes al coco i fes alguna cosa diferent, alguna cosa que et motive suficientment com per poder-te oblidar de tot. I un dia, una amiga de la colla ens va explicar que es casa, i jo li deia “ah, pos jo també em vull casar, però no vull tenir nòvio!”, i tal,... i quan els hi vaig comentar a Xavi a Sarai [els dos amics que l’ajuden en la gravació dels capítols de la NoBoda] em van dir “com t’has de casar si tu vols estar sola!” i mira, a partir d’aquí va sortir la idea de la NoBoda.


 

- El fet que una persona jove parle obertament del càncer d’una manera tan propera i vital creus que ha ajudat a trencar molts tabús?

- Sí i no. Moltes de les persones que pateixen la malaltia són persones grans i ja per la edat costa dir-ho i sortir del seu cercle. A nivell familiar i d’amics potser sí que ho saben i també les persones amb qui coincideixen als tractaments. Però en una persona més jove penso que encara costa més sortir. Perquè ja al poble o dins d’un cercle d’amistats no coneixes a ningú que haja patit la malaltia a estes edats i costa.  A mi moltíssima gent m’ha dit “no sabíem res!” i “com portes tants d’anys i no havies dit res?”. Doncs per temor a que et miren o que et senyalen amb el dit. Per això no ho vaig dir. Ho vaig mantenir en petit comitè durant anys i vaig pensar “ja passarà. Es cura molta gent i ja passarà”. He seguit amb el procés, és un càncer bastant greu, així que ha format part de mi, ja som germans. Ja gairebé és la meua parella,... perquè no se’n va ni en aigua calenta!

"Parlar de la malaltia ha sigut una alliberació.Era com un gran sac que portava a l’esquena i necessitava tirar-lo i rebentar-lo"

- I quina ha estat la sensació d’explicar-ho i sortir de l’armari amb este tema?

- Ha sigut una alliberació. A nivell psicològic ha suposat despendre’m d’una cosa molt gran. Era com un gran sac que portava a l’esquena i necessitava tirar-lo. Tirar-lo, rebentar-lo i, ja que formava part de mi, acceptar-lo. Ha sigut una molt bona forma d’acceptar la malaltia.

- La preparació d’esta NoBoda és també un projecte per promocionar el dinamisme comercial de la Ràpita, perquè, de fet el comerç local s’ha implicat de ple.

- La veritat és que sí. La primera reunió amb els membres de la Unió de Comerç Rapitenc (UCR) va ser abans de Nadal. Vaig exposar la idea allà al Maset i tots els comerciants que hi havia aquell dia a la reunió van acceptar de seguida. Es va enviar després una carta per informar la resta de socis i moltíssima gent em van anar enviant mails i whatsapps oferint la seua col·laboració. Es van entregar plenament quan encara no estava definida la idea al 100% i la veritat és que ara no donem a l’abast.
 

- Explica’ns una mica què és el que podem veure en estos capítols de la NoBoda. Perquè de fet en veiem a tu, en situacions de la teua vida quotidiana en què es produeixen una sèrie d’imprevistos i vas acudint a cadascun dels comerços,...

- Sí, hem volgut englobar tots els tipus de comerç que podem trobar en la UCR, ja siga de roba, complements, passant per construcció, electrodomèstics,... Primer vam pensar: “ens arreglem la casa i organitzem la boda”, però resulta hem agafat un pis que és EL PROBLEMA, en majúscules, perquè tenim un munt de handicaps amb el pis i cada dia surten cosetes que s’han de solucionar, com podeu veure als capítols. Sort que que també tenim la meua amiga Agnès que col·labora en els capítols i ens ajuda.

- I per a tu, què simbolitza esta Boda amb tu mateixa?

- Casar-me en mi mateixa,...Sí que és una boda i em caso amb mi mateixa, però el nuvi no existeix com a terme físic, sinó que són totes les persones que m’han acompanyat i han estat allà dia rere dia i tots estos anys en mi i també seguidors d’ara de la NoBoda que donen el seu suport al projecte. Tots estos sou el nuvi.

- Hi ha molt d’amor per celebrar, diguessem.

- Sí,... visca l’amor en general! No vull centrar l’amor en una persona, sinó que vos vull molt a tots, de la mateixa manera que sento que tota esta estima ve cap a mi.

- A banda dels vídeos en què podem veure com el comerç rapitenc t’ajuda en la preparació de la NoBoda, el projecte també consta de vídeos personals on expliques el teu cas i com has arribat fins aquí. I en ells també hem conegut a Ràpita, una barbie de cabells blaus que és infermera oncològica. Podem dir que ella representa una part de tu, és una alter ego, però el fet que ella sigue infermera oncològica és també un homenatge a les infermeres que t’estan tractant i t’acompanyen en el procés?

- I tant, i tant,... són les meues infermeretes preferides de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa. Jo sempre he portat molt malament el tema de la malaltia i clar, estant allà a l’hospital de dia rebent la quimioteràpia i sent una de les persones més joves que rebia la medicació allà, m’ho passava molt malament. Jo arribava i demanava que em posessin a un box sola, en un llit i em corria la cortina i no volia quasi bé ni que encenguessen la llum per a que no em veigués ningú. Ho portava molt molt i molt malament. Elles intentaven donar-me este suport, un caliu de mare. Gràcies a elles ho he anat acceptant i ara entro, les saludo, parlo amb la gent,... ara ja ho porto completament de forma oberta. 

"Les infermeres de l'Hospital Verge de la Cinta m'han fet suport i m'han donat caliu de mare. Gràcies a elles he anat acceptant la malaltia"

- Com portes ara haver de combinar el tractament amb la NoBoda?

- Ara amb la NoBoda, diguessem que sóc com una autònoma, em vaig organitzant a cop d’agenda. Si tal dia tinc la sessió de quimioteràpia, organitzo les gravacions els dies previs. El dia després de la sessió m’intento posar poca feina, són dies que no gravem, perquè segurament no estaré en les condicions òptimes.  Són dies que aprofito per planificar, fer contactes, parlo amb Sarai per veure com van els vídeos,...etc. Anar a Barcelona per rebre el tractament són 4 hores de viatge, 2 d’anada i 2 de tornada, més la visita al metge,...etc. Saps que aquell dia és completament perdut, però la veritat és que ho porto molt bé. 

 
- Una de les coses que més m’ha sorprès ha estat conèixer a través dels teus vídeos la figura del ‘wedding planner’. Què és això exactament?

- Després d’haver estudiat assessoria d’imatge personal, una part que em va interessar molt era la wedding planner, que no és més que la creació i organització de bodes. Tenia ganes de dedicar-me a això, però no tenia experiència , a més jo tampoc volia casar-me... així que d’aquí també va vindre la idea de crear la NoBoda, una boda en principi fictícia, però que en realitat de fictícia no tindrà res perquè això serà lo bodorrio del año a la Ràpita!

Amb la idea de dedicar-me a la weding planner possiblement crearem una empresa després de la NoBoda. Però tot dependrà de com vaigue la NoBoda, que de moment va molt bé. La veritat és que en una mica més d’un més ja superem els 1.200 seguidors a facebook, quan hi ha negocis que porten molts anys i els hi costa molt arribar als 1.000 seguidors. Així que estic contentíssima de donar-me a conèixer d’esta forma i que sigue tan reivindicatiu en el cas del càncer.

"Els dies que estic afonada baix terra intento no dir res i ho intento guardar per a mi. Amb tot, crec que ho porto de la millor forma"

- Ara estàs dedica professionalment a això, però has deixat caure en algun dels teus vídeos que, a banda de recaure en el càncer, també vas perdre la feina.

- Jo he estat vivint fora des dels 19 anys. Sí que havia estat alguna temporada a la Ràpita treballant, però estava independitzada i vivint a Reus últimament. Però es veu que la malaltia no els va acabar de quadrar a aquella gent i van dir “Bueno Jahel, mira hasta luegui”. I clar, tornes amb una mà davant i l’altra al darrere i vaig tornar a casa els pares, que mai fallen.
 

- La sensació que tinc mirant els teus vídeos és que, lluny d’enfonsar-te, et reivindiques com a professional, com a persona i amb molt alegria. Sempre un somriure com a resposta a tot això.

- Sí, però és que em veieu als vídeos quan estic bé. Els dies que estic afonada baix terra intento no dir res i ho intento guardar per a mi. Amb tot, crec que ho porto de la millor forma que es pot i si he intentat publicar tot això és perquè moltíssima gent anys enrere m’havia dit “que bé que ho portes, i que bé que estàs i quina força,...” i hi ha tanta gent dient-m’ho que al  final m’ho he cregut i m’he decidit per transmetre-ho públicament  per veure si, encara que siga a distància i amb persones que no em coneixen, els puc ajudar, perquè sempre va bé somriure i veure-ho tot, dintre de l’amargura, amb un puntet d’optimisme. 

- I t’has trobat amb persones que no coneixes personalment i que s’hagen adreçat a tu per transmetre’t que estan passant pel mateix?

- Dia a dia, rebem missatges privats molt profunds de persones amb qui no ens coneixem de res i simplement per veure els vídeos s’han sentit connectats. Em comenten que també ho han passat o que estan rebent quimioteràpia,... i jo els contesto “moltes gràcies per les teues paraules, que contenta estic,... o vinga fotem-li morro i seguim avant” i són estes les persones que fan possible la NoBoda donant-me esta motivació per posar-me a escriure els guions i posar-me davant la càmera. T’ho poden dir ells [assenyala Sarai i Xavi] el que em a arribar a costar.

- De tots estos anys de lluita contra el càncer, què has après? què t’han ensenyat la malaltia?

- En tots estos anys, els meus amics et poden dir que he adquirit una forma peculiar de mesurar el temps. Quan vam planificar la campanya de la NoBoda i vam establir un període de 3 mesos jo em vaig posar les mans al cap. Tres mesos! Per a mi tres mesos és el temps d’entre prova i prova, des de que em diuen “estàs sana” a “estàs malalta”. O sigue, per a mi és com si fos un any, un període de vida. Passen 3 mesos, estic sana, els gaudeixo. Ja veurem què surt a la pròxima. Que em tornen a dir que estic neta? Doncs ving,a som-hi. Si em diuen, “estàs malament”, ... doncs em canvia radicalment la vida. Cada dos setmanes sessió, metge, visites, controls,... no trobar-me bé i quedar-me a casa,... dependre d’algú...Per a mi 3 mesos és una etapa de la vida.


 

"Dia a dia, rebem missatges de persones amb qui no ens coneixem de res i simplement per veure els vídeos s’han sentit connectats. Són estes les persones que fan possible la NoBoda"

- Creus, en general, que la gent que no pateix una malaltia tan difícil, no aprecia les coses bones que té la vida?

- Suposo que algú sí que ho apreciarà. Però parles amb la gent i et diu,... “D’aquí 4 anys em vull casar” o “d’aquí 4 anys tindré un fill” . Però per què no penses en el que faràs demà o faràs després? O a vegades quan vols quedar amb amistats i et diuen “uf, ja quedarem un altre dia”. No! Si vols quedar, quedem ara. Si tens una estona, quedem ara. I si vols quedar d’aquí dos setmanes, ja tornarem a quedar. És veritat que tinc una visió del temps diferent de les persones que no entenen això del viure el dia a dia. Jo m’aixeco pel matí i gaudeixo de cada instant del dia fins que me’n vaig a dormir. 

- Imagino que has après a donar importància i dediques temps a les coses que realment consideres importants i prescindeixes de les coses supèrflues.

- Sí,... M’ha passat per exemple, anys enrere, d’haver estat barallada o no haver-me parlat en persones que ara he vist que les enlloro i que ni me’n recordava de per què em vaig barallar. He intentat retrobar-me amb elles  i realment ha sigut com si no hagués passat gens de temps. És cert que és una forma de veure les coses diferent. El que de veritat importa li dono importància i deixo córrer tot allò superflu, és cert. No hi ha més. Hem d’agafar tot allò bo i exprimir-ho al màxim i les coses dolentes, que marxen volant.

- Fa uns dies vas anunciar per Facebook que celebraries un comiat de soltera. Què ens pots explicar de la festa?

- Sí! Serà la NoDespe. Doncs, primer la celebrarem en petit comitè, amb les amigues. Farem un pica pica, alguna cosa diferent, per a nosaltres. Després farem un comiat o festa a nivell de tot el poble, es podrà invitar qui voldrà. Jo no faig res només per a mi, ho vull compartir amb tothom. Res de chicos con chicos, chicas con chicas... tots al muntonet , a xalar-ho i a passar-ho molt bé!
 

"Visc el dia dia. Carpe Diem. Aprofito el moment i el que vingue demà, ja ho veure. Estem aquí, a gaudir-ho!"

- Ja sabem que normalment estes festes , simbòlicament, qui les celebra diu adéu a la vida sense parella i dóna la benvinguda a una nova etapa. I en el teu cas?

- Doncs, serà per traure les amigues casades de casa. Que surten per un dia i s’espapoten una mica que les tinc a totes amargades, casades i en crios. I jo com a única soltera, les trauré per a que s’ho passen bé. Hahaha! No, la veritat és que cadascú decideix com vol viure la seua vida i jo he decidit no voler tenir parella. Per a mi és una festa més, que hem titulat així, però per a mi és un capítol més de la NoBoda, La NoDespe.

- Segurament ets davant de la batalla més important de la teua vida. Com l’afrontes?

- Doncs, em desperto pel matí. Em trobo bé i vaig fent tot el dia. I quan em gito penso “he complit avui. Avui ha sigut un bon dia”. Visc el dia dia. Carpe Diem. Aprofito el moment i el que vingue demà, ja ho veurem. Estem aquí, a gaudir-ho! 
 

- Pàgina de Facebook de la NoBoda.
- Canal de youtube de la Noboda.