L'obra de Ripoll sempre ha estat inspirada en la realitat més bategant, és cert que li passa el sedàs íntim i personal de les seues vivències i conviccions. I la crisi no l'ha deixada gens indiferent. "Aquesta és la meua peça preferida", diu assenyalant en la seua exposició a l'antic escorxador la tapa de fusta d'un barril de vi (beuratge molt lligat als sacrificis), on hi pengen uns filets de color roig intens i on hi ha apuntades xifres inintel·ligibles. A mi sempre m'ha agradat entendre el que veig. Ella em tradueix. "415.170 van ser el número de desnonats que durant el 2012 va haver-hi a l'Estat espanyol. Això són les coordenades de Palestina i aquestes les de Catalunya. I 70.000 són les hectàrees d'espais salvatges que desapareixen diàriament".
Em pregunto per què l'art contemporani està tan allunyat del carrer, quan és allò que passa al carrer el que el fa esclatar. Em pregunto també quanta gent haurà passat per la sala Antoni Garcia del Museu de Tortosa a conèixer l'última exposició d'Antònia Ripoll. Una exposició dura però elegant, com la defineix la mateixa artista, en la qual predomina el blanc una mica tacat pel roig de la sang. Colors constants en les últimes obres de l'artista. També hi ha el tronc d'un arbre amb tot de cames de nines incrustades que vol simbolitzar el sacrifici de Sant Sebastià. "Ens ho estem carregant tot. La bellesa, el món, la natura", afirma Ripoll.
Almenys ella ha tingut el mèrit d'apropar-nos una mica al sacrifici de l'art contemporani i va ser capaç d'omplir de gent la sala Antoni Garcia del Museu de Tortosa el dia de la inauguració. Des d'aquell dia ha plogut però encara ressonen a l'aire les paraules que li va llegir el seu amic, el músic i compositor Carles Santos. Em quedo aquestes com a cloenda: "Conec personalment Antònia Ripoll, els seus gossos, el seu context professional i un context aleatori de la seua obra. Un context que ha anat apareixent i desapareixent en el temps i que jo he anat acceptant com allò que mai deixarà d'ocórrer. Enmig de tot això, començo a preguntar-me si amb el títol d'aquesta exposició, 'Subjectes de sacrifici', es pot fer música. De l'observació dels seus excessos, segurament necessaris per a ella i per als que la volem llegir, poden sorgir conseqüències en l'ordenació d'altres llenguatges i activitats per aquesta proposta irrevocable que sempre és l'obra d'Antònia Ripoll."