Gisbert: «Hi havia moltes emocions diverses en aquell camp de refugiats»

Acaben de viure una experiència que ja no oblidaran. Ara ja són a casa, però la desena de socorristes voluntaris del grup 'From Reus to Hellas', entre ells un des de Sant Jaume d'Enveja i un des de Roquetes, que a finals d'abril van marxar a ajudar refugiats, s'han dixat una porció de l'ànima a Lesbos. El vincle amb persones que fa un mes ni tan sols no coneixien ja no es trencarà. Ferran Gisbert ens relata una vivència personal inesborrable, tan intensa que resta impresa a la mirada.

Com va ser l'acollida? Com us van rebre i com us vau instal·lar?
L’acollida al Camp de Kara Tepe va ser molt bona, de seguida el director del camp ens va donar permís per col·laborar allí amb ells. Ens vam instal·lar a uns 25 minuts d'allí, en un lloc on les vistes al mar eren molt boniques.

Quina va ser la teua primera impressió?
La primera impressió va ser d'estar en un lloc molt cuidat, encara que després es veien coses que no eren tant boniques, com baralles o gent amb malaties. Tot i així, aquell era el millor camp per a ells.

Quines han estat les tasques que heu pogut fer i com les valores?
Vam anar amb l'idea de fer tasques de socorrisme aquàtic però ens van dir que el flux de gent que arribava havia baixat un 96% i només arribaven 3 o 4 embarcacions per setmana.  El nostre equip va decidir fer un gir per adaptar-nos a la situació i vam començar a fer tasques humanitàries al camp de refugiats de Kara Tepe. Només hem atès als que estaven al camp, ja que hi han altres equips només pendents de la mar.

Com era per a vosaltres un dia que puguem anomenar normal?
Arribàvem al campament a les 8:45 i ens preparàvem per donar l'esmorzar, després ensenyàvem a nedar als nens i no tan nens a la platja que hi ha darrere del campament fins a les  13:30. A les 14:00 fèiem relleu d'equips i donàvem els dinars. Just 2 hores després tornàvem anar a la platja a continuar amb les lliçons fins a les 18:30 i a les 19:00 donàvem el sopar i cap a casa. Alguns dies també jugàvem a futbol i jocs.

Estem parlant d'unes mil persones al camp de Kara Tepe, en quines condicions es troben?
Es podria dir que en este cas estan bé, malgrat que no tenen atenció mèdica bona i el menjar és bastant dolent i, a vegades, no n'hi ha prou per a tothom. Els que estan al camp de Moria són els que estan pitjor, allò és una presó i per menjar han de fer cues de fins a tres hores, i si ets l'últim és molt probable que no menges.

Com estan distribuïts els refugiats en este camp?
Per famílies, dintre de casetes prefabricades de plàstic amb un mínim de 2 i un màxim de 10 persones. També hi ha una carpa gran per als homes solters, on hi han 17 persones, un d'ells amb una malaltia greu.

Què us han traslladat? Quins són els seus records i els seus somnis?
Ens han traslladat molta confiança en que tot els hi anirà bé i que trobaran asil, però lamentablement no tenen tots els números per a que això passe. Els seus records són majoritàriament de guerra i destrucció. Els seus somnis són arribar a algun lloc segur i poder emprendre una nova vida.

Què penses de l'acollida que els ha donat Europa?
Jo penso allò que tothom amb una mica de seny pensa: es pot fer més per ells, però com no sé quins són els tràmits per a donar-los asil a Europa, no puc opinar més. Tant de bo es complisquen els seus somnis.

Com descriuries les seues emocions?
Els nens sempre estan amb un somriure innocent a la boca però alguns adults saben el que hi ha. Hi ha una gran varietat d'emocions dintre d'aquell camp.

Heu tingut una relació molt intensa amb els nens, com ha estat?
Els nens han vist en nosaltres els seus germans grans. La confiança des del primer moment va ser enorme, tots ells ens estimaven bojament i el dia del acomiadament ens ho van demostrar amb llàgrimes de tristor.

És el moment que guardaràs per sempre?
Sí, veure una dotzena de nens plorant desconsoladament demanant que no ens en anéssem em va tocar molt el cor.

Potser ha estat a la vegada una de les coses més complicades de superar?
L'acomiadament va ser la cosa que tot l'equip va tardar més en superar, efectivament, estàvem destrossats emocionalment.

Parles del grup de voluntaris, com ha estat la convivència?
Era una de les principals pors que teníem, però va acabar sent una de les millors parts del viatge. Estic orgullós del meu equip i la seua capacitat de convivència i treball en grup.

Personalment, què t'han ensenyat una experiència tan ràpida, de 15 dies, però a la vegada tan intensa com esta?
A valorar més el que tinc i no preocupar-me tant pel que no tinc. Simplement a veure les coses des d'un altre punt de vista.

Diries que desprès de Lesbos, relativitzes més petits problemes?
Crec que abans d'arrancar veia problemes on realment no hi havien si comparem amb la situació d'aquella gent. 

Després d’això, per tant, què és el més important que et queda?
Que cal estimar a tothom independentment de la seua religió o color de pell.

Des d'aquí ens podem fer la idea de la tragèdia que s'està vivint a Grècia, però sobretot a Síria?
No, en absolut, tu pots veure coses a les noticies com jo feia, però quan sents històries contades de la boca del que ho ha viscut te n'adones que les coses són bastant pitjor de com ens les conten.

També heu viscut alguna anècdota com la gravació d'un programa amb Buenafuente? Amb Serrat inclòs? Com va anar això?

Un dia va venir Bob Pop del programa de Buenafuente al camp de Kara Tepe i va sentir a dos companys parlar en castellà. A partir d'allí ens van convidar a gravar escenes del que fèiem allí i a fer un rodatge a un poble amb Andreu Buenafuente i Joan Manel Serrat. Una experiència molt bonica, treballar amb autèntics professionals com ells ho son no es podrà oblidar fàcilment.