Trencant la barrera del silenci

Tot i les dificultats per escoltar i parlar que pot tindre qualsevol persona sorda, Guillem Carles s'ha acabat convertint en periodista, una professió en la qual poder escoltar i expressar-se amb facilitat són dos requisits molt importants. Actualment treballa com a freelance i , entre moltes altres coses, escriu i coordina el bloc de notícies de Sord Press, una empresa periodística que va fundar el 1971, inclosa en el registre d'empreses periodístiques de la Llei de Premsa i Impremta del 1972. Durant molts anys, va editar una revista bimensual d'àmbit estatal adreçada a les persones sordes. En aquest blog es fa ressò d'informacions que afecten la comunitat sorda, com ara que a causa de les retallades fan fora els intèrprets de la llengua dels signes que treballen en les televisions o institucions públiques, sense deixar de banda altres temes més generalistes. El 1973 es va matricular a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Facultat de Ciències de la Informació, "però no vaig poder acabar. No existia en aquells dies la figura de l'intèrpret de llengua de signes per prosseguir els estudis en igualtat de condicions. Era l'únic estudiant a la classe que m'asseia a primera fila per observar el moviment dels llavis del professor. Si portava bigoti, era impossible seguir-lo", recorda, com recorda que va tindre de professor Manuel Vázquez Montalbán, amb qui va tindre una relació fluïda i de suport fora de les classes.
Guillem no ha deixat mai d'exercir de periodista a l'ombra, tot i les dificultats. No podia fer, per exemple, entrevistes per telèfon o a la ràdio. Per això ha treballat de protètic dental per guanyar-se la vida i pagar-se els estudis. El 2002, La Junta de Govern del Col•legi de Periodistes de Catalunya i la Comissió de Convalidacions va aprovar el seu ingrés per mèrits, com a col·legiat numerari.
La veritat és que la vida als pobles és intermitent i quan tens una determinada edat tampoc pares molt de compte de qui és qui, i més si generacionalment hi ha una distància prou àmplia d'anys i de temps. Jo, de Guillem, en sabia ben poques coses, només que era sord, qui eren els seus parents del poble, que vivia a Barcelona i que passava les seues vacances per aquí baix. El primer xoc el vaig tindre quan una excompanya de facultat que cobria temes de societat per a l'edició d'El Punt a Barcelona em va explicar que l'havia entrevistat com a president d'una associació de sord-muts que reclamava una llengua de signes en català. "I m'ha dit que és de Masdenverge i que et coneix", em va dir de seguida, com a prova irrefutable que el món és un mocador.
Anys més tard, me'l vaig anar trobant en alguns actes públics a les Terres de l'Ebre, presidits per alts càrrecs de la Generalitat. Normalment fent fotos, però mai, sempre de bòlit, vaig tindre l'oportunitat de saludar-lo ni parlar-li. I jo em preguntava: I aquest home què fa aquí? Sense deduir en cap moment que estava fent de periodista com jo mateixa. Ho vaig haver de saber un migdia llepant-me les ferides recentment obertes de periodista a l'atur i mirant nostàlgicament la roda de premsa dels dimarts del Francesc Homs. De sobte, al torn de preguntes, el Guillem Carles es va aixecar i va preguntar. No recordo què. De fet, no sé ni si vaig escoltar la pregunta, però aquella intervenció em va sacsejar la curiositat i podríem dir que aquella pregunta en la llengua de signes va ser la llavor d'aquesta entrada al meu blog. Si bé en aquell moment no existia ni l'Aguaita, ni jo, sempre reticent a les xarxes socials, tenia cap bloc.
Després de tafanejar una mica per la xarxa, no em va costar gaire trobar que Guillem Carles escriu a Sord Press i que és coautor, entre altres publicacions, del llibre Los Tortosa , los otros sordos (2005). Vaig contactar amb ell a través del Facebook i em va passar el seu mòbil. A través del WhatsApp vam concertar una entrevista. Impossible per telèfon, per raons òbvies, i ni el Guillem ve massa sovint a Masdenverge, ni jo pujo gaire a Barcelona. Per tant, l'entrevista va acabar sent per correu electrònic. De fet, totes aquestes eines li fan més fàcil exercir de periodista avui en dia que fa uns anys. Està acreditat a l'àrea Política de Sord Press, al Departament de la Presidència a l'Oficina del Portaveu del Govern des de 2002 i al Parlament. També a l'Oficina del Portaveu del Govern a la Moncloa. També és director i conductor de l'espai Tribuna Oberta Sord Press i Magazine Noticies en LSC, del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que s'organitza des del 2007 i té una periodicitat mensual. El maig del 2010 va portar el president del Barça, Joan Laporta, a l'espai Tribuna Oberta. Hi ha un vídeo enregistrat en què el mateix Carles li ensenya a dir Visca el Barça amb la llengua dels signes. No té pèrdua.