Lo Mascarat: «Si París està al carrer, Déu sortirà»

Avui m'he despertat i he vist que un amic americà m'ha escrit a través de Facebook amb un link a Youtube. Es diu Richard i canta en un grup de synthpop a Los Ángeles. Ahir al matí es va aixecar de dormir i en veure les notícies, el primer que va fer és agafar el sintetitzador i enregistrar una cançó que havia escrit quan els atemptats de Charlie Hebdo i que m'ha dedicat, conscient que si hagués tingut una altra sort, mai l'hauria poguda sentir. L'estrofa diu en anglès: “Si Déu està a casa, no sortiré”. Mentre sentia la cançó m'ha vingut a la memòria tot el que ha passat estos dies, des de divendres al vespre fins avui. La cançó de Richard no és més que una mostra de solidaritat de les centenars que hem rebut de suport tant jo com la resta de gent que viu a París, sobretot les víctimes, per n'esta massacre amb víctimes anònimes. I és rellevant el fet que siguen anònimes, perquè significa que estes bales podrien haver portat els nostres noms al casc.

Divendres 13 de novembre de 2015 era un dia d'estos que si creus en mogudes esotèriques millor quedar-te a casa perquè segur que no acabarà bé. Pareix que molts de parisencs no hi creiem, i seguirem sense creure-hi a pesar que un dia com este estigue marcat per la sang de tres centenars de víctimes, de les quals 130 són mortes. Jo estava al Fòrum les Halles veient la comèdia francesa Lolo, un jove artista que patia síndrome d'Edip i es dedicava a boicotejar totes les relacions amoroses que sa mare tenia. En sortir, no sabia si anar a menjar alguna cosa en algun restaurant proper o marxar directament cap a casa. Com sortir per París és car de per sí, vaig decidir tornar i mentre llegia pel metro la novel·la rosa Puñal de cláveles em va arribar una notificació a través de Twitter. Josep Rodrigo, un ulldeconenc, m'avisava que hi havia hagut un atemptat a París. Com quan la carnisseria de Charlie Hebdo, aquí som els darrers en assabentar-mos del que passa, suposo que per prudència davant el perill. Quan vaig arribar a casa i vaig encendre l'ordinador vaig veure que no era un simple atemptat amb un parell de víctimes col·laterals, allò era molt més seriós.

El primer que vaig fer és telefonar a totes les persones properes per saber si tothom estava bé, sabent que tenim una amiga que viu just a la zona en conflicte i enviar un correu a tots els companys i professors d'universitat. A partir d'este moment l'allau d'informació i de desgracies va començar a fer-se notar en streaming i cada notícia era pitjor que l'anterior. La xifra de morts creixia i creixia i estàvem immersos en un malson que no sabíem quan acabaria. Nous rumors: 'Tiroteig al Fòrum les Halles'. Finalment res, però el meu sentit del perill es va despertar en saber que una hora abans estava per aquella zona.
 M'aixecava de dormir a les 5:30 h. per anar a treballar, però no vaig dormir aquella nit. Seguia sense saber res d'alguna gent del meu entorn, frisava per conèixer les novetats, però calia esperar a l'endemà. Els camions de bombers, cotxes de policia i algun que altre helicòpter feien de banda sonora d'aquell malson. A les 6 del matí de camí cap a la faena, sempre trobes gent que arriba de festa, que surt a treballar, que corre… aquell matí no hi havia ni una ànima. La gent s'havia atrinxerat a casa. Dos dels terroristes s'havien escapat i seguien solts per alguna part. A cinc minuts de la faena, vaig trobar quatre persones, dos a un cantó de la vorera i dos a l'altre. Anaven encaputxats. Es van posar dos davant meu i dos darrera meu. Vaig començar a accelerar per deixar-los enrere amb la paranoia que allí en portaven alguna de cap. Quan vaig passar pel costat del que hi havia al davant meu a l'esquerra, se'm va girar, se'm va quedar mirant i em va dir: “Bonjour”. Aquell matí n'érem pocs al carrer i forçats per les obligacions de la faena. El mínim que ens quedava era desitjar-mos “Bon dia” atès que la nit anterior havia estat una escabetxina. La temor es respirava als carrers.

A la faena estaven absentes sis persones que no havien donat senyals. Se les va telefonar i van dir que tenien temor, no vindrien. Un company vivia a la zona afectada i m'havia comentat que el transport públic del 10 i 11 arrondissements estaven fora de funcionament i va haver d'arribar amb taxi. Una companya va arribar a la faena tota despentinada, sense maquillatge (estrany en ella) i plorant. També vivia a la zona, no havia pogut passar la nit a casa i ho va fer a casa d'una amiga. Durant el matí veies a la gent i de tant en tant, algú treia una llàgrima, o perquè algú conegut havia estat tocat en aquella massacre, o perquè necessitava exprimir aquella impotència i temor d'alguna manera que no fos en paraules. Efectivament, ens sentíem amenaçats, el perill havia arribat per segona vegada en un any a casa nostra i havia deixat 129 morts i més de 300 ferits de la mà d'uns covards que armats fins a les dents es van dedicar a traure la vida a persones innocents pel caprici de satisfer la sed de venjança en honor a no sé quin Déu que diuen que tenen. Una massacre al més pur estil Grand Theft Auto, assassinar al primer que passa per pur plaer i seguir la cadena amb els pobres desgraciats que haguen tingut la mala sort de trobar-se en un lloc i  moment determinat per acabar explotant i acabar a no sé quin paradís on t'esperen 72 dones verges, amb la única diferència que això no és un videojoc sinó la vida real.

Occident anem pel món amb aquella prepotència i arrogància sense tindre en compte que si els valors de l'Imperialisme van arribar a Amèrica a l'Edat Mitjana i van massacrar la població indígena, què no ens pot arribar avui a natros, en un món globalitzat, on existeixen armes capaces d'arrasar només pitjant un botó quilòmetres i quilòmetres de vida. Anem pel món sembrant mort, víctimes que surten un 90% més barates que les de casa nostra, i encenem les ires dels fanàtics. Covards que, en lloc d'atacar exercits o ministres de Guerra, assassinen innocents ciutadans d'una societat que probablement detesten les guerres des del més profund dels seus esperits.

Maleïts sigueu, polítics, que vos dediqueu a anar a remenar les cireres allí on no vos demanen, perquè les conseqüències de les vostres decisions les acabem pagant la gent de pau. Maleïts sigueu, covards, que en nom de Déu vos dediqueu a sembrar mort allí on només volem vida. Maleïts els que feu la guerra, perquè innocents en pagaran les conseqüències. Maleït sigues, Manuel Valls, que en lloc de diplomàcia optes per les armes, perquè tu no en pagaràs el preu de les teues decisions.

Però a pesar del xoc que ha suposat esta massacre, si el que volíeu i volien es que visquéssem en constant temor per a justificar les vostres polítiques internacionals, no ho farem. Els parisencs estem tocats moral i psicològicament, però no permanentment. Els carrers de París tornaran a reviure, els bistrots tancaran tard perquè els sobra gent, la gent sortirà de casa seua perquè no pot aguantar atrinxerar-se en pocs metres quadrats i seguirem vivint la nit, el dia i repartint amor. Estem cansats del discurs de l'odi, volem amor.

Richard estava tranquil perquè durant els atemptats, va veure que estava a casa, amb Déu o sense, estava segur i de la mateixa manera que molts altres amics, me van dir que no sortís. Jo en canvi, em quedaré tranquil quan els parisencs surten de casa seua per inundar els carrers de vida i demostrar que hem perdut la temor i que seguirem vivint el nostre dia a dia com hem fet fins ara. “Si París està al carrer, Déu sortirà”.

Gràcies a totes les persones que durant estos dies mos han enviat ànims i força des d'arreu del món. La guerra per l'amor la lliurem junts.