Els que no siguin masdenvergencs han de saber que la foto és la barberia d'Amador Carles, barber i sabater ja jubilat de Masdenverge, que ha convertit el microespai de l'última barberia del poble (ara ja no en queda cap) en un centre neuràlgic i una mica clandestí de la vida al poble. Ho ha fet una mica per atzar però sobretot per la perseverança de passar les hores mortes de la tarda o del matí assegut a una cadira davant la porta de casa, el que ha continuat atraient els seus antics clients. El temps s'ha aturat en aquell punt al costat de la carretera d'Amposta, on tots els hómens del poble durant dècades han anat deixant les seues restes capillars i ideològiques generació darrera generació. Un espai que també amagava quan jo era menuda (això no es veu a la fotografia) una rebotiga de caixes de cartró apilades contra la paret on tots els estius de la meua infància anava a comprar les típiques sabates Victòria amb la seua inconfusible olor de goma. I és que a Amador la gent del poble l'anomena "lo sabater" tot i ser el barber perquè professionalment també es dedicava a la venta ambulant de sabates pels mercats.
No sé si ja hauré arribat a les mil paraules però he de dir que la meua dèria per la imatge de la barberia ha arribat a l'extrem malaltís de trucar al seu autor. "La foto representa una època passada. Ja no hi ha barberies com aquesta. La majoria van anar desapareixent durant la segona meitat del segle XX. Avui en dia tot són perruqueries unisex", explica Guille Barberà, que diu que van triar aquest punt del poble perquè coneixien a Amador d'abans, d'un altre reportatge sobre els bous a la Camarga francesa, i perquè de seguida van adonar-se que la seua barberia era un punt de trobada capaç de copsar amb una sola imatge el batec gairebé imperceptible d'un poble on no passen gaires coses. Em reconeix que la foto està preparada i que és l'única de les que surten al reportatge que van haver d'il·luminar artificialment. La tècnica fotogràfica també es mereix una puntuació alta. Fer la foto davant l'espill sense que es vegi el flash ni el fotògraf té el seu entrellat. Però això és tècnica només, crec que devia ser més complicat aconseguir que segons qui sortís a la foto, o mostrar a través de l'espill la intensa vida taurina del seu propietari. Una imatge pot explicar moltes coses sense paraules i quedar així per a la història quotidiana d'un poble. Guille diu que no és gens fetitxista i que per ell totes les fotos són especials. "Cadascuna té el seu moment", afirma. Jo no renuncio del tot al fetitxisme i me la penjo al bloc així la faig tornar a emergir com un petit tros del meu món al món global de la xarxa.