«Verdaguer va fer periodisme modern, de lluita contra els poderosos»

Avui, de bon matí, ja sortia per les teles com un dels grans autors catalans aclamats en la gran festa literària de Catalunya. Andreu Carranza ha abandonat per un dia la seua faena de conserge de l’institut de Flix, ha deixat la guitarra del Gitano Blanc davall del llit, i amb el seu ‘Poeta del poble’ sota el braç, mereixedor enguany del premi Josep Pla, passa una jornada intensa i d'èxit fent fortuna a l’epicentre de la Diada, compartint protagonisme amb els principals escriptors del país i altres del món que signen i passegen per Barcelona.
L’aguaita.cat, on Carranza col·labora com a blocaire, l’ha pogut enxampar per banda.

Fins a quin punt Verdaguer s’ha convertit en un alter ego teu, estos dies?
Molt, i parlo d’ara, però també del procés d’elaboració del llibre, perquè jo, per desenvolupar un personatge, faig com un actor, l’interioritzo i arriba un punt que m’hi identifico contínuament i m’hi poso a la pell d’una manera total, brutal.

Com és que ta iaia Maria de la Fatarella, i també ta mare, et recitaven de memòria Verdaguer de petit?
Bé, jo pertanyo a una família de procedència molt cristiana, amb una influència molt religiosa que si de petit no hagués mamat, possiblement mai m’hauria atrevit a endinsar-me en este repte. A més, jo sóc el segon fill, que antigament estava destinat a consagrar-se a la vida eclesiàstica, vaig ser fins als 15 anys escolà…
 Vaja, estem detectant certes connexions de partida que segurament ajuden a endinsar-te en el personatge. De fet, en una de les presentacions del llibre, Xavier Vega va afirmar que este procés de posar-te en la pell de Verdaguer és tan intens que al final, Verdaguer, d’alguna manera, ets tu. 
Sí, efectivament, el Xavier Vega diu que a les últimes 200 pàgines Verdaguer sóc jo, i possiblement és així. Jo empatitzo molt amb Verdaguer, xalo posant-me dins d’un personatge tan intens i fascinant, i la novel·la és un periple vital biogràfic, però precisament pel fet de ser una novel·la i no un assaig o una biografia, hi ha molta salsa meua. Clar, sense travessar els límits de la versemblança, per tal que el personatge siga creïble.

Perquè, Andreu, no ens enganyem, amb l’emoció personal i la imaginació que li poses a les coses, de ben segur que t’has hagut de reprimir en alguna ocasió per no traspassar els límits d’esta  versemblança que cites. Hi ha hagut moments en què t’has dit, ep, per aquí no?
Sí, sobretot en aspectes sexuals m’he hagut de reprimir perquè mentalment ja el cap anava llençat en alguns moments de la novel·la.

Però tu posaries la mà al foc sobre que Verdaguer va mantindre el vot de castedat malgrat que era un home sensible i sensual i malgrat les seues grans contradiccions internes?
No la posaria, però des del punt de vista que era molt fanàtic de la religió, ho dubto. I conste que ell era molt guapo físicament, la planta, els ulls blaus, i a més era un artista, tenia molta personalitat, era un fabulador…

La seua gran lluita interior, entre altres, era més aviat entre la lira i el calze no?
Clar, ell vivia amb la contradicció de ser capellà i tota la passió per la poesia, tenia una pulsió poètica molt intensa i a la vegada l’educació religiosa fanàtica que li venia de la mare, i ho volia fer compatible. Pensava que estava guiat per la providència, és un romàntic que creu que la vida és un poema. Però té moltes contradiccions, la seua vida n’està farcida.

Al final, què hi podem trobar de l’interior de Carranza en el poeta del poble?
Lo que compartixo amb ell seria esta gran passió pel poble, per allò popular, per les llegendes, per l’escriptura. Ell sempre estava a la lluna de València, així com jo de tant en tant he de baixar per fer bullir l’olla, ell vivía al seu món de contradiccions, sense saber gestionar massa les coses del món, era un ingenu i també un rumbero.

Entre la sardana i la rumba mossèn Verdaguer escolliria la rumba?
Diguem que una sardana rumbera.

Ell es va enfrontar als poderosos i així li va anar.  No han canviat tant les coses en un segle i mig?
Efectivament, ell és un noi que surt d’un poblet humil i, com passava a l’època, fer-se capellà era una forma d’ascensió social, però arriba a conviure amb els més poderosos del país, envoltat d’una vida de luxe i quan comença a repartir la jerarquia eclesiàstica política i econòmica que l’havia entronitzat l’acaba arrossegant pel fang i ell es dóna compte que la ploma és l’únic que té per viure. Llavors publica una sèrie de cartes en defensa pròpia que són una mostra del primer periodisme modern, de lluita contra els poderosos.

Segona edició en dos mesos, però no diuen que la gent no llig i que només se ven per Sant Jordi, a veure si batrem rècords?
Estic molt content perquè la anem per la segona edició, efectivament, i partíem d’una bona tirada.

No sé si ens ho revelaràs, però ho preguntem, quina és la Ciutat dels llops?.
Et referixes a la novel·la anterior, que no he acabat i és un viatge per l’Ebre on apareix una ciutat amb moltes resplendors.