28
de juliol
del
2022
Actualitzat
a les
9:41h
La gerent de l'Institut Català de la Salut, MariaFerré, va confirmar ahir en roda de premsa els dosprimerscasos de veroladelmico a les Terresdel'Ebre.
" Des dels Serveis de Salut de les Terres de l'Ebre s'han activat tots els protocols per atendre este tipus de pacients tant en hospital com en els centres d'atenció primària. Hi ha tots els protocols tant per a pacients com per als professionals sanitaris en marxa" , afirma Ferré.
És sospita d'un tercer cas, encara no confirmat.
El primer cas de verola del mico en humans es va descriure el 1970 en un nounat d’una regió de la República del Congo, on la verola havia estat erradicada el 1968. La malaltia havia estat descrita per primera vegada el 1958 en colònies de micos dedicats a la recerca, d’aquí el nom.
L’agent infecciós de la verola del mico és un ortopoxvirus, de la mateixa família que el virus de la verola; per això causa una malaltia amb símptomes semblants, però menys greus. I és una zoonosi, ja que el virus que la provoca és transmès a persones a partir de diversos animals salvatges, com ara rosegadors i primats; mentre que la transmissió persona a persona és limitada.
La vacuna contra la verola mantenia sota control també la verola del mico. Ara bé, quan el 1980, l'Assemblea Mundial de la Salut va declarar erradicada la verola es van concloure les campanyes de vacunació rutinària contra esta malaltia. La manca d’inòcul va reduir notòriament la proporció de persones protegides contra la verola del mico, cosa que ha permès que haja emergit de nou com la infecció per ortopoxvirus més important en humans.
Així que a Europa s’esperava tard o d’hora un augment sense precedents de casos de verola del mico. I el tenim. Hi contribueixen els desplaçaments de tota mena dins la globalització en què vivim; i la fi de la vacunació mundial contra la verola. El nostre nivell d'immunitat davant dels ortopoxvirus és gairebé nul. Potser persones de 50 anys o més tinguin una certa immunitat; però la resta, no; de manera que som altament susceptibles davant la malaltia.
" Des dels Serveis de Salut de les Terres de l'Ebre s'han activat tots els protocols per atendre este tipus de pacients tant en hospital com en els centres d'atenció primària. Hi ha tots els protocols tant per a pacients com per als professionals sanitaris en marxa" , afirma Ferré.
És sospita d'un tercer cas, encara no confirmat.
El primer cas de verola del mico en humans es va descriure el 1970 en un nounat d’una regió de la República del Congo, on la verola havia estat erradicada el 1968. La malaltia havia estat descrita per primera vegada el 1958 en colònies de micos dedicats a la recerca, d’aquí el nom.
L’agent infecciós de la verola del mico és un ortopoxvirus, de la mateixa família que el virus de la verola; per això causa una malaltia amb símptomes semblants, però menys greus. I és una zoonosi, ja que el virus que la provoca és transmès a persones a partir de diversos animals salvatges, com ara rosegadors i primats; mentre que la transmissió persona a persona és limitada.
La vacuna contra la verola mantenia sota control també la verola del mico. Ara bé, quan el 1980, l'Assemblea Mundial de la Salut va declarar erradicada la verola es van concloure les campanyes de vacunació rutinària contra esta malaltia. La manca d’inòcul va reduir notòriament la proporció de persones protegides contra la verola del mico, cosa que ha permès que haja emergit de nou com la infecció per ortopoxvirus més important en humans.
Així que a Europa s’esperava tard o d’hora un augment sense precedents de casos de verola del mico. I el tenim. Hi contribueixen els desplaçaments de tota mena dins la globalització en què vivim; i la fi de la vacunació mundial contra la verola. El nostre nivell d'immunitat davant dels ortopoxvirus és gairebé nul. Potser persones de 50 anys o més tinguin una certa immunitat; però la resta, no; de manera que som altament susceptibles davant la malaltia.