Es jubila l'últim conserge resident en una escola a Tortosa després de 38 anys vivint-hi

No feia tant que havia arribat a Tortosa provinent d’Astúries. La reconversió industrial el va fer fora de la seua terra natal i, a la primera meitat dels vuitanta, va pensar que la plaça de conserge que havia sortit al col·legi de Ferreries li donaria l’estabilitat que buscava. Aleshores encara eren habituals els conserges residents als centres educatius, contractats pels Ajuntaments. Va guanyar la plaça i, durant 38 anys, l’Escola de Ferreries ha sigut casa seua. Emilio Garcia és l’últim conserge “resident” d’una escola pública a Tortosa. En este període ha vist transformar el món educatiu, ha observat el pas de dos generacions -i en algun cas de tres- i ha comprovat també com han canviat comportaments i rols entre els infants, de la mateixa manera que s'ha transformat el conjunt de la societat en gairebé quatre dècades. Hi ha coses, però, que resten inalterables. Este dijous 30 de desembre serà l’últim dia de col·le per a l’últim conserge resident de la ciutat.
 
“Quan vaig entrar, al principi, la faena consistia bàsicament a obrir i tancar, controlar les entrades i sortides dels xiquets i xiquetes, i, després, ja va vindre el tema informàtic”, recorda Emilio mentre plega els darrers estris de tota una vida a l’escola, ordena carpetes i captura imatges que retindrà sempre al record. El “tema informàtic” el va assumir a iniciativa pròpia, un temps després que arribés el primer ordinador al col·legi, un regal del mític programa de TV3 Filiprim, i en veure que no se li treia profit. Així va començar a muntar bases de dades, la de la biblioteca, la rutina del menjador escolar... Al llarg de la seua etapa laboral ha intentat atendre les necessitats del moment. Quan la digitalització va fer un salt de la mà del sistema educatiu, el seu paper va començar a assemblar-se més al de tècnic de manteniment. Pinta, arregla persianes, revisa els desperfectes de la instal·lació elèctrica... Emilio aquí, Emilio allà, i així, sense adonar-se’n, es planta a les portes de la jubilació, com en un sospir. “Era avantatjosa una faena que incloïa un habitatge dins del col·legi. Aquí he fet créixer una família, he fet la meua vida i, sense adonar-me’n, arribo a esta edat, tant de pressa”, reflexiona.

El conserge de l’Escola de Ferreries és un home alt i extremadament seriós. Entre els menuts té certa fama de sec. Una condició de caràcter, però, sumada a la seua evident amabilitat i esperit de servei, li ha fet guanyar el respecte de la gran majoria de gent que, al llarg dels anys, ha anat passant per l’escola. Els pares dels fills que ara esperen a la porta i saluden aquell Emilio que de menuts veien tan alt. Amb aquell cabell llarg que els xocava i que ara ha desaparegut de la testa. Ell els recorda a gairebé tots. “Ara el tracte és en general diferent, menys humà, més superficial. Abans els xiquets jugaven d’una altra manera, eren més autònoms, estaven més al carrer; ara tenen més activitats, són molt sensibles a moltes coses, maneguen més informació i també demanen més respostes. És més complicat que abans tractar-los”, apunta. 

L’any passat, però, la covid va trencar este panorama general: “Ha sigut una època diferent, va ser molt dur, i mira que he viscut situacions rares, però com esta mai, i també ha estat una etapa d’aprenentatges, la gent ha treballat més en equip, ha estat més solidària, més empàtica, se n’ha oblidat d’egoismes, per això tot es portava millor”, assegura.
 

Si mira enrere sempre intenta quedar-se amb allò positiu: “És molt satisfactori treballar amb infants, tenen una vitalitat i uns valors que quan som adults oblidem, amb una mirada et diuen moltes coses, et diuen la primera cosa que els passa pel cap, tenen una sinceritat planera, la que perdem en créixer”. Emilio ha vist com s’ha manegat entre els petits el fenomen migratori, amb noves generacions “que s’han anat integrant perfectament”, sosté. També ha vist com s’ha transformat el paper de les xiquetes davant un sistema que les relegava davant els companys: “Des de fa un temps les veus més empoderades, es reivindiquen, es nota en el seu rol, per exemple al menjador, on abans els nois marcaven la pauta, i ara els fan front, se situen en posicions d’igual o fins i tot superiors, perquè són més madures i les que són més intel·ligents maduren abans i es fan notar”. Emili és observador, i reflexiu. Pensa també que no ha viscut mai la llengua com un problema a l’escola. "No hi ha hagut cap problema lingüístic. Crec que la realitat que s’explica no té res a veure amb allò que passa. A Catalunya mai he vist cap problema i precisament és un exemple de convivència, on es mira la persona i no d’on ve”, apunta.

Plegant bàrtuls 

Emilio se sent estrany plegant els bàrtuls, ordenant carpetes, netejant arxius, capturant mirades, detalls, colors, fesomies, records, olors. Ja té un pis on viure fora de l’escola amb la seua dona ja jubilada -que anys enrere va treballar també a la cuina de l'escola-, i un lloc a La Ràpita on anar a descansar amb la família. Se sent estrany perquè tenia ganes d’arribar a l’edat de jubilar-se, per fer allò que li apetisca, sense estar a disposició sempre de tothom, sense tindre un pla concret més enllà de fer allò que vaja sorgint sense obligacions...

Però també sap que trobarà a faltar el tracte amb els menuts -i sort de la seua neta Marina que li ajudarà a omplir el buit de conviure cada dia amb la innocència-. Mirarà enrere, diu, i confiarà haver posat un granet d’arena. “Si he ajudat en alguna cosa, ja compensa”, afirma. “He procurat tractar tothom amb educació i respecte, i crec que ha estat recíproc. Penso que la majoria em recordarà amb el mateix afecte que jo”. Potser no és tan sec en el fons, Emilio.

Intentarà no tornar a l’escola diu, preferix recordar-la com era quan ell hi va viure. Tota una vida.