La fi del món

Ara ja sóc del club súper 4 i no sabria precisar a quantes fi del món he sobreviscut. La que recordo millor és la decepeció de l’any 2000. Allí baix l’ombra allargada del campanar del meu poble i cruspint-me una borraina endolcida amb mel em vaig quedar de pasta de moniato al veure que ni el canvi de segle ni el de mil·lenni tot a l’hora representaven cap transformació, ni tan sols va haver la temuda parada analógica. Quin fiasco.

Per això aquesta última fi del món, vaticinada pels maies m’ha relliscat totalment. No n’hauria fet ni cas si no fos pel neguit incontrolable del meu fill de sis anys que m’ha atabalat fins a límits insostenibles. Una allau de preguntes incontestables: “Què passa a la fi del món?” “Existeix la fi del món?” “Què passa quan el món s’acaba?” “I mos morirem?” “Jo també?” “Com?” “Quan?”

Inútils tots els meus esforços per explicar-li que això hi ha un grup de gent que sí que s’ho creu però en realitat mai passa res. Que ho han dit un munt de vegades i que mai s’ha complert. “Però un amic del cole m’ha dit que la seua padrina li ha dit que el món s’acabaria a les 11 de la tarda. Ja han passat les 11 de la tarda?” Insistia ell. Més energia gastada per explicar-li que les 11 mai poden ser de la tarda, un argument irrefutable per tancar el tema, però no. “M’han dit que hi haurà un egipci”. Esclafit de rialles. Al final la fi del món m’haurà servit per explicar-li al meu fill la diferencia entre un egipci i un eclipsi. Per això, i per adonar-me de com els anys m’han fet indiferent a l’apocalipsi, i de com de precoç pot arribar a ser la temor a que tot s’acabi acabant.