Mama, vull ser tertuliana de la tele

Federico Jiménez Losantos i Alejo Vidal-Quadras al programa de tertúlies 'El gato al agua'

Així li va amollar la xiqueta, que fa 4 d’ESO, a sa mare a l’arribar a casa. És que la professió de tertulià o tertuliana al nostre país està de moda. N’hi ha que viuen d’això, no s’hi belluguen. Si aixequés el cap l’oncle Andreu, mon iaio, que tenia una tertúlia a la sastreria del carrer major d’Ascó, no s’estranyaria gens: amb el que mos agrada fer anar la llengua als catalans, som negociants, parladors, ja ho diu la dita: “parlant la gent s’entén”. Quin acabament més romàntic i llegendari per a un català: morir garlant! Ara bé, actualment, alguns potser es passen. Tot el dia amorrats al Red Bull deuen estar perquè estan a dos ràdios, dos teles, escriuen un article al diari, una entrevista, 40 tweets, una fantàstica entrada al facebook amb instagram i tot en menys de 24 hores. A més, de tant en tant amenacen en treure un llibre de ficció. Realment espectacular.

Les tertúlies han passant per damunt dels reality show dels darrers temps. No hi ha televisió o ràdio que aspire a fer-se un lloc entre l’audiència que no compte a la seua graella amb una, dos, tres o més tertúlies d’esports, societat o xafardeig. Tot i això, les que predominen són les de política. Però el tema estrella de les tertúlies és Catalunya. El perfil de l’animal tertulià és ben curiós: és aquella persona que entén de tot, micro i macro, economia, política nacional i internacional i ,a més, amb un cert criteri, amb ponderació, pontificant. És al·lucinant la gran capacitat d’acumulació de coneixements que mostren els animals tertulians professionals. Per exemple, avui se celebra l’aniversari de la mort de Kenedi… Què m’has dit!Sóc expert en el tema i puc manifestar la meua opinió amb coneixement de causa… Però és que per fer més distretes les tertúlies, hi ha diversitat de temes i a més del tema de Kenedi, avui també toquem els terratrèmols del Castor i, és clar, el tertulià ara també és expert en terratrèmols, geologia, empreses de petroli, jurisprudència internacional i també en la República del Tayikistan -que no té sortida a la mar- i en el que convinga. Per cert, avui toca Ucraïna… Recordo que fa uns anyets a les teles i ràdios apareixien els “especialistes”, aquesta espècie d’animals han desaparegut, ara predominen els tertulians. Però no es pensen vostès que siga tan fàcil muntar una tertúlia tal com déu mana. S’ha de tindre criteri i un cert sentit teatral, estètic. Per ser amenes, a les tertúlies hi ha d’haver diversitat d’opinions. Aquesta és la gràcia. S’ha de triar molt bé cadascun dels tertulians, els actors, perquè tots facen el seu paper. No poden ser tots dels nostres perquè la tertúlia fracassarà estrepitosament. Això és fonamental: cadascú ha de ser fidel al paper que se suposa que ha de fer, fins la mort. Imagineu-vos que un dia Vidal Quadras o el Rivera de Ciutadans, se’ls gira la bola i a Intereconomia o a la tertúlia de la 13TV van i pronuncien la paraula prohibida referèndum  i, a més, la fiquen al costat de Sàhara , Escòcia , Quebec  o Catalunya ! Los foten al carrer directament.

M’encanten les tertúlies més esperpèntiques del mercat de la comunicació espanyola. Com a espectacle se superen dia a dia, és un fenomen que les universitats ja comencen a estudiar perquè han creat un nou gènere. Al meu rànquing personal a dalt de tot hi fico les de la TV de l’Església Catòlica Apostòlica i Romana de la conferència episcopal espanyola, és a dir, la 13TV i la Cope. És realment extraordinari l’exemple que donen! Fan pedagogia. Quan acabes d’escoltar les opinions dels tertulians i de Jiménez Losantos, sobretot quan parlen de Catalunya, quedem convençuts que la tele és cultura i que educa en la filosofia de l’amor cristià, del perdó i també del càstig diví i sobretot del càstig humà que han de rebre els dolents, és a dir, els jueus que van clavar a Crist a la creu, que en el cas peninsular els jueus són els catalans, naturalment, i més des que Mas se li va ocórrer anar de visita a Israel per demanar al govern i els serveis del agents secrets del Mossad.

Al segon lloc del meu particular rànquing està tot el clàssic El Gato al Agua  d’Intereconomia, dirigida per un català de soca-arrel, cosa també ben curiosa, que li agrada garlar contra tot allò de Catalunya que no siga espanyol. Han protagonitzat moments memorables, recordo Vidal Quadras demanant la dissolució de la Generalitat! I que un general de brigada de la Guàrdia Civil es fes càrrec del Mossos d’Esquadra. Sí senyors, jo estava allí (vull dir a casa meua al sofà davant la tele) escoltant en directe les paraules. Recordo també al senyor Rivera de Ciutadans parlant de Catalunya com si ell fos un extraterrestre que acabava d’aterrar a la Diagonal. Parlant d’OVNIS, aquest dies un altre UFO me sembla que ha dit una frase memorable referida a Catalunya digna de les millors tertúlies: “ Os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar ”. Extraordinari, fins i tot els alienígenes estan convençuts que ens en anem d’Espanya i és per això que volen crear un focus de resistència extraterrestre…

Ho confesso! Lo gitano Blanc també participa a algunes tertúlies de comarques, de franc però, sense cobrar un clau, com se feia ans. Concretament participa a una de Radio Flix, que es fa tots els dilluns i es diu: Com ha anat… COMANAT !!! El programa més escoltat de la Ràdio. A la tertúlia es parla d’esports i preferentment de futbol, evidentment Lo Gitano Blanc no en té ni la més remota idea de futbol, però aprofita per a parlar del temes que domina, siluros, nuclears, rumbes i altres històries. Les tertúlies de comarques són altruistes perquè en això, com en tot, el centralisme de Barcelona i el de Madrid també imposa la seua llei i la seua nòmina. De totes formes, a la xiqueta que vol ser tertuliana jo li aconsellaria que comencés per aquesta classe de tertúlies locals i comarcals, per agarrar una mica de pràctica i, en tot cas, si fracassa professionalment mai no podrà dir que no li ha tret profit, perquè de la tertúlia s’aprèn de tot. Ja ho deia mon iaio Andreu a la tertúlia de la sastreria del carrer major d’Ascó que enyorava un final romàntic: morir garlant! I, a més, sempre me regalava alguna perla com aquesta: "Xiquet! De parlar ne sap tothom… Lo que costa és dir alguna cosa!!!".