Històries confluents als trams ebrencs de la Diada

Les històries d’esta crònica són estes, però en podrien ser tantes com els milers de persones de totes les generacions que han acudit, un any més, a la gran mobilització convocada per les entitats sobiranistes per cridar que “sí”, a través del símbol més fluorescent fet d’una multitud humana. Les històries d’esta crònica són algunes de les que poblen els trams que corresponen a les Terres de l’Ebre, els 411 i 412, plens ja des de feia dies.
 
Algunes com la de Isabela, que  viu a Suïssa, i ha baixat expressament a Barcelona per participar en la celebració. Parla alt i clar mentre una gorra li aixafa els cabells modelats amb gomina.  “He vingut expressament per a la diada des de Suïssa, on visc. És el primer cop que vinc, perquè tinc fills i feina allà i els altres anys no he pogut”, afirma, tot destacant que el pròxim 1 d’Octubre votarà des d’allà.
 
De fons, sonen dolçaines i tambors i, més tard, l’himne de Catalunya, entonat per milers de veus, i reforçat per alguns punys tancats en alt. El cel alterna un sol que pica amb els núvols que el tapen a estones i aixequen brots d’aires frescos. Este vent és el que mou la senyera de Guillem Blanch, que ve de Xerta, com ho ha fet les últims cinc anys: “abans pensava que havíem de passar pel federalisme per arribar a la independència, però ara no, penso que el camí correcte és anar a la independència de cop”, defensa, mentre sosté el pal de fusta, llarg i massís, que aguanta la seua senyera. I afegeix: “Al principi quan parlava d’independència era com si fos una cosa única, una mica estranya i poc a poc, amics i familiars que no parlaven d’independència ara hi estan parlant amb arguments”.
 
Quan la seua mare estava embarassada, “encara queien bombes”, assegura Valentí Alfara, veí de Les Cases d’Alcanar. Avui, dret damunt d’un banc al carrer Aragó, bandera en mà, als seus 78 anys somriu més que en totes les Diades que ha celebrat, i en són moltes manifestant-se: “per a mi esta és especialíssima perquè em dóna esperança que abans de marxar del món encara veuré la República”, afirma. Guarda cert parentiu amb la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, explica, per això ha escrit un missatge a la seua armilla fluorescent per donar-li ànims. També ha escrit unes paraules demanant que siguen “els porcs i podrits” els que vagen a la presó. Ja no se’n calla una: “Abans era filipista, però no m’agraden els traïdors, i ara sóc independentista i voldria la unió de tots els Països Catalans, que junts seríem un país més gran que la xusma de Castella”. Està convençut que el dia 1 votarà: “Ells se saben tots els trucs i apel·len a la por, però contra el poble no es pot anar”, sentència.
 
Una dona encara més gran, tan que ja ha traspassat la barrera del centenari, lluïx uns cabells blanquíssims i un somriure que sosté permanentment. No parla, només mira al voltant, i somriu, i somriu; mentre rep les carícies dels familiars, que la rodegen i li fan fotos. “Ella tots els anys està aquí. Sempre li poso la samarreta, però este any tenia fred”, explica sa filla, que fotografia amb el telèfon  la seua mare, tota vestida de negre, asseguda en una cadira de rodes negra que està coronada per una bandereta independentista amb el número 102, els seus anys.

Pocs minuts abans que les pancartes enormes comencen a córrer per sobre dels manifestants des dels quatre punts del signe “+”, s’aixeca el vent i els assistents xiulen el govern espanyol que -expliquen per l’altaveu- “vol prohibir el referèndum amb amenaces”. Després, comença el compte enrere i la gran tela groga en defensa del referèndum tapa els trams de l’Ebre, els primers, al ritme del ja tradicional crit: “i-inde-independència”.
 

Al costat esquerre del carrer Aragó, observa bocabadada Macarena Miller, una argentina que avui es troba aquí per casualitat, i que s’ha quedat en veure-hi  tot el moviment. “M’emociona veure com la gent s’unix per una causa així en comú i em dona molta alegria perquè estem tots volent la llibertat per poder ser el que som sense haver de dependre de ningú”, ha dit. Confessa que, abans d’estar aquí avui, no sabia que existia esta voluntat del poble català d’independitzar-se i el conflicte amb el govern estatal.
 
Ara tothom vesteix samarretes fluorescents: qui no ho havia fet abans, ho ha fet mentre passava la pancarta, tal com ho va indicar l’ANC. El punt fort ja ha passat i Núria i el seu home se sostenen en una paret a l’ombra, al mateix carrer Aragó. Ell porta la samarreta blava amb el nus, que simbolitza l’oposició al transvasament de l’Ebre. A l’hora de contestar a les preguntes, cedix la paraula a la seua dona. És ella qui explica que, com tanta gent aquí, tots els anys han acudit als actes de la Diada organitzats per l’ANC i que els dos han estat independentistes “des de sempre”. “Després ens tocarà lluitar contra el govern de Catalunya, perquè som la quinta província, però suposo que anirà bé”, sosté. Esta Diada és especial per a ells “perquè en teoria és l'última: la decisiva”, entona Núria entusiasmada.

La gran pancarta ja ha passat i viatja per trobar-se amb les altres tres, que fluïxen des dels extrems restants. Però la gent no es mou. Es queda quieta allà, al carrer Aragó, creant este signe fluorescent “per la democràcia i la llibertat”.