El futbol continua ocupant un espai central en la societat catalana i en el nostre dia a dia. En les converses de bar, de companys de feina o de desconeguts amb poc o res en comú. És un tema recurrent de conversa, i això demostra la importància que té en les nostres vides. Fins i tot en aquelles de qui no el segueixen, de qui intenta allunyar-s’hi, cosa quasi impossible, per la abundant presència que té el futbol en els nostres mitjans de comunicació, que veuen com els resultats de La Liga EA Sports els donen més audiència que guerres o crisis sanitàries.

No és l’impacte esportiu o econòmic el que fa que el futbol sigui tant important a la nostra societat, ho és que funciona com un reflex de tensions, desigualtats i transformacions socials. EL futbol és un fenomen sociològic de primer ordre. Parlar de futbol avui és parlar també d’identitat, gènere, negoci, immigració, educació o salut física i emocional.

És impossible entendre bona part de la cultura popular contemporània sense entendre també el paper que juga aquest esport en la vida de milions de persones. Bon exemple de tot això és que més gent va anar a la rua de la celebració del títol de lliga del Barça que a les moltes manifestacions organitzades recentment.

Sota la superfície d’un futbol professional molt mercantilitzat hi conviuen altres realitats menys visibles, com el futbol de barri, que sobreviu amb la voluntarietat dels participants, mentre que veu com les famílies no poden assumir les quotes dels clubs formatius, les jugadores encara lluitant per tenir espais dignes en equips femenins i adolescents que construeixen identitat i pertinença a través d’un equip.

Al mateix temps, el futbol, i l’esport en general, continua sent un dels grans espais de cohesió a les nostres societats. En barris marcats per la diversitat cultural, molts equips amateurs exerceixen una funció social silenciosa però decisiva per a la integració de persones amb risc d’exclusió social. Els vestidors són, sovint, llocs de convivència on conviuen llengües, religions i orígens diferents amb una naturalitat que no trobem a gaires altres contextos, especialment no a la política.

També trobem contrastos i contradiccions en el futbol femení; l’èxit del Barça femení, de nou campió d’Europa i un equip icònic en l’esport mundial, ha contribuït a transformar imaginaris i generar referents nous per a moltes nenes i adolescents. Els noms d’Aitana o Alèxia estan al nivell dels de Messi o Lamine Yamal per molts. Però l’eufòria mediàtica conviu encara amb desigualtats estructurals: salaris baixos fora de l’elit, o fins i tot en molts altres equips de la Liga F, menys recursos, una molt menor cobertura mediàtica i dificultats de professionalització.

El creixement no es pot qüestionar, però queda molta feina per fer. El futbol també funciona com a mirall de la societat. Veiem com, a xarxes socials, el debat s’ha extès i polaritzat, com succeeix a la política. Ja no es parla i es debat, ara s’insulta. No es tracta de convèncer o arribar a termes comuns, ara es tracta d’esclafar i humiliar. El futbol es converteix així en un espai més de confrontació emocional dins d’una societat amb cada vegada més tensions, postures més radicalitzades i menys voluntat de diàleg.