A Pedro Sánchez, l'acompanyo en el sentiment

«A cada intent renovador, la dreta, pura i dura, emparada per intel·lectuals, periodistes, l’església espanyola i, inclús, per alguns polítics d’esquerres, sempre s’ha rebel·lat. »

per Anton Monner, Gandesa, 11 de febrer de 2019 a les 19:32 |
La dreta espanyola és inclement. És dura, retrògrada, intolerant i vol guanyar derrotant al contrari humiliant i menystenint. Malauradament aquesta és la realitat viscuda quan els aires regeneradors han començat a bufar per Madrid. Parlo del moment actual, però la història es repeteix. A cada intent renovador, la dreta, pura i dura, emparada per intel·lectuals, periodistes, l’església espanyola i, inclús, per alguns polítics d’esquerres, sempre s’ha rebel·lat. Espanya ha de continuar tal com és; uns personatges que han viscut i han xuclat dels privilegis nobiliaris, socials, polítics o econòmics, no poden perdre d’allò que han gaudit vivint molt per sobre la resta de la ciutadania. Son elits que es passen els honors i les “gràcies” de pares a fills. Pel mig apareixen nous personatges que “del no res”, havent ascendit al poder per la política o per l’economia, han guanyat el prestigi d’arribar a gaudir del poder admirant el món de dalt del pedestal. Casos com Felipe González o Alfonso Guerra, que els coneixerem amb jaqueta de vellut i cabells llargs, pels anys 80, avui son personatges que viuen de les portes giratòries i gaudeixen d’uns privilegis que malgrat definir-se d’esquerres els han assimilat al mateix nivell que l’extrema dreta. O el cas d’un altre González, aquest president d’un gran banc, que posat a la seva direcció pel president Aznar, podia cobrar cada any un sou de més de 12 milions d’euros i per jubilar-se s’ha retribuït d’una assignació de 150 milions d’euros. Aquest és el nostre món on uns quants xuclen multiplicant per mil les seves necessitats i, en canvi, els costa acceptar que el sou mínim interprofessional arribin als mil euros perquè pagar tant als treballadors s’arruïna l’economia espanyola. Igual que les pensions; uns poden cobrar 150 milions mentre multitud de pensionistes no poden pagar el rebut de la llum o el gas. Als bancs se’ls ajuda en quantitats milionàries amb diners de tots, guanyen milers de milions, alguns membres de les elits judicials prevariquen beneficiant-los descaradament i se’ls permet desallotjar pisos, sense acceptar un refinançament o un allargament del lloguer o la hipoteca. Vivim un món on no tots som iguals. Uns manen i altres han d’obeir sense piular.

Per això acompanyo en el sentiment al president del govern. El “a por ellos” que també en part els socialistes van participar, era se’ls torna en contra seu. Quan es parla de Catalunya és un fet apart. Se’ns compara amb ETA i cap independentista agafa les armes per defensar les seves idees; sí que els constitucionalistes les van agafar per combatre l’1-O amb cops de porra, entrades forçades a centres electorals xafant portes, arrossegant i ensangonant cares d’àvies. Ens diuen que som insolidaris i produïm més, paguem, i no se’ns compensa amb les inversions promeses. Tots som iguals davant la llei però no permeten el català a Catalunya en indrets on ells imposen la seva llei desigual, com pel DNI o alguns departaments de la justícia o d’hisenda. I als líders independentistes se’l empresona il·legalment sense judici.


El president ho té ben fotut. Quan els seus, se li rebel·len per raons econòmiques com Borrell, Guerra o González, o presidents autonòmics per raons electorals pot semblar molt valent als ulls de la gent però està abocat al precipici. Ha de jugar per defensar-se d’una extrema dreta inclement i d’una esquerra que no vol perdre les poltrones. A Espanya no es pot dialogar; els que manen no ho permeten. Dialogar és rebaixar-se i vivint dalt el pedestal prefereixen imposar, obligar i reprimir. És per això que l'acompanyo en el sentiment, senyor President!

 

Participació