La unitat apareix com a èxit en qualsevol moviment polític o social. Sense unitat la victòria és més difícil. Per existir unitat, però, ha d’haver un director ferm, reconegut gairebé per unanimitat, sigui per la força o pel convenciment.
Franco va aplicar la força, va guanyar la guerra com a rebel i va fer seguir el poble com un ramat. Pujol, l’expresident de Catalunya, va fer ressorgir el catalanisme letàrgic i perseguit, creant consciència de poble. Havia viscut la República i l’aixecament militar posterior que portaren el desori i la ruptura total. Durant la dictadura cada ciutadà va optar pel camí que va creure convenient: l’exili, la confrontació i, la majoria, “muts i a la gàbia”.
Pujol, ja en democràcia, va moure una munió de gent que, provinents de diferents ideologies, necessitaven el líder que aglutinés les idees adormides, i revifar-les. Ho va aconseguir i va guanyar les eleccions per majoria durant diverses legislatures. Més que unir gent, va aglutinar idees i mobilitzar una majoria de catalans que els feia ressuscitar els seus sentiments covats durant la dictadura i la repressió.
Dissidents en tenen tots els líders i la unitat ha portat al triomf de les polítiques però a la fi, les idees individuals dels addictes seguidors, per cansament o per desil·lusió, s’han cruspit la unitat. Tot es desintegra a la curta o a la llarga. I les unitats momentànies, per molt sòlides que apareguin, per unes raons o altres, acaben caient pel seu pes perquè les persones canviem en el pas del temps i cadascú acaba aplicant el seu pensament quan els sentiments fugen, emprenen camins diferents i abandonen els idearis anteriors. Uns ho van aconseguir per la repressió i altres aglutinant conviccions. En democràcia juguen els sentiments i els ideals. En dictadura la força de les armes, els judicis sumaríssims i la repressió.
Vet aquí el per què la situació actual de l’independentisme és tan confusa i divergent. Vivim en democràcia però, encara avui, s’apliquen mètodes dictatorials en nom de la convivència de tots. Franco va morir però les seves essències repressores continuen en les elits polítiques, econòmiques i judicial per conveniència pròpia. I així es manifesten aplicant mesures més properes a les autocràcies que a les democràcies. La confusió és enorme perquè els polítics espanyols tenen mentalitat de repressió i “de la unidad de España”.
Com l’independentisme, davant tanta anormalitat, pot marxar unit quan els líders estan empresonats il·legalment, el president elegit exiliat per no ser detingut, i la policia, les elits judicials, la premsa espanyola juguen només d’una part, aplicant la seva democràcia atípica dins d’una Europa liberal?
Com s’ha abandonat el principi bàsic de la democràcia d’igualtat i diàleg i s’ha optat per la judicialització de la política aplicant-la pels que no pensen igual i dirigida per VOX?
La Crida, doncs, va per un costat, hi ha divergències dins del PDCAT, a ERC no li agrada la Crida però l’alcalde de Montblanc s’hi suma, l’ANC clama contra el President Torra i el desajust impera; s’emporten a jutjar a Madrid els presos polítics innocents de culpes i tothom sap que se’ls aplicaran condemnes pressuposades.
Hi ha desunió però hi ha un criteri unànime entre el poble de Catalunya, inclosos una part de votants del PP, PSOE i Cs que entenen que els presos haurien de ser alliberats i les situacions de conflicte s’haurien d’arreglar enraonant i cercant solucions.
La unitat sembla no existir però amb presos polítics i sense diàleg, l’independentisme augmenta en raó i en volum. Espanya, irremissiblement, pagarà un preu molt alt per la seva inconsciència quan la justícia europea dictaminarà en contra seu.