Contra totes les repressions, Andreu Absolució

«I no, no es tracta de crear màrtirs com sembla ara que es pretén amb alguns alcaldes que, en algun cas com Ferran Bel represaliats alhora que repressors, l’únic que estan fent és complir amb aquell mandat democràtic pel qual foren elegits».

per Jordi Morales , Amposta, 28 de setembre de 2017 a les 10:52 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de setembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Dimecres 20 de setembre de 2017, la Guàrdia Civil entra a diverses seus del govern de la Generalitat i en deté alguns alts càrrecs. Ara sí, ja podem parlar de cop d’estat o, com se n’ha dit, estat d’excepció de facto en la deriva autoritària del govern central per impedir el referèndum de l’1 d’Octubre. Feia dies que es veia avenir. La vulneració de drets fonamentals com els de llibertat d’expressió, reunió pacífica o participació política, detencions per penjar cartells, confiscació de material o les pressions a la premsa avisaven seriosament que l’Estat, amb els hereus del franquisme al capdavant i amb el suport de l’espanyolisme de PSOE i Ciudadanos, està disposat a tot per tal que el poble de Catalunya no puga decidir el seu futur. Xoc entre la legalitat espanyola i la legitimitat democràtica de la població i institucions catalanes. Repressió justificada a través de fal·làcies argumentatives amb les que es perverteix el llenguatge i que, com la tan utilitzada que sense respecte a la llei no hi ha democràcia, únicament demostren que des del poder ens prenen com a simples vassalls estúpids.  No cal entrar-hi massa, però si bé podem acceptar que sense estat de dret no hi ha democràcia, hi hem d’afegir que per ell sol tampoc. I nosaltres no en tenim prou amb un estat de dret. El volem democràtic i perquè així siga, és imprescindible que la gent vote i que es respecten les seves decisions. Si des dels successius  governs centrals, contraposant  normes que gairebé ningú ha votat a la voluntat majoritària del poble català, pretenen involucionar diversos segles en la creació d’allò que se n’ha dit l’estat social i democràtic de dret, convindria recordar-los que això que tenen no es pot considerar ni estat de dret al faltar-li elements essencials com en serien la plena submissió de tots els poders i ciutadans a la llei o una clara separació de poders. Condicions que brillen per la seua absència a l’estat Espanyol actual si tenim en compte, per exemple, la facultat d’indult del govern central aplicada preferentment a polítics, policies i banquers condemnats per la justícia o el nomenament polític de les altes instàncies del poder judicial i del Tribunal Constitucional.

Discussions teòriques al marge, el tema és prou clar. Davant la simple i inofensiva voluntat de votar, repressió policial i judicialització de la política. Davant la legitimitat de les urnes, ús arbitrari de la legalitat. Legalitat constitucional que esdevé quelcom sagrat quan es tracta de garantir “la indisoluble unidad de la nación española” però que es converteix en simple paper mullat quan el que preveu, per exemple, és l’accés a un habitatge, treball o serveis públics dignes.


Un conflicte que no ens és nou ni monopoli exclusiu de les reivindicacions nacionals. En l’esfera social, trobem múltiples casos en els que la legalitat s’ha imposat a través de la força a les legítimes demandes d’àmplies majories de la societat. Una confrontació que s’ha fet molt evident en estos ja quasi 10 anys que portem des d’allò que alguns n’han dit crisi i que altres hem considerat una estafa. L’esclat de la bombolla immobiliària al 2007 va portar aparellada multitud de conseqüències. Milers i milers de famílies foren desnonades per uns bancs i caixes en els que, malgrat ser rescatats amb els diners de totes, els directius es continuaven repartint sous astronòmics. Cop de mercat  de la Troica que, reforma exprés de la Constitució amb nocturnitat i traïdoria per part del PPSOE inclosa, traspassava tota la responsabilitat a la ciutadania i l’obligava a suportar les conseqüències d’una estafa que no havia creat  a base de retallades de serveis públics essencials, apujada dels impostos més regressius mentre els grans capitals gaudien de tots els mecanismes per ser eludits, evadits o fins i tot amnistiats fiscalment. Reformes laborals, taxes d’atur desorbitades,  privatitzacions, venta de patrimoni públic a preu de saldo, etc. I tot això incomplint promeses electorals i mentre una corrupció fins al moment impune inundava totes les esferes de poder.

Socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis. Davant d’esta dinàmica d’un capitalisme depredador, era necessari que la gent alcés la veu. I així va ser. Les mobilitzacions del 15M, de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca, de les plataformes en defensa dels serveis públics o les dues vagues generals  del 2012 foren algunes de les respostes legítimes que donàrem des de la societat. Una legitimitat de la contestació social davant la greu situació d’involució social i democràtica, però, que es veuria enfrontada com ara davant la legalitat i la repressió tant del govern de l’estat com del català. La llei mordassa de Rajoy però també la web de delació ciutadana de Felip Puig són alguns dels exemples de com des dels diferents governs es pretenia acabar amb les legítimes protestes. Desallotjaments violents com el de plaça Catalunya el 27 de maig de 2011, mentides policials sobre l’ús fatal de pilotes de goma o les detencions massives de vaguistes foren algunes de les formes amb les que des del poder es donà resposta a les protestes i reivindicacions d’una societat cansada d’haver de carregar amb les conseqüències d’una crisi que no havia creat mentre els responsables de la mateixa no sols quedaven impunes sinó que continuaven gaudint dels seus privilegis des de les altes esferes de poder de la política, la banca i les grans empreses transnacionals.


Una de les moltes persones represaliades per exercir els drets de vaga i manifestació contra la reforma laboral del PP fou Andreu Curto Bages. Andreu, tortosí resident a Barcelona, fou detingut al sortir de casa i empresonat preventivament durant 23 dies. Ara, més de 5 anys després, des de Fiscalia -sí , un altre cop Fiscalia- li demanen 4 anys de presó acusat de danys i coaccions per haver participat durant la vaga del 29M en un piquet en un hotel de luxe del barri de Sants. Però resulta que Andreu no és cap delinqüent. Andreu és un ciutadà corrent carregat de dignitat que, ja des de petit, ha participat en moviments socials de defensa del riu i del territori, col·lectius de l’esquerra independentista, en el moviment veïnal en defensa dels barris etc.  En definitiva, una persona compromesa de les que molesten al poder i sobre la que este pretén abocar tota la seua força repressiva amb l’evident intenció de fer callar la dissidència i que ens ho pensem dues vegades a l’hora de sortir al carrer quan, com ara amb motiu de l’1 d’octubre, els nostres drets són trepitjats de la forma més indecent i barroera.  Pretendre que, en contextos com els descrits, la gent es quede a casa sense moure un dit és subestimar la seua capacitat crítica i la salut democràtica d’una societat cansada de parar l’altra galta una vegada darrera l’altra.

I no, no es tracta de crear màrtirs com sembla ara que es pretén amb alguns alcaldes que, en algun cas com Ferran Bel represaliats alhora que repressors, l’únic que estan fent és complir amb aquell mandat democràtic pel qual foren elegits. Sí que fora bo, però, que almenys reclamem amb la mateixa força la llibertat d’Andreu que la de les persones represaliades arran de la convocatòria del referèndum. Perquè, com elles, l’Andreu representa la legitimitat de les protestes i la desobediència a lleis i dinàmiques injustes i antidemocràtiques. Avui és ell, però demà podem ser qualsevol de nosaltres. I si l’1 d’Octubre ens hi juguem molt, no ens hi juguem molt menys el dia 5 del mateix mes, data en que l’Andreu serà jutjat. Com a societat, no ens podem permetre que l’Andreu passe ni un sol dia més a la presó. No anem gens sobrades de persones dignes i compromeses com ell. 
 

 

Participació