reportatge

El cinema supervivent de Caseres

L'obstinació de Javier Escarceller, ja centenari, per una afició que va ser el seu somni de joventut és tota una declaració d'amor persistent

La sala no ha tancat, llevat tres setmanes per dol, des que va obrir el 1951

, Caseres | 15/04/2017 a les 09:15h
Arxivat a: Societat, Caseres, Javier Escarceller, Josep Maria Peris, Aleix Peris, cinema
Javier Escarceller, a la façana del cinema que ell va obrir a Caseres fa 66 anys. | Sílvia Berbís
Entrem a Caseres pel carrer Major sabent que este petit poble de només 270 habitants no acostuma a donar grans titulars informatius. Però sabem també que, contra pronòstic, pot explicar una història única, que encara resulta més entranyable pel fet que el seu protagonista ha complert ja els cent anys. L’anem a conèixer per a que ens explique com fa 66 anys es va obstinar en obrir una sala de cinema en un poble on ni tan sols hi havia llum. I el que encara és més rellevant, com ha aconseguit superar tots els elements i convertir-se en l’únic cinema que no ha tancat portes des del 1951 quan les va obrir, amb l’excepció, justificada, de les tres setmanes de dol que este cinèfil romàntic va voler guardar pel seu ajudant Miquel.

Javier Escarceller avança ferm al pas d’unes cames centenàries llarguerudes que semblen sarments. Camina decidit sense bastó pel corredor conscient de tot el que voldrem saber d'ell. Tot ho té al cap, llevat d’alguna dada concreta que li falla, per això s’assegura de portar el seu llibre autobiogràfic sota el braç. ‘L’impossible, possible’, el va voler titular. S’asseu atrevit en un puf i inicia el relat. “Allò que ha passat aquí és molt gros, és inaudit”, afirma, encara incrèdul, de tant orgullós com n’està d’haver aconseguit que el seu “somni boig de joventut”, com ell mateix qualifica la quimera de voler obrir un cinema al poble, seguisca encara sent una realitat.

“Estàvem en ple franquisme i em van nomenar alcalde a dit (1945)”, comença afirmant sense manies. I li va convindre el mandat “perquè llavors vaig comprendre que tindria els mitjans necessaris per portar la llum a Caseres i d'esta manera atendre a una trucada sentimental, al capritx de jove que era para mi obrir un cinema”, explica Javier recordant els seus inicis en plena postguerra. Sis anys va invertir en el seu propòsit. “El més complicat de tot va ser aconseguir els diners per comprar el primer projector”, reconeix. Va convèncer el grup de guàrdia civils que custodiaven el poble perquè aportessen les 50.000 pessetes que valia el dispositiu, i així va ser com va anunciar la primera pel·lícula, tota una revolució per a aquells avorrits diumenges rurals. Aquella primera projecció, ‘Agustina de Aragón’ va fer el ple i tan bé recorda la pel·lícula com la imatge de gent va sortir suada de tanta calor com van patir dins la sala atapeïda de públic.

La proposta cultural compensava els inconvenients fins al punt que, durant vuit anys, els veïns es van portar les seves pròpies cadires per acomodar-se, el temps que va trigar en aconseguir els diners per endreçar el galliner. Javier també va haver de sortejar la censura de la dictadura franquista a més de l'assetjament durant 14 anys d'un sacerdot amb tanta obstinació per clausurar la sala com ell a combatre els seus envits. “Em va denunciar dient que obstaculitzen menors d'edat, però el dia en què van enviar a un inspector, curiosament, només havien entrat adults”, explica divertit. Encara més que els atacs del clergue rabiós li va fer mal el menyspreu d’alguns. “Em van titllar de llunàtic, de presumit, de fanàtic, fins i tot em van acusar d'anar contra el cinema, però jo vaig complir esta il·lusió de poeta barat que tenia i des de llavors m'ha acompanyat tota la vida, ha estat un amor tan intens que ho desborda tot”, sosté amb orgull.

Hi ha una tragèdia que li ha costat especialment superar. La pèrdua del seu fidel ajudant, Miquel, ara fa deu anys va propiciar l’únic tancament, durant tres setmanes, que ha tingut el cinema des d’aquella primera i acalorada sessió, l’1 de setembre del 51. Només esta mort especialment sentida, i l'avanç inexorable d'una vellesa ja centenària, han aconseguit fer trontollar la persistència d’un cinema supervivent. “Quan va arribar als 90 anys no sabia què fer i ens va oferir prendre les regnes del negoci” apunta el seu nebot Josep Maria Peris. Ell, i el seu fill Aleix, van acceptar el llegat al qual l’ancià havia consagrat la seua existència, més per sentimentalisme que per convenciment empresarial, explica. “Al principi decidim provar-ho per un temps, bàsicament perquè ens sabia greu que perdés la il·lusió per una cosa que havia creat i fet créixer des de zero, així que acceptem portar-ho almenys fins que ell morís”, comenta Josep Maria. Però l’ancià no ha estat disposat a morir-se, ni que fos per no donar l’excusa per al tancament. I mentrestant, el negoci s’ha professionalitzat i s’ha expandit gràcies a una rendibilitat abans inexistent, assegura. “Obrir el cinema de Caseres sempre ha estat deficitari, i encara ara, però el negoci ja no ho és, i aquesta és la mare, així que no es pot tancar”, remarca.
 

Javier i Aleix, fill del seu nebot i hereu del seu projecte. Foto: S.Berbís


Josep Maria i Aleix regenten en l’actualitat onze sales en un multicine tan atípic que està distribuït en altres onze municipis de la Terra Alta, la Ribera d’Ebre i fins i tot el Baix Camp i Aragó. A més, a l'estiu oferixen cinema a la fresca. El sistema se sustenta en els antics acords que Javier va aconseguir amb les distribuïdores i també en els nous que els hereus aconseguixen amb els Ajuntaments, agraïts per un servei que d'altra manera, no es prestaria als pobles. L'alcalde, Manel Palau, explica que “aportem una petita quota mensual, a més el local és municipal, i la llum i el manteniment de la sala són a càrrec de l'erari públic”. Compensa l'orgull de tindre una oferta cultural que altres voldrien: “Per a un poble tan petit, que obri el cinema cada setmana és un luxe, perquè altres municipis majors no poden fer-ho”, sosté Palau.

“Hem aplicat imaginació i mentre uns altres anaven tancant, nosaltres hem pogut obrir sales, buscant una complicitat amb el públic i amb les administracions, perquè d'alguna forma això és també un servei públic”, argumenta Josep Maria. La complicitat amb el públic l’han aconseguit posant-hi imaginació per tal que el preu no siga una excusa. Amb un abonament de 25 euros a l’any, els veïns tenen dret d’assistir a totes les sessions. Encara que pocs, potser insuficients per engegar la màquina de palometes que es posa en servei només en les grans entrades, els incondicionals no hi falten mai. 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Un niu de griva al cor del bosc. | Vicent Pellicer
01/01/1970
L'última obra de Vicent Pellicer és un recull fotogràfic que aconseguix "magnificar la percepció que a partir d'ara tindrem d'estes terres", destaca en el pròleg Lluís Ibàñez Melià
Sant Jordi arriba carregat de novetats literàries | Adrià Costa
Esteve Plantada
01/01/1970
Selecció de les millors propostes per a tots els gustos, dèries i lectors
El Pacte de Rialb va centrar anit la quinzena assemblea de la PDE. | ACN
01/01/1970
La setmana entrant, els representants de 17 municipis ebrencs demanaran a la Generalitat l'aportació de documents per la lluita jurídica contra el pla de conca
La M. Teresa ha facilitat una mostra genètica per trobar el seu tiet | Jonathan Oca
Jonathan Oca
01/01/1970
Este divendres 23 persones han facilitat una mostra genètica a Tarragona per tal de trobar familiars en fosses del període bèl·lic | Hi ha més de 5.400 familiars de desapareguts inscrits en el programa impulsat pel govern català
01/01/1970
'La filla esborrada' de Margarida Aritzeta, 'Negre Estalzí' de Francesca Aliern o el recull fotogràfic 'Terres de l'Ebre i Matarranya. Encisadores' de Vicent Pellicer, títols destacats
Monument commemoratiu de la Batalla de l'Ebre, a Tortosa. | Josep M Montaner
01/01/1970
L'alcalde de Tortosa nega una crisi de govern i recorda que van ser els republicans qui van fixar la data de la consulta
Vista del capdamunt del monument franquista de Tortosa. | Sofia Cabanes
Vista del capdamunt del monument franquista de Tortosa, entre núvols | Sílvia Berbís
01/01/1970
Rebutgen que es plantege la protecció del monument per raons artístiques
Audiències dels mitjans digitals en català | NacióDigital
01/01/1970
Les dades d'audiència d'OJD certifiquen que el diari continua com el digital en català més llegit per 23è més consecutiu