La rapitenca Anna Casamitjana és la presidenta d'esta Associació. El seu activisme arrenca a partir de la sortida de l'armari del seu fill. "Quan Andreu em va dir que era gai em va afectar moltíssim. No entenia per què i tampoc tenia ningú que m'ajudés a comprendre-ho". La gent es quedava tranquil·la dient-me, "no et preocupes és una cosa normal", però necessitava fer moltes preguntes i que algú me les contestés". Tot i que l'arrancada de l'Ampgil de les Terres de l'Ebre va ser bona, Casamitjana reconeix que costa molt visualitzar el moviment al territori: "Em trobo amb pares que vénen a preguntar-me, però costa molt incorporar-los a l'associació. Tenen temor, perquè ser homosexual encara està assenyalat".
Anna ha escoltat els testimonis de molts joves que pateixen per sortir de l'armari i també pares desconcertats que els costa acceptar la sexualitat dels seus fills. "Hi ha molta gent fotuda per culpa de la temor a ser discriminat i a no ser acceptat. Tots han de passar un procés de dol i generalment pateixes durant anys". Lamenta, fins i tot, que tot i els avanços en l'àmbit social i legal, encara hi haja testimonis de joves que són discriminats per amics i familiars. "Recentment, una noia de 15 anys ha vingut a explicar-me que des que fa 2 mesos va sortir de l'armari ha perdut la seua millor amiga i a casa li fan el buit. Sa mare ha intentat fins i tot fer-la sortir amb nois".
A part de Casamitjana, un altre dels noms que més han fet per fer visible el fet LGTB al territori ha estat Frederich Sancho, que coincideix a dir que en l'actualitat "els homosexuals encara no són gens visibles a les Terres de l'Ebre, la majoria estan casats i viuen una vida sexual paral·lela en total clandestinitat", explica. Sancho també va ser un dels primers, i gairebé únics, empresaris que van apostar per potenciar l'oferta d'oci nocturn per a homosexuals amb el pub Andrògina a Tortosa. "Al bar acudien moltes persones homosexuals del territori". "En aquell moment vam crear una associació juntament amb l'actual regidor d'Iniciativa, Jordi Jordan, però aviat em vaig adonar que més que reivindicar el que volien els gais de les nostres terres era trobar algú amb qui follar. En aquell moment no hi havia cultura gai, la prioritat era satisfer les necessitats".
Més enllà de les cares visibles del moviment, el territori està ple de persones públiques i anònimes que treballen per viure la seua sexualitat amb tota normalitat. Alguns d'ells han passat per la discriminació pura i dura, la repressió franquista i l'assenyalament als pobles, però també han sigut capaços de trobar el reconeixement i respecte al territori on han nascut. En motiu del Dia Internacional de l'Alliberament gai, lèsbic, transsexual i bisexual han aportat el seu testimoni a aguaita.cat.
"Si jo ara fos jove, no aniria d'amagatotis" 
Francesca Aliern (Xerta). 66 anys. Escriptora
És una de les cares més conegudes de la literatura ebrenca, però pocs coneixen l'activisme de Francesca Aliern en pro dels drets dels homosexuals. La seua experiència és la d'una generació que parla de la repressió del franquisme, les dobles vides, l'estigma i la temor de ser descobert. Situacions reflectides de forma recurrent en les seues novel·les.
A Un otoño toda una vida (1997), el seu primer llibre de temàtica homosexual, va sorprendre amb una història d'amor entre dos noies que li va donar una certa fama a Madrid i de la qual se n'han publicat fins a 8 edicions. Es lamenta, però, "que per a molta gent el llibre no existisca" i "se'l miren amb un cert repel·lús", com també li ha passat, explica, amb La Canela (2001), la història d'un transformista que, a conseqüència d'un amor no correspost amb un home del seu poble, marxa en busca de l'anonimat de Barcelona. Quan es parla sobretot de generacions que han viscut el franquisme i les immediatament posteriors, Aliern explica que "a estes terres molta gent amaga la seua tendència sexual. Gent que es casa i fa com si res... Al poble es veu. Tenia un amic que només volia aventures en homes casats, perquè així tenia garantit que mai ho parlarien ni ho explicarien a ningú".
La seua valentia a l'hora de parlar de l'amor entre persones del mateix sexe quan pràcticament ningú ho feia d'una manera pública a l'Ebre li ha valgut el respecte de tots aquells que, posteriorment, han intentat visualitzar el moviment. "Han vingut a parlar-me moltes dones, fins i tot casades, que en llegir els meus llibres s'han sentit identificades", també va casar una parella de noies a Alfara de Carles. Tot i això, rebutja ser considerada una icona. "No crec que ho siga. Jo intento ajudar a que la gent done el pas i també a que es prenguen iniciatives per defensar els drets dels homosexuals al territori".
Quin és el mal del territori? "Que portem retràs, com en tot", afirma i, en aquest sentit, assegura que Tortosa, la capital, ha sigut la "més castigadora" i, alhora, on s'ha viscut més la doble moral. "Hi ha hagut prostíbuls de nois, freqüentats per personatges públics de la societat tortosina" també, fins fa no gaire, zones de cruising. "En realitat no passa res, lo més fotut és que tot es fa d'amagat". Francesca ens explica tot això al cafè de la plaça del seu poble, envoltada de dones de la seua edat, que la saluden amigablement, amb el respecte que s'ha guanyat amb els anys. Abans d'acomiadar-nos, deixa anar com qui no vol la cosa: "Si jo ara fos jove, no aniria d'amagatotis".
"Em fa ràbia que només es consideren gais els que viuen al GaiEixample i tenen una professió lliberal. Gai també ho és un pagès i un mecànic d'un poble..."
Jordi Trilla (Benifallet). 45 anys. Periodista i consultor a Politikom
"Vaig tornar a les Terres de l'Ebre l'any 1996 i em pensava que se m'havia acabat el sexe, però no va ser així...", diu el periodista Jordi Trilla quan recorda l'època que va deixar Barcelona, on havia estudiat per tornar-se a instal·lar a les Terres de l'Ebre. Tot i els prejudicis, l'ambient gai als anys noranta a Tortosa no va resultar ser tan desolador. Hi havia gais declarats, parelles consolidades, i Trilla, de caràcter obert i sociable, de seguida s'hi va avenir. "Jo en aquella època feia els informatius de Canal21", recorda, "i la gent em coneixia bastant", per això moltes de les persones del seu cercle sabien perfectament quina era la seva identitat sexual. Va ser en aquella època quan va conèixer la que seria la seva parella durant molts anys.
Però abans de tot això, Trilla va haver d'enfrontar-se a la seua sexualitat en l'àmbit familiar, un context en què, segons afirma, "tota la vida m'he sentit molt recolzat i estimat". Els seus pares sempre s'havien pensat que era un "noi modern", perquè portava pentinats a l'última i també una vestimenta que cridava l'atenció. "Una nit els meus pares volien veure una pel·lícula i me'n van agafar una que jo tenia a l'habitació, era un western, però gai!!", explica mort de risa. "Quan la van posar al vídeo i van veure les imatges, van comprendre que el seu fill no era només modern", diu. Tot i que era un secret a veus, la conversa en què va fer oficial la seua homosexualitat amb la família no va venir fins que va tenir parella estable. "Joan Carles és per a mi, el que ma cunyada per a mon germà", va comentar-li sa mare. "Un cop ma mare va trucar als seus germans, ho va dir a la peluqueria i a l'Spar, ningú va tornar a parlar del tema".
Després d'estos anys a les Terres de l'Ebre, Trilla va tornar a marxar a Barcelona a treballar. I, de fet, seria durant un pregó al seu poble ja com a benifalletenc absent quan faria una reivindicació pública de la seua sexualitat. "Vaig començar dient que al cap i a la fi tots som més semblants del que ens pensem, i que tot i que tothom coneixia la meua sexualitat, jo ho havia passat malament de nen i d'adolescent...", explica. "A mi, sempre m'havien dit que si estudiaves i eres bon xiquet els reis mags et portarien el que volies. Jo de petit volia una Nancy i la Nancy mai va arribar...", va exposar en el pregó davant de tots els veïns. "Aquelles paraules no eren cap venjança, en realitat només tenia ganes que mons pares se sentissin orgullosos de mi".
"La meua condició ha fet créixer als meus fills amb un respecte total cap a les diferències dels altres"
Jessica Rodrigo (Ulldecona). 41 anys. Auxiliar de fisioteràpia i responsable de qualitat a Maverick
Jessica és una d'aquelles dones que fa relativament poc que han començat a viure una vida autèntica. Per això, quan li vam proposar sortir en aquest reportatge va dir un "sí" sense condicions. "Crec que necessito sortir en aquest reportatge" va confessar-nos en una de les nostres entrevistes a Ulldecona. "És com una manera de tancar el cercle i fer-ho totalment públic". Després de 14 anys de matrimoni i de tenir dos fills, fa tres anys es va enamorar d'una dona, fet que li va fer replantejar-se la seva vida. "Vaig viure fins fa poc una vida que no era la meva. Em vaig deixar portar per les convencions... No m'havia aturat mai a pensar quins eren realment els meus sentiments fins que no vaig trobar la persona que em va fer obrir els ulls", explica amb emoció. "Llavors vaig entendre que era realment aquell sentiment el que em feia feliç i lliure". Encara que internament havia trobat allò que més l'omplia, Jessica va haver d'explicar-ho primer a la família, i sobretot comunicar-ho a les persones més importants de la seua vida, el seus fills. "Primer es van quedar una mica sorpresos, però de seguida ho van entendre". El més difícil va ser, després de la separació, els rumors de la gent al poble. "El que més mal em va fer de tot plegat van ser els comentaris a l'escola directament als meus fills. M'han dit que ta mare és tortillera", deien.
"A poc a poc, els meus fills van anar entenent-ho i els va deixar d'afectar l'entorn. Sincerament, el fet que els meus fills em coneguin tal com sóc, em dóna molta tranquil·litat i m'ha unit molt més a ells. Si alguna cosa estic aprenent d'aquesta experiència és poder ensenyar als meus fills que per sobre de tot han de ser ells mateixos. Els ho repeteixo cada dia: sobretot sigueu vatros mateixos, que la mama sempre us estimarà". Al meu poble sé que encara no puc parlar-ne obertament, per això sempre que puc vaig a Barcelona per sortir o conèixer persones com jo. La meua illusió és que amb iniciatives com aquesta es puguin anar fent passos endavant, també a les àrees rurals.
"Ta mare t'ha parit i ton pare sap qui ets, ells sempre t'acaben acceptant, això és el que els diria als joves que no s'atreveixen a dir com són"
Joan Guijarro (Tortosa). 32 anys. Actor i empresari a Dh Produccions
"El final dels noranta i els principis del 2000 vam viure una espècie de 'destape' tortosí", explica només trobar-nos l'actor i productor tortosí Joan Guijarro. La companyia RARS, creada per ell mateix, va començar a fer desfilades i shows en diferents punts de la ciutat basats en el transformisme i a realçar les dives del passat com Marlene Diètrich. "Eren espectacles molt transgressors", recorda, "però van tenir un èxit de públic brutal". La gent volia veure espectacles atrevits i nosaltres els ho oferíem", assegura Joan. Si per a la gent era només una forma de passar-ho bé, per a ell era molt més. "Sempre he utilitzat l'art per reivindicar aspectes de la societat que no m'ajudaven a ser feliç".
Però abans d'esta vida pública, com en els anteriors casos, Joan va comunicar que era gai a la seua família més pròxima. "Els meus pares, quan els vaig dir que era gai, em van preguntar si el que faria a partir de llavors és canviar-me de sexe...", declara. "Una cosa no té res a veure amb l'altra, vaig contestar en aquell moment", assevera. "Això demostra la gran incultura que hi ha respecte a aquest fet", comenta relaxadament. "El més important és assumir un mateix la seva realitat", comenta Joan, "només així es pot ser fort per enfrontar-se després a la societat". I així ho va fer ell. "Després de passar dos o tres anys molt replegat en mi mateix, vaig aconseguir les forces necessàries per tirar endavant amb tot" explica. "Tampoc penso que jo ho tingui més difícil que altres persones", diu. "Al final t'has d'enfrontar a la teua sexualitat, igual que t'enfrontes a la feina, al teu cap o a la vida...".
Joan es va casar fa dos anys amb la seva parella Andrei, en una galeria d'Amposta que és una rèplica de la Capella Sixtina. "Com que no em vaig poder casar per l'Església, em vaig casar a la Capella Sixtina", diu amb ironia. Va ser un casament envoltat d'amics, i amb molta gent del món de la cultura i l'espectacle de les Terres de l'Ebre. A Joan i a la seva parella els agradaria, en un futur, "quan ens haguem estabilitzat professionalment", ser pares. Com ho farien? "Segurament amb una mare de lloguer, però fora d'Espanya, perquè aquí està prohibit".
"L'alliberament és una batalla interna entre la moralitat i l'ètica, no depèn del territori"
Antoni Manel Muñoz /Lo Mascarat (Ulldecona). 22 anys. Periodista i cambrer
"A Ulldecona, això dels maricons era com una llegenda urbana, tothom en parlava però mai n'havia vist". Explica amb el sarcasme que el caracteritza Antoni Manel Muñoz, conegut periodísticament amb el pseudònim de Lo Mascarat. Ell és un dels exemples de com, cada cop més, les noves generacions ebrenques assumixen la seua sexualitat amb total normalitat, tot i els entrebancs i els perjudicis arrelats. "A l'escola i a l'institut, com en alguns moments era amanerat, se m'havia etiquetat de 'maricon'. Mai em va importar. Entre els 19 i els 20, vaig decidir deixar d'enganyar-me a mi mateix i ser feliç, sense deixar que el que pensés la gent m'importés. Ho vaig dir a casa i ho vaig confirmar als amics. El boca-orella i la Gestapo xafarderia local van fer la resta".
Lo Mascarat viu la seua sexualitat sense embuts: "és una part més de mi, que roman en la meua forma d'ésser. Intentar canviar, manipular o forçar un canvi psicològic per pressió social o per por al què diran és enganyar-nos a nosaltres mateixos", tot i això, reconeix que encara té "certs prejudicis". "De menut vaig tindre una mestra amb qui sempre ens hem portat molt bé i me l'estimo molt, però té una perspectiva de la vida molt catòlica i té tot el dret del món a tenir-la. El dia que vaig parlar d'este tema amb ella em vaig sentir molt violent, com si estigués fent alguna cosa mal feta". També li ha costat mostrar el seu afecte en públic: "Fa dues setmanes vaig estar a Montserrat amb el meu company, i se'm feia difícil agafar-lo de la mà". Considera que "hi ha idees que tenim tan inculcades que ens sembla que donar la mà a la teua parella o una mostra d'afecte pot faltar al respecte i molestar l'altra gent. I sense adonar-nos-en, ens estem faltant al respecte a natros mateixos".
Com molts joves que marxen a la capital a estudiar, Lo Mascarat fa vida a Barcelona, on també treballa. Per a ell, però, marxar a fora no ha sigut l'excusa per alliberar-se: "L'alliberament és una batalla interna entre la moralitat i l'ètica, no depèn del territori. Si un aconsegueix superar els prejudicis que té inculcats i entendre que tothom té una vida i que l'ha de gaudir a la seua manera, ja té molt de guanyat. Si em sento alliberat és perquè, al poble i a Barcelona, faig el que considero ètic i correcte", admet, però, que "per a un gai reprimit" la capital continua sent "el lloc perfecte per escapar-se i ser com realment vol ser sense pressions. No deixa de ser una doble vida, i realment el que fas és enganyar-te a tu mateix".