07
d'abril
del
2016
Actualitzat
el
08
d'abril
a les
10:15h
‘La descontaminació de Flix. Els deutes ambientals d’Ercros’ és el títol de la xerrada que este divendres 8 d’abril, al Centre Cívic de Ferreries a Tortosa (19.30 hores) oferirà la doctora en Ciència i Tecnologia Ambientals per la UAB Marta Pujadas. L’acte està organitzat per la Plataforma en Defensa de l’Ebre i comptarà també amb la participació de l'alcalde de Flix, Marc Mur, veïns, i de Joan Martínez Alier, un dels directors de la tesi ‘La creació d’un passiu ambiental a Catalunya. Història de la planta química de Flix al riu Ebre (1897-2013)’, en la que la doctora Pujadas quantifica el passiu ambiental creat per l’empresa Ercros. En esta entrevista n’avalua les conseqüències, la connivència de l’Administració, i reclama la companyia que retorne a Flix el seu patrimoni.
Què et va fer decidir, i quan, a començar a investigar sobre l’activitat de ‘la fàbrica’ de Flix? Què té d’extraordinari de partida, respecte a moltes altres fàbriques que també deixen passius ambientals al nostre país?
L’Ebre sempre m’ha apassionat. La vida i riquesa natural que sustenta i la manera com ha nodrit les societats al llarg de la història. Quan fa 6 anys vaig començar la recerca a l’ICTA (UAB) amb els meus directors, Joan Martínez-Alier, economista ecològic i Agustí Nieto-Galan, historiador de la ciència i la tecnologia, de seguida vam veure que la història de Flix, una petita part de la història de l’Ebre, era encara en bona part desconeguda. Qüestionar la història de progrés que s’havia explicat, o si més no, aportar-ne una altra visió, podia contribuir a la discussió sobre els passius ambientals de les activitats empresarials. En aquest sentit Flix era encara molt verge. Altres conflictes arreu de Catalunya com Uralita a Cerdanyola o Iberpotash al Bages havien estat ja motiu de debat en aquest sentit. Existien lluites i reivindicacions socials que en reclamaven responsabilitats. Però a Flix això no havia passat encara. S’havien aixecat algunes veus al territori als anys 1990s, però tingueren poca repercussió i el conflicte romania en estat latent.
La ‘fàbrica’ ha incomplert sistemàticament les condicions imposades per les autoritzacions d’abocaments? O com ella defensa, donada la minsa legislació ambiental anys enrere, sempre s’ha adequat a la normativa de cada època?
La història de la fàbrica mostra una presa de decisions aliena a les qüestions ambientals en totes les èpoques. Fins als anys 1950s/1960s el discurs de la manca de normativa i coneixements podia ser relativament viable, però després de la dictadura aquest discurs ja no és vàlid. Als anys 1970s la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre ja li demanava a l’empresa que reduís la càrrega contaminant dels seus abocaments i que netegés la riba del riu on s’havien acumulat els sediments contaminats. Però la direcció de la fàbrica no en feu mai cas, incomplint sistemàticament les demandes administratives per a la renovació de l’autorització d’abocaments. A finals dels anys 1980s per altra banda, la normativa ambiental europea caigué de ple sobre aquest tipus d’instal·lacions, però la fàbrica continuà incomplint els requeriments legals. Una dècada després s’obria procediment penal contra l’empresa que acabà amb una sentència per delicte ecològic contra Ercros l’any 2003 per delicte continuat contra el medi ambient.
Al llarg de la teua investigació de 6 anys quines irregularitats més flagrants observes en l’activitat d’Erkimia / Ercros a Flix?
Els termes de la sentència de 2003 incloïen abocaments il·legals, emissió de substàncies contaminants a l’atmosfera, emmagatzematge il·legal de residus perillosos i crema de residus organoclorats provinents d’altres fàbriques sense autorització. Aquests són els què s’han pogut demostrar legalment. Però a més d’això, de la recerca se’n desprèn que la direcció de la fàbrica de les diferents èpoques ha ajudat ha infondre el discurs de contraris salut-treball entre la població i ha exercit una forta repressió sobre els treballadors. A més, també s’extreu de la recerca la manca de sensibilitat i responsabilitat ambiental de l’empresa, les estratègies de rentat d’imatge amb el finançament de projectes ambientals com els de la Reserva de Sebes o el condicionament de les voluntats polítiques amb les fortes vinculacions que la direcció de l’empresa i del grup Ercros ha tingut amb els diferents governs de dretes i esquerres.
Creus que este incompliment per part d’Ercros ha anat acompanyat d’una actuació condescendent o tolerant per part de les administracions? Quines i perquè?
Crec que la tolerància i connivència de l’administració ha estat evident. En matèria d’aigües la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre ha tolerat l’incompliment administratiu continuat de l’empresa perquè l’ha considerat un mal menor. A nivell local les autoritats municipals han trigat a reaccionar perquè disposar de la fàbrica, encara que contaminés, “compensava”. Ara, l’Agència de Residus de Catalunya vol cometre els mateixos errors i negocia amb l’empresa el mínim a descontaminar per no perjudicar-la en excés.
Sobre este últim punt, reclames la neteja de 40 hectàrees, de les quals almenys 8 presenten alts índex de contaminants, no? Ara mateix, quina és la superfície de terreny que s’està netejant?
No ho sabem del cert. Falta molta transparència per part de les administracions i l’empresa. Sembla que hi ha dues parcel·les que s’estan descontaminant, probablement les més afectades. Amb una mica de sort, poden suposar un 8% dels sòls. Però el cert és que els contaminants s’estenen per tot el recinte industrial i en alguns punts superen diversos ordres de magnitud els valors normatius. La llei obliga a descontaminar quan es demostra risc per la salut humana. Però aquest és un concepte pervers. Qui avalua i com s’avalua aquest “risc per la salut humana” és la clau de volta de la normativa sobre sòls. El propi concepte demana uns estudis que van molt més enllà dels què actualment s’està fent i a més, només contemplen la situació actual, no preveuen la possibilitat que l’escenari canviï en un futur.
Ara mateix podem creure que la normativa ambiental és estricta i restrictiva. Ho és o observes encara ‘buits’ i forats que caldrà anar ajustant?. Quins són els més greus?
En aquests moments crec que hi ha un enorme dèficit en la legislació sobre sòls contaminats a Catalunya i a Europa en general. És un greu problema i disposa d’un petit apartat en el context de la política general de residus. No hi ha una directiva específica de sòls contaminats. A nivell europeu, la intenció és bona però li falta força legal. L’aplicació regional de la protecció dels sòls està plena de buits i dóna la possibilitat a les autoritats competents de preservar per damunt de tot els interessos privats de les activitats industrials que la veuen com una amenaça als seus balanços econòmics. També crec que les administracions són ara el fre al compliment d’aquestes lleis, les de sòls i les ambientals en general. La tolerància administrativa i la rigidesa dels mecanismes jurídics no deixa avançar amb fermesa per garantir realment la protecció del medi ambient i la salut de la població, objectius que són teòricament prioritaris a la Unió Europea.
Una de les conclusions més cridaneres de la tesi és l’avaluació del passiu ambiental que li queda a Flix, que tu xifres en uns 500 milions d’euros. D’on surt esta xifra?
Aquest passiu ambiental, aquest deute que l’empresa té amb la societat, és un ordre de magnitud que surt de considerar el cost que podria tenir restaurar el medi fins a un nivell de qualitat ambiental acceptable (aigua i sòl) i del fet que la població ha hagut de tenir una major cura de la seva salut, com a conseqüència de l’elevada exposició a contaminants organoclorats i mercuri a la què ha estat sotmesa. Però aquesta xifra és només una part del passiu ambiental, aquella a la què hem pogut posar números. S’ha de tenir en compte que hi ha una altra part important del passiu que no s’ha contemplat per la manca de dades o simplement, perquè no pot ser avaluat amb diners.
Este passiu ambiental es pot esborrar, ara que Ercros ha anunciat el tancament de la planta de producció de clor?
El passiu no s’esborrarà mai, però l’empresa desapareixerà i ningú ja li podrà reclamar que l’assumeixi. Assumir el passiu és assumir la responsabilitat, és reconèixer que es té un deute amb la societat perquè, vulgues o no, la teva activitat ha causat danys a tercers i ha perjudicat un medi que és patrimoni de tots. Això és tenir responsabilitat objectiva. Ercros però, també té responsabilitat subjectiva sobre aquest passiu, perquè s’ha demostrat davant la llei que l’empresa ha estat culpable de delicte.
Per equilibrar els comptes d’alguna manera, podríem repassar el que caldria fer pel que fa a: Descontaminació actual de l’embassament, amb les obres aturades; el passiu de l’abocador i la neteja del sòl industrial?
Les obres d’extracció dels fangs de l’embassament han acabat. No s’han extret tots els fangs, però sí una bona part. Tot i amb això, hi ha la sospita que queda una part encara molt contaminada dins l’embassament que no serà extreta. A banda, l’aigua dins el recinte tancat està a l’espera que el govern de l’estat doni instruccions per a tractar-la. Fins aleshores no es podran treure les palplanxes perquè el risc de contaminació és elevat. Però la situació actual del govern i l’operació Frontino han deixat el procés aturat. Els flixancos expliquen que tothom ha marxat de Flix, Acuamed, FCC, ... però el temps passa i la resistència de la barrera de palplanxes no serà eterna.
Pel què fa a l’abocador falta el seu segellat. Segurament hi ha anat a parar més tones de contaminants de les previstes. Els tècnics diuen que el vas està fet a consciència i que no ha d’afectar, però hi ha molt poca transparència per part de les administracions i no sabem fins a quin punt no caldria mirar-s’ho amb més detall. Ara sembla que Ercros reclama 20 milions € a Acuamed i l’Ajuntament per haver-los cedit l’espai de l’abocador sota unes condicions que diuen que no s’han complert. Però el terreny és de titularitat municipal i serà l’Ajuntament qui s’haurà d’encarregar del manteniment d’aquest espai un cop clausurat. És una prova més de la manca de responsabilitat social del grup.
I queda també la descontaminació dels sòls industrials. Aquest és ara el punt més calent i menys qüestionat al meu entendre.
Defenses que caldria fer un estudi epidemiològic global de totes les pressions que suporta el municipi, perquè?
L’impacte que ha patit Flix és un impacte global. La població s’ha vist afectada per les emissions a l’aire, per la contaminació de l’aigua, pels vessaments al sòl, ... Els impactes de la fàbrica s’acumulen a les pressions ambientals d’una població estàndard, i tot i que el debat sobre l’impacte sanitari de l’activitat de la fàbrica és un debat encara obert, els epidemiòlegs no dubten a afirmar que n’hi ha hagut. A Flix no es compten nombre de morts per any com ha passat en altres casos de la història ambiental com Uralita. Però que siguin de menor magnitud no vol dir que siguin menys importants, perquè a més, afecten un major gruix de la població. L’IMIM diu que la incidència de càncers de tiroides i de sarcoma de teixits tous ha estat major a l’esperada. L’epidemiologia popular també diu que hi ha una major incidència de certes malalties de tiroides. Els elevats nivells d’exposició a HCB, DDE, PCBs i mercuri poden haver causat un dèficit cognitiu durant els primers anys de vida dels infants. Però la incertesa que envolta el cas, entre d’altres coses perquè no s’ha pogut accedir als expedients de salut dels treballadors en mans de l’empresa, no han deixat analitzar què ha passat amb suficient profunditat. La fàbrica és una caixa negra i valdria la pena saber què ha passat.
Creus que la població de Flix ha estat també condescendent amb la fàbrica i en tot cas, si això és així, fins a cert punt ho podríem entendre com a normal, pel fet de dependre-hi econòmicament moltes famílies?
Als anys 1960s un 25% de la població en edat de treballar estava ocupada a la fàbrica. Totes les famílies tenen un pare, un germà, un fill, un avi, que ha estat treballador de la fàbrica. El sentiment de pertinença que s’ha forjat al llarg del segle ha estat molt gran. La fàbrica ha canviat el paisatge de Flix, ha canviat els sistemes de referència de la població, la mentalitat de la comunitat. La població ha reconegut les mancances de l’actitud ambiental de l’empresa, però ha predominat el discurs de la compensació. Si més no, mentre ha donat feina. Quan la fàbrica ha anunciat que tancava, és quan la població ha començat a virar, a obrir-se i a reclamar. Però Flix no ha vist que des dels anys 1970s aqueta fàbrica està marxant del municipi.
Creus que el cordó umbilical s’està tallant i que Flix està ja en condicions i ànims d’exigir unes responsabilitats a la fàbrica?
Crec que és l’última oportunitat perquè Flix reaccioni i crec que ho està fent. Crec que la població se sent estafada i enganyada. Crec que sent que la fàbrica els ha traït. I tot i que crec que s’ha reaccionat tard, també crec que Flix té dret a mirar cap al futur. Volen que deixi de parlar-se del poble per referir-se només a la contaminació, però saben que fins que no recuperin una certa qualitat ambiental del seu medi, no ho podran fer. Turisme, indústria, ... són activitats que no podran fomentar sense unes condicions ambientals mínimes. Per tant, crec que no és tard perquè Flix reclami a l’empresa que li retorni el seu patrimoni, un patrimoni que li ha estat restringit durant dècades. El grup Ercros té tot el seu dret a buscar el màxim rendiment de la seva activitat, però no ho pot fer a costa de tercers, siguin persones o sigui el medi.
Esta lluita de Flix ho ha de ser de tot el territori i fins i tot de tot el país?
Flix és un cas significatiu, però com aquest n’hi ha d’altres arreu del territori català i més enllà. La lluita per Flix és la lluita per l’Ebre, pels cabals ecològics, és la lluita pel Bages i el Llobregat, és la lluita contra projectes com el Castor, ... Activitats industrials històriques que acumulen un important volum de passius ambientals i que no se’n volen fer responsables, projectes de gran envergadura que promouen l’acumulació del capital mentre agredeixen greument el territori i la seva gent. L’Atles de Justícia Ambiental liderat per Joan Martínez-Alier mostra que d’aquests casos n’hi ha arreu del món (Repsol-YPF ha causat i continua causant vessaments de petroli a l'amazonia equatoriana acumulant un gran volum de passius ambientals). Ara es planteja fer-ne un a nivell català amb la participació de les entitats ecologistes com CEPA-EdC i altres. Ecologistes de Catalunya també en va fer un fa anys mostrant tots els conflictes vius a Catalunya. Totes aquestes lluites puntuals formen part de les lluites socials i ecològiques que pretenen una transformació cap a models de societats més sostenibles.
Què et va fer decidir, i quan, a començar a investigar sobre l’activitat de ‘la fàbrica’ de Flix? Què té d’extraordinari de partida, respecte a moltes altres fàbriques que també deixen passius ambientals al nostre país?
L’Ebre sempre m’ha apassionat. La vida i riquesa natural que sustenta i la manera com ha nodrit les societats al llarg de la història. Quan fa 6 anys vaig començar la recerca a l’ICTA (UAB) amb els meus directors, Joan Martínez-Alier, economista ecològic i Agustí Nieto-Galan, historiador de la ciència i la tecnologia, de seguida vam veure que la història de Flix, una petita part de la història de l’Ebre, era encara en bona part desconeguda. Qüestionar la història de progrés que s’havia explicat, o si més no, aportar-ne una altra visió, podia contribuir a la discussió sobre els passius ambientals de les activitats empresarials. En aquest sentit Flix era encara molt verge. Altres conflictes arreu de Catalunya com Uralita a Cerdanyola o Iberpotash al Bages havien estat ja motiu de debat en aquest sentit. Existien lluites i reivindicacions socials que en reclamaven responsabilitats. Però a Flix això no havia passat encara. S’havien aixecat algunes veus al territori als anys 1990s, però tingueren poca repercussió i el conflicte romania en estat latent.
La ‘fàbrica’ ha incomplert sistemàticament les condicions imposades per les autoritzacions d’abocaments? O com ella defensa, donada la minsa legislació ambiental anys enrere, sempre s’ha adequat a la normativa de cada època?
La història de la fàbrica mostra una presa de decisions aliena a les qüestions ambientals en totes les èpoques. Fins als anys 1950s/1960s el discurs de la manca de normativa i coneixements podia ser relativament viable, però després de la dictadura aquest discurs ja no és vàlid. Als anys 1970s la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre ja li demanava a l’empresa que reduís la càrrega contaminant dels seus abocaments i que netegés la riba del riu on s’havien acumulat els sediments contaminats. Però la direcció de la fàbrica no en feu mai cas, incomplint sistemàticament les demandes administratives per a la renovació de l’autorització d’abocaments. A finals dels anys 1980s per altra banda, la normativa ambiental europea caigué de ple sobre aquest tipus d’instal·lacions, però la fàbrica continuà incomplint els requeriments legals. Una dècada després s’obria procediment penal contra l’empresa que acabà amb una sentència per delicte ecològic contra Ercros l’any 2003 per delicte continuat contra el medi ambient.
Al llarg de la teua investigació de 6 anys quines irregularitats més flagrants observes en l’activitat d’Erkimia / Ercros a Flix?
Els termes de la sentència de 2003 incloïen abocaments il·legals, emissió de substàncies contaminants a l’atmosfera, emmagatzematge il·legal de residus perillosos i crema de residus organoclorats provinents d’altres fàbriques sense autorització. Aquests són els què s’han pogut demostrar legalment. Però a més d’això, de la recerca se’n desprèn que la direcció de la fàbrica de les diferents èpoques ha ajudat ha infondre el discurs de contraris salut-treball entre la població i ha exercit una forta repressió sobre els treballadors. A més, també s’extreu de la recerca la manca de sensibilitat i responsabilitat ambiental de l’empresa, les estratègies de rentat d’imatge amb el finançament de projectes ambientals com els de la Reserva de Sebes o el condicionament de les voluntats polítiques amb les fortes vinculacions que la direcció de l’empresa i del grup Ercros ha tingut amb els diferents governs de dretes i esquerres.
La planta d'Ercros a Flix. Foto: XBC.
Crec que la tolerància i connivència de l’administració ha estat evident. En matèria d’aigües la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre ha tolerat l’incompliment administratiu continuat de l’empresa perquè l’ha considerat un mal menor. A nivell local les autoritats municipals han trigat a reaccionar perquè disposar de la fàbrica, encara que contaminés, “compensava”. Ara, l’Agència de Residus de Catalunya vol cometre els mateixos errors i negocia amb l’empresa el mínim a descontaminar per no perjudicar-la en excés.
Sobre este últim punt, reclames la neteja de 40 hectàrees, de les quals almenys 8 presenten alts índex de contaminants, no? Ara mateix, quina és la superfície de terreny que s’està netejant?
No ho sabem del cert. Falta molta transparència per part de les administracions i l’empresa. Sembla que hi ha dues parcel·les que s’estan descontaminant, probablement les més afectades. Amb una mica de sort, poden suposar un 8% dels sòls. Però el cert és que els contaminants s’estenen per tot el recinte industrial i en alguns punts superen diversos ordres de magnitud els valors normatius. La llei obliga a descontaminar quan es demostra risc per la salut humana. Però aquest és un concepte pervers. Qui avalua i com s’avalua aquest “risc per la salut humana” és la clau de volta de la normativa sobre sòls. El propi concepte demana uns estudis que van molt més enllà dels què actualment s’està fent i a més, només contemplen la situació actual, no preveuen la possibilitat que l’escenari canviï en un futur.
Ara mateix podem creure que la normativa ambiental és estricta i restrictiva. Ho és o observes encara ‘buits’ i forats que caldrà anar ajustant?. Quins són els més greus?
En aquests moments crec que hi ha un enorme dèficit en la legislació sobre sòls contaminats a Catalunya i a Europa en general. És un greu problema i disposa d’un petit apartat en el context de la política general de residus. No hi ha una directiva específica de sòls contaminats. A nivell europeu, la intenció és bona però li falta força legal. L’aplicació regional de la protecció dels sòls està plena de buits i dóna la possibilitat a les autoritats competents de preservar per damunt de tot els interessos privats de les activitats industrials que la veuen com una amenaça als seus balanços econòmics. També crec que les administracions són ara el fre al compliment d’aquestes lleis, les de sòls i les ambientals en general. La tolerància administrativa i la rigidesa dels mecanismes jurídics no deixa avançar amb fermesa per garantir realment la protecció del medi ambient i la salut de la població, objectius que són teòricament prioritaris a la Unió Europea.
Una de les conclusions més cridaneres de la tesi és l’avaluació del passiu ambiental que li queda a Flix, que tu xifres en uns 500 milions d’euros. D’on surt esta xifra?
Aquest passiu ambiental, aquest deute que l’empresa té amb la societat, és un ordre de magnitud que surt de considerar el cost que podria tenir restaurar el medi fins a un nivell de qualitat ambiental acceptable (aigua i sòl) i del fet que la població ha hagut de tenir una major cura de la seva salut, com a conseqüència de l’elevada exposició a contaminants organoclorats i mercuri a la què ha estat sotmesa. Però aquesta xifra és només una part del passiu ambiental, aquella a la què hem pogut posar números. S’ha de tenir en compte que hi ha una altra part important del passiu que no s’ha contemplat per la manca de dades o simplement, perquè no pot ser avaluat amb diners.
Este passiu ambiental es pot esborrar, ara que Ercros ha anunciat el tancament de la planta de producció de clor?
El passiu no s’esborrarà mai, però l’empresa desapareixerà i ningú ja li podrà reclamar que l’assumeixi. Assumir el passiu és assumir la responsabilitat, és reconèixer que es té un deute amb la societat perquè, vulgues o no, la teva activitat ha causat danys a tercers i ha perjudicat un medi que és patrimoni de tots. Això és tenir responsabilitat objectiva. Ercros però, també té responsabilitat subjectiva sobre aquest passiu, perquè s’ha demostrat davant la llei que l’empresa ha estat culpable de delicte.
Les obres de descontaminació de l'embassament de Flix, davant la fàbrica Ercros. Foto: Sílvia Berbís
Les obres d’extracció dels fangs de l’embassament han acabat. No s’han extret tots els fangs, però sí una bona part. Tot i amb això, hi ha la sospita que queda una part encara molt contaminada dins l’embassament que no serà extreta. A banda, l’aigua dins el recinte tancat està a l’espera que el govern de l’estat doni instruccions per a tractar-la. Fins aleshores no es podran treure les palplanxes perquè el risc de contaminació és elevat. Però la situació actual del govern i l’operació Frontino han deixat el procés aturat. Els flixancos expliquen que tothom ha marxat de Flix, Acuamed, FCC, ... però el temps passa i la resistència de la barrera de palplanxes no serà eterna.
Pel què fa a l’abocador falta el seu segellat. Segurament hi ha anat a parar més tones de contaminants de les previstes. Els tècnics diuen que el vas està fet a consciència i que no ha d’afectar, però hi ha molt poca transparència per part de les administracions i no sabem fins a quin punt no caldria mirar-s’ho amb més detall. Ara sembla que Ercros reclama 20 milions € a Acuamed i l’Ajuntament per haver-los cedit l’espai de l’abocador sota unes condicions que diuen que no s’han complert. Però el terreny és de titularitat municipal i serà l’Ajuntament qui s’haurà d’encarregar del manteniment d’aquest espai un cop clausurat. És una prova més de la manca de responsabilitat social del grup.
I queda també la descontaminació dels sòls industrials. Aquest és ara el punt més calent i menys qüestionat al meu entendre.
Defenses que caldria fer un estudi epidemiològic global de totes les pressions que suporta el municipi, perquè?
L’impacte que ha patit Flix és un impacte global. La població s’ha vist afectada per les emissions a l’aire, per la contaminació de l’aigua, pels vessaments al sòl, ... Els impactes de la fàbrica s’acumulen a les pressions ambientals d’una població estàndard, i tot i que el debat sobre l’impacte sanitari de l’activitat de la fàbrica és un debat encara obert, els epidemiòlegs no dubten a afirmar que n’hi ha hagut. A Flix no es compten nombre de morts per any com ha passat en altres casos de la història ambiental com Uralita. Però que siguin de menor magnitud no vol dir que siguin menys importants, perquè a més, afecten un major gruix de la població. L’IMIM diu que la incidència de càncers de tiroides i de sarcoma de teixits tous ha estat major a l’esperada. L’epidemiologia popular també diu que hi ha una major incidència de certes malalties de tiroides. Els elevats nivells d’exposició a HCB, DDE, PCBs i mercuri poden haver causat un dèficit cognitiu durant els primers anys de vida dels infants. Però la incertesa que envolta el cas, entre d’altres coses perquè no s’ha pogut accedir als expedients de salut dels treballadors en mans de l’empresa, no han deixat analitzar què ha passat amb suficient profunditat. La fàbrica és una caixa negra i valdria la pena saber què ha passat.
Creus que la població de Flix ha estat també condescendent amb la fàbrica i en tot cas, si això és així, fins a cert punt ho podríem entendre com a normal, pel fet de dependre-hi econòmicament moltes famílies?
Als anys 1960s un 25% de la població en edat de treballar estava ocupada a la fàbrica. Totes les famílies tenen un pare, un germà, un fill, un avi, que ha estat treballador de la fàbrica. El sentiment de pertinença que s’ha forjat al llarg del segle ha estat molt gran. La fàbrica ha canviat el paisatge de Flix, ha canviat els sistemes de referència de la població, la mentalitat de la comunitat. La població ha reconegut les mancances de l’actitud ambiental de l’empresa, però ha predominat el discurs de la compensació. Si més no, mentre ha donat feina. Quan la fàbrica ha anunciat que tancava, és quan la població ha començat a virar, a obrir-se i a reclamar. Però Flix no ha vist que des dels anys 1970s aqueta fàbrica està marxant del municipi.
Creus que el cordó umbilical s’està tallant i que Flix està ja en condicions i ànims d’exigir unes responsabilitats a la fàbrica?
Crec que és l’última oportunitat perquè Flix reaccioni i crec que ho està fent. Crec que la població se sent estafada i enganyada. Crec que sent que la fàbrica els ha traït. I tot i que crec que s’ha reaccionat tard, també crec que Flix té dret a mirar cap al futur. Volen que deixi de parlar-se del poble per referir-se només a la contaminació, però saben que fins que no recuperin una certa qualitat ambiental del seu medi, no ho podran fer. Turisme, indústria, ... són activitats que no podran fomentar sense unes condicions ambientals mínimes. Per tant, crec que no és tard perquè Flix reclami a l’empresa que li retorni el seu patrimoni, un patrimoni que li ha estat restringit durant dècades. El grup Ercros té tot el seu dret a buscar el màxim rendiment de la seva activitat, però no ho pot fer a costa de tercers, siguin persones o sigui el medi.
Esta lluita de Flix ho ha de ser de tot el territori i fins i tot de tot el país?
Flix és un cas significatiu, però com aquest n’hi ha d’altres arreu del territori català i més enllà. La lluita per Flix és la lluita per l’Ebre, pels cabals ecològics, és la lluita pel Bages i el Llobregat, és la lluita contra projectes com el Castor, ... Activitats industrials històriques que acumulen un important volum de passius ambientals i que no se’n volen fer responsables, projectes de gran envergadura que promouen l’acumulació del capital mentre agredeixen greument el territori i la seva gent. L’Atles de Justícia Ambiental liderat per Joan Martínez-Alier mostra que d’aquests casos n’hi ha arreu del món (Repsol-YPF ha causat i continua causant vessaments de petroli a l'amazonia equatoriana acumulant un gran volum de passius ambientals). Ara es planteja fer-ne un a nivell català amb la participació de les entitats ecologistes com CEPA-EdC i altres. Ecologistes de Catalunya també en va fer un fa anys mostrant tots els conflictes vius a Catalunya. Totes aquestes lluites puntuals formen part de les lluites socials i ecològiques que pretenen una transformació cap a models de societats més sostenibles.