«Ara que l'estiu queda lluny, hem de dir que és literatura de tassa de vàter»

El mes de juny passat l'aguaita.cat i el periodista d'Ulldecona Lo Mascarat treien al mercat A l'americana, la novel·la d'humor 100 % ebrenc que narra les peripècies de l’autor del blog Lo Reüll en un viatge a Los Àngeles. Passats uns mesos i amb bona part de la primera tirada ja venuda, Lo Mascarat torna a les Terres de l'Ebre per fer les presentacions del llibre a la Ràpita (este dijous 17) i a Alcanar (divendres 18).  

T'ho han preguntat moltes vegades, però després de publicar-ho i d'haver passat un mesos, com definiries A l'americana?

Jo me quedaria en la definició que va fer Andreu Carranza al pròleg –que de fet a mi m'agrada més el pròleg que la novel·la– d'un viatge iniciàtic explicat de forma molt espontània on l'humor i la ironia agafen protagonisme per traure la màscara a la societat friianqui que ens ven Hollywood. És una definició que li va quedar molt bé, i crec que s'ha d'aprofitar. Jo li afegixo la vessant tragicocòmica, en què a partir de les desgràcies personals, un se n'ha de riure de si mateix.

I era això el que pretenies?

Bé, jo quan la vaig escriure, en realitat, el que pretenia era aprovar una assignatura, així que no m'imaginava res de tot això. El que passa és que A l'americana s'ha topat amb una sèrie de lectors que són uns cracks i que han sabut valorar-la més enllà del que ho vaig fer jo mentre l'estava escrivint. Jo sóc un desgraciat que un dia vaig haver d'escriure de pressa i corrent un reportatge novel·lat per vendre-li la moto a un professor.

I va funcionar?

Mira si va funcionar que la moto la vaig vendre a dos professors més… De fet, quan David Vidal em va suggerir que la publiqués, pensava que s'havia begut l'enteniment, i avui se l'han llegida moltíssimes persones que mai hauria imaginat que ho farien, entre elles mons pares.

Ja han passat 7 mesos des que l'aguaita.cat va publicar 'A l'americana'. Quines reflexions te n'han fet els lectors?

En general la gent comenta que s'ho ha passat molt bé llegint-la. Fins i tot gent que m'ha dit que se l'ha llegida un parell de vegades. M'agrada molt quan la gent me comenta que a casa hi ha llista d'espera per a llegir-la, perquè vol dir que té polèmica i algun interès. Encara que siga per a riure-se'n de mi. Si la gent xala llegint-la, jo ja estic content, perquè al cap i a la fi, este era l'objectiu. Bé, també t'he de dir que si a algú no li ha agradat, no ens ho ha fet saber, suposo que també n'hi haurà. Però ja vam avisar, que si no agradava, muts i a la gàbia.

I això que paties…

Patia sobretot pel dia que esta novel·la arribés en mans del tribunal de la moral perquè podien passar dos coses: que s'arranquessen els ulls o que em volguessen cremar. El primer era probable, el segon ja era més complicat, perquè com no em vinguessen a buscar a París, ho tenien difícil, i costava més el viatge que la tarima, la llenya i la gasolina. Patia massa, perquè part d'este públic se l'ha llegit i li ha agradat.

Al començament es va vendre la novel·la com una lectura d'estiu. Com ho faries per recomanar-la este hivern?

Bé, cal reconèixer que era una estratègia comercial allò de l'estiu, que ens va anar molt bé, perquè la gent se va creure això que era interessant de llegir-la acompanyat d'una bona cervesa. Quina lectura no filosòfica no és atractiva amb una cervesa? Ara que l'estiu ens queda lluny hem de dir que és literatura de tassa de vàter. És allò que entre visita i visita al senyor Roca, un s'ho pot agafar en paciència i se pot llegir un capitolet, allò, com qui no vol la cosa. De fet, un bon amic em va dir que tenint a sa filla recent nascuda, no podia agafar-se un ratet i llegir-se-la en tranquil·litat. Així que un bon matí, anant al lavabo, que era l'únic lloc on podia tindre el seu temps de calma, va agafar el llibre i ja no el va amollar. La dona per poc no telefona els bombers patint per si havia colat canal avall.

I per a la gent que no llegeix al lavabo?

Li direm que és mano de santo per a tot. Tens diarrea? A l'americana, que t'assegures que te la llegiràs. Que has de fer un regal entretingut, original i barat? A l'americana. Que estàs de mala xufa i tens ganes de riure? A l'americana. Que tens ganes de donar-li un disgust a ta sogra? A l'americana.

I alguna anècdota?

N'hi ha una de molt bona que em va explicar ma mare, que és la que em passa les comunicacions a París. Sembla que les bibliotecàries d'un poble, que podria ser Veremari, molt guapes elles, van tindre la idea de bomber de llegir el llibre en veu alta. I sembla que entre el públic hi havia una senyora gran, que no estava acostumada a digerir textos d'esta coentor, i la pobra dona, cada vegada que sentia alguna cosa pecaminosa es posava les mans al cap. Tota la vida intentant llegir coses decents per a ser millor persona, i arriba A l'americana i li destarota tot.

N'has parlat amb els diferents protagonistes que hi participen?

Un dia, per casualitats de la vida, vaig trobar-me amb un dels personatges, en Miquel. Em va dir que havia sentit dir que havia publicat una novel·la i que se la volia llegir. Jo vaig pensar que ho deia més per quedar bé que per ganes, i si no se l'ha llegida, ben fet que va fer. I si se l'ha llegida, no m'ho ha comunicat. Però els vertaders protagonistes són ianquis, i com no tenen ni idea de català, ja ni s'hi interessen. Sí que alguns amics de París m'han comentat de traduir-la al castellà, però m'hi he negat rotundament ja que crec que perdria l'essència. Que llegisquen en català, que així n'aprendran.

I què n'hi ha dels projectes de futur?

Hi estem treballant… Hi ha un equip fantàstic de gent, cada vegada més nombrós, que hi està posant moltes ganes, temps i il·lusió. Set persones, sense comptar-me a mi, cadascú amb una funció particular. Repetixen els que van participar a A l'americana i s'hi ha sumat una canareva, Amanda Ulldemolins, que s'està encarregant d'evitar que els filòlegs s'haguen de rentar els ulls amb napalm després de llegir-la. I ja sabeu que quan s'ajunta algú d'Alcanar i algú d'Ulldecona no en pot sortir res de bo. La prova la tens davant teu. Però bromes a part, és una novel·la costumista que parla de la societat de les nostres terres amb humor molt gamberro. Donarà de si… I per a això, crec que A l'americana ha sigut un bon inici per començar a degustar una manera satírica d'entendre la realitat que estic segur que ens farà oblidar els disgustos ni que sigà per un moment i ens ajudarà a riure-ns de nosaltres mateixos, que falta ens fa.