Rufián: «De què serviria un pacte d’un dia? Convé més temps i estabilitat»

Gabriel Rufián (Santa Coloma, 1982) i Joan Tardà (Cornellà, 1953) van oferir este diumenge a Amposta el primer plat fort de campanya per a les eleccions del 20-D, a pocs dies del seu inici oficial, en un acte a la Lira Ampostina. Tots dos fills de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, conformen un tàndem particular. L'ún defensant des de SÚMATE i des de l'ANC l'independentisme en castellà, és una de les cares visibles de la nova fornada de la política catalana. L'altre, amb 3 legislatures per Madrid a les esquenes, és ja un històric de l'independentisme. 

A Joan Tardà fa temps que el coneixem. És un polític que trenca esquemes, contundent com pocs. En canvi, en Gabriel Rufián, també ha suposat una revelació. També ha trencat esquemes, però amb d’un discurs que des d’una aparent tranquil·litat, resulta tant contundent com el del senyor Tardà. Són la representació viva del seny i la rauxa catalana?

G. Rufián: Jo no hi estic gaire d’acord. El Joan, a part de rauxa, té també un pes polític i intel·lectual enorme. Sí que és veritat que té una proximitat i una humanitat encara més enorme i per a moltíssima gent això segurament és rauxa, però també és seny i també és intel·lectual i amb una tremenda consciència política. En Joan pot fer uns discursos brutals en sentit intel·lectual i polític. Què passa? Que ho fa des de la proximitat, la humanitat i el sentit comú. Jo també puc cridar encara que no ho faci i al final ens complementem molt bé, perquè, sent molt diferents, acabem pensant igual. Mai no hem hagut de parlar abans de ‘parlar’. Mai no hem dit tu diràs això i jo allò altre.

J. Tardà: Representem el mateix en formats diferents, perquè entre d’altres coses, per desgràcia meva, i fortuna seva, ell és molt més jove i jo més gran. És evident que hi ha unes diferències generacionals però el discurs és el mateix i més que el discurs, els sentiments.

Senyor Tardà, vostè va decidir fer un pas al ‘costat’ per què Rufián fos cap de llista d’ERC en estes eleccions generals. Per què?

J. Tardà: Sí, jo ja porto 3 legislatures. Una quarta ja grinyolava una mica, tot i que crec que pot justificar-se pel fet que vivim un moment excepcional. Una conjuntura que si tot va bé ens ha de portar a negociar la independència. Jo estic molt honrat que el partit m’hagi reclamat que continuï, però és cert que crec que enviem un missatge molt positiu si al capdavant de la llista hi ha una persona més jove i que representa també una nova generació pel que significa, a més a més, d’un missatge renovador. Rufián visualitza el present i el futur.

Era impensable fa 10 anys que una persona que té com a primera llengua la castellana arribés a ser cap de llista d’Esquerra Republicana?

G. Rufián: Segurament, sí. Però això reflexa la victòria d’aquest procés. Al final, agradi més o menys, hi ha molta gent que sent, que pensa que parla en castellà, i molts altres idiomes, i que està a favor que aquest país sigui el que la gent vulgui ser. És una demostració que això ja no va, si algun cop va anar d’això, de banderes, ni d’orígens ni de cognoms, sinó que és de tots i per a tots. Nosaltres ho portem amb molta naturalitat. No faig res que no es faci en qualsevol barri de Santa Coloma, de l’Hospitalet o de Cornellà o de Sabadell, on, si t’hi passeges un matí, escoltaràs canviar de forma molt natural i habitual de català a castellà. Al final, l’últim dels problemes d’aquest país és la llengua i, sobretot, la llengua castellana. Ho dic perquè hi ha gent que basa el seu discurs i les seves polítiques en propugnar que el castellà es troba amenaçat. També el fet que nosaltres fem aquest tipus de discursos en castellà el que fa és contrarestar un discurs que és tremendament fal·laç, perillós i miserable. Primer, perquè no és cert i, segon, perquè enfronta gent de manera molt burda.

Senyor Rufián, Vostè ha manifestat públicament que s’hi sent proper a la CUP. Entén, des dels esquemes de la CUP, que portem 4 setmanes sense un acord per investir president?

G. Rufián: Sí, perquè estem davant d’una negociació extraordinària. És a dir, no estem negociant un govern autonòmic més, ni estem fent alguna cosa normal. Estem negociant el futur govern de la futura república catalana. Estem iniciant una cosa tan gran com un procés d’autodeterminació. La junta d’Andalusia va estar 3 mesos per conformar govern i no passava res. En canvi, aquí es diu que és un caos o un drama, perquè no som capaços de trobar un acord. Jo crec que si comprem aquest discurs de la dreta que sempre ha considerat que la negociació i la discrepància política és dolenta, perdem. Al final, que des de dreta conservadora-centre-liberal fins a l’esquerra més rupturista estiguin asseguts en una taula verbalitzant coses i pactant coses que fins fa poc semblaven impossibles, és guanyar. I si nosaltres no ens ho creiem, no s’ho creurà ningú. De què serviria un pacte d’un dia? De què serviria pressionar a segons qui, per a que apreti aquell botó un dia i després mirar-nos entre nosaltres amb desconfiança al Parlament? Potser convé una mica més de temps i una certa estabilitat. Així que calma, pragmatisme, generositat, valentia... i potser menys soroll.
 

El número 1 i 2 de la llista d'ERC al Congrés van fer un acte polític este diumenge a Amposta. Foto: Sofia Cabanes
 

En Gabriel Rufián ha mamat la política d’esquerres des de ben menut. Ha viscut la política des de casa. Els seus pares li van transmetre que les esquerres havien estat "traïdes i no representades", però mai ha militat a cap partit.  El senyor Tardà ve del PSUC i de fet, és molt respectat entre sectors del republicanisme d’esquerres espanyols. Tots dos, en definitiva, marquen el perfil d’esquerra, dintre d’Esquerra Republicana. La República serà d’esquerres o no serà?

J. Tardà: Jo crec que ara s’obre una fase d’acumular forces i que ara tots ens necessitem per tal de fer possible el procés constituent. Certament en el procés constituent les esquerres haurien d’intentar ser hegemòniques per tal que la Constitució republicana del nou estat sigui el més progressista possible i garanteixi de la manera més rotunda tots els drets subjectius que caldrà reconèixer si volem bastir i constituir una societat més justa. I pel que fa a ERC nosaltres tenim la voluntat de poder ser el pal de paller de la futura hegemonia de les esquerres catalanes en el procés constituent i sobretot en els primers anys de la República, perquè seran els anys en què caldrà aixecar les parets mestres del nou estat. Com en els anys 30, nosaltres voldríem ser l’eix, el pal de paller de l’hegemonia de les esquerres. I un partit que vulgui ser hegemònic haurà de ser un partit capaç d’integrar moltes tradicions polítiques i un discurs molt plural, polièdric i en el qual hi puguin conviure sensibilitats distintes i tendències també distintes. Això és el que volem, com va ser als anys 30 ERC on convivien el republicà stricto sensu de missa dominical amb el rabassaire, o el jornaler, o el treballador del món industrial procliu a les tesis socialistes o marxistes o a les persones que venien en el seu moment de l’anarcosindicalisme.

Vostès diuen que no van a negociar res a Madrid, sinó a defensar els interessos de Catalunya. Si no hi anem, diuen vostès, qui representarà Catalunya serà Albert Ribera o la Carme Chacón. Però des de la seua perspectiva, Joan Tardà, després de 10 anys, creu realment que a Madrid s’entén el que passa a Catalunya?

J. Tardà: Nosaltres afirmem que no canviarà res. Només podrien canviar les coses si les eleccions les guanyés Izquierda Unida i tal vegada amb majoria absoluta, cosa que és impensable per què la feina que tindrà per desgràcia Izquierda Unida serà la de tenir grup parlamentari. En conseqüència, tenim molt clar que res no canviarà, raó per la qual nosaltres el que hem d’anar a fer és a negociar la independència i punt.

G. Rufián: Desgraciadament les eleccions a l’Estat Espanyol no les guanyarà David Cameron, que va posar les urnes a Escòcia. I el panorama és segurament encara pitjor, perquè tornarà a guanyar el PP i l’alternativa és el PSOE i, si no, Ciudadanos, que és la gran esperança de molta gent, un partit basat en el neoliberalisme i l’anticatalanisme. Això ja reflexa que no hi ha absolutament cap possibilitat de negociar res. Amb una Constitució sagrada, que no canvia perquè la gent voti, sinó perquè truca Merkel, Obama i Lagarde i fan l’art. 135 CE. La conclusió no és que nosaltres diguem que no hi ha res a negociar, sinó que ho diuen ells.

Sabran vostès que les Terres de l’Ebre són un territori històricament marginat pels centres de poder. Una mostra són les inversions estatals, però també hem patit el centralisme de Barcelona. Què proposen per pal·liar la situació?

J. Tardà: Un procés constituent en el qual la democràcia no sigui estrictament representativa, sinó participativa i això afecta als ciutadans i als territoris. En el procés constituent caldrà veure quin tipus de organització té la nova republica, perquè és evident que cal articular el territori de forma diferent i que els centres de poder no estiguin lligats, en el cas de Barcelona sinó al conjunt del territori. O som capaços d’articular un territori amb xarxa  o bé podríem reproduir tots els mals de l’Estat jacobí que hem criticat sempre. Crec que precisament a ERC aquesta cultura està molt arrelada justament perquè estem implantats de forma homogènia en tot el territori. Només així serem capaços de canviar el model productiu i el model productiu s’ha de fer a partir dels centres d’interès, els punts neuràlgics de la distribució i les comunicacions,... Si d’algun mal no hem patit mai és de ser addictes al model jacobí.
G. Rufián: Aquesta sensació d’agravi també la tenim o la tenien els barris d’on nosaltres venim. Cornellà, Santa Coloma, Badalona,... i certament aquest sentiment l’entenem perfectament. Això ha de formar part d’una discussió constituent per canviar-ho tot, per tenir un país de tots i per a tots. Ho entenem perfectament perquè també venim d’aquesta sensació de que Barcelona s’ho emportat tot.