De fosses i desapareguts ... un aniversari poc lluït

El 30 de juny es complien cinc anys de l’aprovació, al Parlament de Catalunya, de la Llei 10/2009 sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, i de la dignificació de les fosses comunes. Un aniversari que va passar inadvertit als mitjans de comunicació que, com tots sabem, són els que marquen el ritme de les celebracions i commemoracions en la nostra societat, considerada de masses.

Si algun mitjà hi va pensar, va descartar la idea. Això de celebrar normes no muda gaire. Són documents massa freds, tècnics, fruit de la ploma del legislador, que ningú no sap ben bé qui és. Paga la pena, però, parar-nos a pensar-hi un moment, encara que siga breu.

Per aquells que ens dediquem a això de la història i la memòria, esta llei ha marcat un punt d’inflexió que no s’ha de menystindre. És alguna cosa més que una altra norma reguladora, que ens diu que podem fer i com ho hem de fer. És, o hauria de ser, una eina de treball, un mecanisme per impulsar la recerca, un instrument per garantir que les nostres administracions, i amb elles tota la societat, afrontem un dels reptes que, des de la fi de la Dictadura, hem estat defugint: recordar, dignificar i homenatjar a tots aquells que van perdre la vida durant la Guerra Civil.

Enguany hem tancat el quadrienni de commemoracions del 75è aniversari de la Guerra Civil. Han estat anys durant els quals han proliferat infinitat de publicacions, exposicions, congressos i xarrades sobre el darrer conflicte que va assolar casa nostra.

Malgrat tot, però, encara estem lluny d’haver resolt este repte. Per alguns encara no ha passat prou temps, d’altres consideren que cal mirar al futur i deixar en pau els fantasmes del passat, i encara n’hi ha que ho consideren una obsessió malaltissa de quatre nostàlgics amb esperit de revenja.

Siga com siga, com a societat consentim que els nostres morts continuen a l’armari. És una qüestió massa delicada; inclús perillosa. Una amenaça per a la tan preuada convivència. Més val no remoure massa aquell passat, no fos cas que descobríssem que algun avantpassat o figura insigne del nostre poble o país es veiés esquitxat per la sang que es va vessar en aquells dies obscurs.

Aquí rau, potser, l’arrel del problema. Quan els combatents més joves d’aquella guerra ja ronden els 95 anys, potser va sent hora de renunciar a la càrrega que suposa voler expiar els pecats dels nostres iaios; i, també, a les reclamacions de justícia i reposició, en ocasions massa amarades de cert revengisme.

La guerra, les seues víctimes, els crims comesos, formen part del passat. Són Història, amb majúscula, i, com a tal, caldria que fossen tractats. Amb certa distància i molta ciència. Aparcant, per uns moments, la càrrega emotiva que encara tenen per a molta gent. No és pas fàcil i, per alguns, l’equidistància és una traïció al passat i, més concretament, als derrotats. Sense este salt endavant, però, l’eina de la que ens vam dotar com a país ara fa cinc anys, poc servei ens farà, tret de donar munició a tots aquells que utilitzen el passat com arma política. Per a ells recuperar la memòria, o evitar-ho, té una finalitat clientelar que res té a veure amb l’avenç vers una societat més madura, capaç d’acceptar el seu passat mentre construeix el futur.

Cinc anys de faena callada i alguna nota discordant

Des del Comebe hem estat testimonis d’excepció de la faena feta des de l’aprovació de la llei. Mentre es confeccionava, hi vam poder aportar el nostre granet d’arena, posant de relleu la complexitat de les fosses comunes, que anaven més enllà de les originades per la repressió política. Els enterraments dispersos al front de batalla, les fosses dels hospitals de campanya i moltes d’altres tipologies, es van tindre en compte gràcies a les aportacions d’entitats com la nostra i d’estudiosos de la matèria.

  El Memorial de Camposines, al terme de la Fatarella, acull l’ossera on es dipositen les restes de combatents trobats al front de l’Ebre. Foto: Comebe

A més, l’existència del Memorial de Camposines, creat el 2005 per donar resposta a la realitat del territori, on l’aparició de restes de combatents a boscos i conreus és una constant des de 1938, ens va convertir en custodi de les restes exhumades a partir de l’aplicació de la llei.

En els darrers cinc anys, només a l’àrea on es va desenvolupar la batalla de l’Ebre, s’han dut a terme vint-i-sis intervencions per recuperar despulles de combatents. Ha estat una faena callada, fruit de troballes fortuïtes o d’intervencions planificades. Callada, perquè s’ha defugit el soroll mediàtic per evitar polèmiques estèrils i situacions morboses innecessàries. Aquí, la imatge dels familiars envoltant la fossa, amb les fotos sèpia dels difunts a les mans, era impossible.

En tots els casos es tractava de restes anònimes. Soldats, que sols o en petits grups, van quedar sobre el camp de batalla, enterrats allí mateix pel seus companys o l’enemic; en ocasions a la mateixa rassa de la trinxera on van morir. No s’han emès, doncs, notes de premsa, ni s’han difós els informes de les excavacions i les anàlisis forenses.