La Guerra del Francès a les Terres de l’Ebre

La rendició de Tortosa el 2 de gener de 1811. Gravat decimonònic francès dibuixat per Sandor i gravat per Chavaner (fons de la Biblioteca Marcel·lí Domingo).

La Guerra del Francès (1808-1814) marca l’inici de l’època contemporània hispànica. El riu Ebre és l’eix estratègic essencial de les Terres de l’Ebre, llavors corregiment de Tortosa. Este fet determina des de sempre la sort bèl·lica de territori, cruïlla dels tres regnes de l’antiga Corona d’Aragó.

Tortosa, amb Lleida, fou una de les primeres ciutats catalanes en pronunciar-se contra el domini francès, no sense patir en els primers temps una revolta popular, que acabà amb la vida del corregidor, i una matança de presoners francesos. La resistència va ser organitzada per una Junta de Govern del corregiment, que actuà primer de manera autònoma per passar després a dependre de la Junta Superior de Catalunya.

En general, i excepte situacions puntuals, tot el territori es va veure lliure de la presència francesa durant els dos primers anys de la guerra, això el va convertir en rereguarda dels fronts aragonès i català, enviant socors a les assetjades Saragossa i Girona. En caure estes ciutats, sobretot la primera, l’esforç bèl·lic francès es dirigí cap al curs inferior de l’Ebre amb l’objectiu final de conquerir València. El general Suchet, al capdavant de l’exèrcit francès d’Aragó, fou l’encarregat de dur a terme les ordres de Napoleó. Una vegada conquerides Lleida i Mequinensa, primavera de 1810, el pas següent era atacar Tortosa, clau del sud de l’Ebre i del domini del seu tram final; a més a més la ciutat era el punt de contacte entre els resistents catalans i valencians, calia conquerir-la si es volia avançar cap a València.

La plaça forta de Tortosa disposava per defensar-se d’una guarnició d’uns 7.000 homes, entre soldats i paisans, suficient artilleria i diversos escamots guerrillers per a inquietar la rereguarda francesa. Suchet inicià el bloqueig el 4 de juliol de 1810 i consolidà el domini del marge dret del riu, enfront de la ciutat, però no va iniciar els treballs de setge fins disposar de l’artilleria de batre, que una volta superat l’estiatge va arribar, via fluvial, a primers de setembre.

Després de repel·lir dos atacs de l’exèrcit valencià pel sud i mantenir allunyat l’exèrcit català que tenia la seua base a Tarragona, Suchet es va veure en condicions de formalitzar el setge, no sense comptar amb l’ajut de l’exèrcit francès de Catalunya en el moment de fer-lo efectiu. El 15 de desembre Tortosa estava totalment encerclada i, malgrat una sortida de la guarnició per frenar els treballs del setge, el dia 1 de gener de 1811 els francesos havien obert bretxa en un sector de les muralles i es disposaven a l’assalt final. Suchet comminà a la rendició. El governador de la plaça, comte d’Alacha, enfront de la desmoralització general pel bombardeig i temorenc de l’assalt, es precipità a firmar-la, malgrat que una part de la guarnició s’hi resistia. El 2 de gener l’exèrcit francès ocupava la ciutat, que no abandonaria fins al final de la guerra. La pèrdua de Tortosa resultà determinant per la sort de Tarragona, i una volta esta conquerida, Suchet tenia el camí lliure cap al sud, essent les Terres de l’Ebre el punt de partida de l’atac francès a València.

Durant l’annexió de Catalunya a l’Imperi Francès estes terres formaren part del Departament de les Boques de l’Ebre i Tortosa fou designada capital de sotsprefectura. El domini francès es mantení fins a la segona meitat de 1813, quan les forces napoleòniques es veieren obligades a retirar-se, tot conservant el control de Tortosa, bloquejada ara per les tropes espanyoles, que no fou evacuada fins al 18 de maig de 1814.

Iniciat al juliol de 1813, el bloqueig es formalitzà a partir de setembre de 1813. A l’interior de la plaça, 4500 soldats francesos, comandats pel general baró de Robert; a l’exterior, formant un gran cercle, tres divisions del Segon Exèrcit espanyol, uns 15.000 homes, acantonades a Xerta, els Reguers i Amposta respectivament. El camp d’operacions s’allargava a banda dreta i esquerra del riu, des de les immediacions de Tivenys i Xerta, passant per les ravals de Jesús i Roquetes, per arribar vora Amposta.

Fins a primers de maig de 1814, els paranys, les topades, les marxes sobtades, les escaramusses i els enfrontaments a camp obert, van sovintejar. A partir d’aquella data, amb la guerra ja acabada, s’obrí el període d’evacuació de la plaça forta de Tortosa per part de la guarnició napoleònica, que va durar fins al dia 18 de maig, en què l’exèrcit francès abandonà definitivament la ciutat camí de la frontera.

Les conseqüències del període final de l’ocupació francesa, durant el temps del bloqueig espanyol i fins a l’evacuació definitiva de la ciutat, van ser especialment dures per a la població civil. El gener de 1814 els habitants de Tortosa que havien romàs a la ciutat durant el bloqueig es van veure constrenyits a abandonar-la. El cap de Segon Exèrcit hispànic, general Elío, havia ordenat no acceptar darrere les línies espanyoles cap persona que no fos un parlamentari o un desertor, la resta eren sospitosos d’afrancesament; per tant, la població civil foragitada de Tortosa es va trobar entre dos focs, entre les línies d’uns i altres, abandonada a la seua sort i sense recursos. 

Enmig de les circumstàncies bèl·liques i les intrigues polítiques, les penalitats al llarg del conflicte de la població de les Terres de l’Ebre, esdevindran múltiples i constants.

Roc Salvadó Poy
Historiador i professor-tutor de la UNED i de l'institut Cristòfor Despuig.