El Nadal és l'hòstia

per Lo Mascarat , Barcelona, 30 de desembre de 2013 a les 10:15 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 30 de desembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.


Avui al metro ha entrat una senyora prenyada de ja vuit mesos i ha començat a explicar el següent: “Buenas tardes señoras y señores. És triste pedir, pero más triste es robar. Mi marido no tiene trabajo, yo tampoco. Una ayudita para no tener que dormir en la calle que hace mucho frío y el hotel donde estamos es muy caro”.Després de dir això ha començat a passar el gotet per a pidolar. En veure que ningú amollava la mosca, en acabar, ha dit: “¡Pues yo no lo entiendo! Tanta Navidad, tanta solidaridad, tanta paz y alegría y tanta historia y yo no la veo por ningún sitio”.


Senyora, té vostè tota la raó del món. És que el Nadal no ens fa més solidaris amb els pobres, ens fa més solidaris amb les grans corporacions com Apple, Samsung, Sony, Zara, Springfield i les milers d'empreses que fan el seu agost el mes de desembre. Pareix mentida que no ho sàpigue. I la desgràcia de vostè no és que no té un duro, sinó que a més pateix fred, i sembla que el pare Noel el proper mes li portarà un regal que serà més un disgust que una alegria.

I és que si Nostre Senyor durant els seus pregons se n'hagués assabentat de com el món celebra als nostres dies el seu naixement, possiblement el transcurs de la història hauria canviat i en lloc de ser famós per ser fill d'un colom, ho seria per ser el primer fetus en autocrucificar-se: i ja no seria Salvador del món, sinó criminal, perquè segons els seus fidedignes seguidors de la talla de Gallardón, més val un regal indesitjat que un pensament a temps. D'aquí s'entén la generositat del Ministre d'Educació Wert seduït per l'esperit de Nadal en no petar-se les beques Erasmus.


Però no! Avui no parlarem de política, sinó del sentit del Nadal, que és com el futbol d'alta divisió, bonic per fora en l'estampeta dels esportistes, però macabre per dins amb el trafic de les màfies, empresaris i monarquies.

“Com després veigue pel carrer una sola llum de Nadal, me cagaré amb els polítics i la mare que els va parir”, va dir una senyora de 40 anys, a l'atur, criticant el consum elèctric durant aquestes senyalades dates a costes dels contribuents mentre a casa tenia muntada una xarlotada de llumetes, mandangues i pare Noels que s'enfilen pel balcó que superava en tot el mes els Watts d'una nit a la Metro d'Amposta. 
Amics, parents, famílies, cosins i recosins que no es diuen: “Hola merda, què fas?” en tot l'any i en canvi es feliciten el Nadal amb allò que se'n diu: “Quedar bé!”.
Iaios i tiets que passen diners per baix mà als néts i nebots com si fos contraban el dia de Nadal i els diuen: “Sobretot, no ho expliques a ningú”: la mateixa coletilla que ha dit a tots per a que se senten mig-especials. La cita/fartera obligada a casa d'un familiar en què els homes discuteixen a veure qui és més matxo, les dones fan safareig, mentre degusten un assortit de torrons que els han regalat a la feina, si no són de l'any anterior (o de l'altre), i farden que “si este corder me l'han portat del Mas de fulana”, “el foie és purament francès”, o “este vi és més vell que el cagar ajupit i ha viatjat més que Ulisses”. I el vell de torn que diu: “L'any que ve no ho veuré!” o “Ja voldria que Nostre Senyor se m'enduguessa”. Greatest Hit dels darrers 20 anys.

Els jóvens gaudeixen de les nits de Nadal i Cap d'Any, excepcionals, fent allò que
fan la majoria de dissabtes de tot l'any, emborratxar-se i fer cap a un local insalubre on hi ha la mateixa gent de sempre per acabar dient: “Si ho arribo a saber no vinc”. I veure com les noves generacions de jóvens van pujant, per acabar veient a la que ells i elles en diuen guarra, que és la xiqueta acabada d'entrar a l'Institut que tots se la volen cepillar, i el prepotent de torn una mica més gran, intercanviant saliva contra un marge per afegir: “Què fort! Quan jo tenia la seua edat això no ho feia!”, va dir la que s'amorrava al piló a l'hora del pati. I adonar-se'n que es fan grans.

I és que els polítics ja poden fer i dir missa, i els ciutadans es poden queixar de l'euro per recepta, que si la societat segueix celebrant tal com toca les festes que ens imposen els grans magatzems que són els grans pilars de l'economia dels països
occidentals a base de consum massiu, de canviar, canviarà la mare de la senyora que
es dedica a llogar el seu cos a canvi de diners, per dir-ho d'una manera fina.

I m'acomiado dedicant-vos uns Bons Nadals i desitjant-li a la senyora del metro que
li siga lleu. Són temps complicats, però qui sap si l'any que ve fem un pensament,
enviem la festa superficial a prendre pel sac i anem tots a la missa del Gall a
besar-li els peuets a una figura de porcellana beneïda.

Lo Mascarat

 

Arxivat a:
Lo reüll, Lo Mascarat, Nadal
Participació