Amposta no tenia amo

La imatge mostra el pont d’Amposta il·luminat i en blanc i negre. Al davant, veïns del barri, alguns seriosos i alguns més somrients; tots mirant a la càmera. Avui, vuitanta anys després, aquell moment penja d’una de les parets del Museu de les Terres de l’Ebre, acompanyada de les altres fotografies inèdites que formen part de l’exposició ‘1937. Quan la ribera no tenia amo. Crònica de la Col·lectivitat General d’Amposta’, comissariada per Teresa Ferré, Andrés Antebi i Pablo González, investigadors de l'Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ).

Avui, molts dels assistents a la inauguració, també veïns d’Amposta, s’apilonen davant d’esta imatge i assenyalen i identifiquen: "Mira-la a ella i mira a Maria. És clavada! I hem comptat els anys i coincidix", li comenta una senyora a una altra, mentre apunta amb el seu índex un rostre de la fotografia. I és que, tal i com afirma Teresa Ferré, “esta exposició és de tothom, perquè tots tenim gent que ha gratat la terra d’este Delta amb les seues mans”. Una tornada als orígens, un relat de la història d’una Amposta que rarament ha estat contada i que naix d’una troballa quasi casual: una vintena de fotografies que la firma Pérez de Rozas va realitzar a Amposta el setembre de 1937.
 
L’espai és ampli: un grapat de parets blanques en què pengen, entre d’altres, les 25 fotografies. Imatges d’abans, aquí: homes i dones rodejats d’arròs, amb espardenyes i fang, treballant al camp, arròs en mà. Treballadors de la Col·lectivitat General d’Amposta, que s'estructura a partir de l'any 1931 i que agrupava unes 700 famílies ampostines. “Esta no és una exposició sobre la guerra, ni sobre l’anarquisme, ni sobre Amposta. És una exposició al voltant d’una col·lectivitat agrària que, a nivell de quantitat de gent és la més important de Catalunya, i a nivell d’organització, la consideraven un model a seguir”, exposa Teresa Ferré.

La mostra també compta amb retalls de la premsa llibertària de l’època, de publicacions amb el nom “El Explotado”, “¡¡Campo!!”, o “Umbral”, que eren el portaveu del moviment anarquista que a Amposta estava format de persones “analfabetes, d’uns jornalers que la seua vida importava no-res”, puntualitza la Teresa. Estes publicacions recollien cròniques -escrites, la majoria, per dones- que complementen la informació de les fotografies i et transporten allà a mesura que les llegixes: “Varias muchachas con pantalones y un gran sombrero de paja en la cabeza, trabajan afanosamente, dando las gavillas de Arroz a los campesinos que, a su vez, las depositan en el gran vientre de la trituradora (....) Las muchachas, juntamente con los campesinos, están sumergidas en el fango, cuna del preciado producto. Este les cubre hasta la rodilla. Y, no obstante, cantan y nos saludan riendo en cuanto nos divisan”, escrivia Maria Giménez, després de visitar la Col·lectivitat.
 
Els assistents -molts en esta inauguració- pul·lulen per la sala, mirant-ho tot. D’entre ells dos persones s’inclinen sobre una taula de fusta, de les que hi ha a la sala, en què es troben mapes que mostren les terres que van ser col·lectivitzades: les seues hectàrees, noms i situació geogràfica. L’home -concentrat- aguanta amb una mà les seues ulleres de vista mentre arrossega l'altra sobre el mapa, desxifrant-li el significat a la seua acompanyant. Un altre grup comenta: "Veus! Posa: 'Mas de Carrasca'. I a la nostra escriutra posava també Mas del Carrasca".

D’esta manera, la sala s’omple de paraules dites fort: un guirigall de persones -sobretot locals- que furguen en els seus orígens, en un racó ben amagat de la història dels seus avantpassats. D’aquella Amposta col·lectivitzada que habitarà el Museu de les Terres de l’Ebre fins el 12 de novembre.