Per volum de trànsit, la principal entrada a Terrassa és la que connecta l'autopista C-58 amb la Rambleta. De fet, és l'únic lloc on hi ha hagut -tradicionalment- un cartell de benvinguda a la ciutat, que ara destaca el conjunt arquitectònic de les esglésies de Sant Pere. És el trajecte de tornada de milers de terrassencs que treballen a Barcelona i és el lloc pel qual entren la majoria dels forasters que arriben a la ciutat, ja sigui en vehicle particular o a través dels Ferrocarrils de la Generalitat.
Per totes aquestes circumstàncies, costa d'entendre que la primera visió de la ciutat continuïn essent els centenars d'horts amb aspecte de subsistència que ocupen els marges de la riera del Palau. Dotzenes de barraques, fetes amb materials de desferra suburbial, dominen horts de dimensions anàrquiques que assenyalen els marges amb filats fets de matalassos, caixes de fusta, restes de materials de la construcció i tota mena de residus urbans. Tot plegat, amb una inconfusible estètica tercermundista que caracteritza fortament la impressió inicial de la ciutat. L'estampa es completa amb les torres de Can Jofresa, que no afegeixen gaire a la promesa estètica que espera al visitant ocasional.
Un impacte visual d'aquestes característiques era relativament freqüent a la majoria de les ciutats de l'àrea metropolitana de Barcelona fins als anys setanta i vuitanta. La mateixa capital estava envoltada de parcel·les d'aquest tipus, sense cap relació amb la propietat del terreny i orientades a l'autoconsum familiar de productes de l'horta. Molts ajuntaments toleraven aquest tipus d'explotacions creient que ajudaven a complementar situacions d'atur i pensions molt baixes.
Però una ciutat és, també, un producte i una marca. I Terrassa no es pot permetre ser allò que hi ha al darrere d'uns horts i una riera. Al marge de qui siguin les competències municipals, l'Ajuntament té marge d'actuació per millorar el primer que es troba després del rètol de Terrassa Centre.