Feia dos mesos que no baixava a casa. Els de les Terres de l'Ebre baixem, sí, quan fugim de Barcelona. L'últim cop era el 3 de setembre, només dos dies després dels aiguats que van canviar, un cop més, el paisatge de la costa del Montsià. Tenia previst passar uns dies a casa ma germana i el que havia vist amb imatges no em van fer canviar els plans. Però sí que em van fer veure la magnitud de la catàstrofe.
Trepitjant marró i olorant fang vaig creuar les Cases d'Alcanar per anar a comprar. Es llegia la impotència a cadascun dels rostres que em trobava. Esgotats i bruts després de moltes hores netejant, casa d'ells i del veí. Mostres de solidaritat a dojo. El que fos per tornar aquella llum especial que fa de les Cases un indret únic. El silenci i la pau que caracteritza aquest poble només trencat pel neguit de la seva gent. Deu ser com allò de les pel·lícules. La calma incerta després de l'huracà o el tsunami. I no us enganyo si us dic que aquesta era la sensació a cada pas que feia.
Algunes notícies puntuals em feien pensar que en aquests últims dos mesos tot havia tornat a una certa normalitat gràcies a accions solidàries i promeses d'ajuts públics. Però ingènua de mi, just vuit setmanes després, em vaig topar amb una normalitat postissa. Restaurants oberts i cases a mig fer. Allò de la façana, de les aparences, que aquí també enganyen. El famós esvoranc a un dels carrers encara hi era. També els murs de moltes cases pendents de reconstruir. Famílies que no han pogut tornar a casa i la platja com si l'estiu hagués passat de llarg. I aquell color marró que no acaba de marxar.
Us imagineu un forat enorme al mig de la Diagonal de Barcelona? O una Barceloneta deformada i bruta durant mesos? Se'm fa difícil pensar que algú permetés donar aquesta imatge de devastació a segons quines zones de Catalunya. Serà que els barcelonins són més ciutadans que els casencs? Pot ser que el turisme que visita Barcelona o la Costa Brava és millor i més digne que el que es menja un arròs al Delta de l'Ebre? Sabeu que aquests que omplen els restaurants són majoritàriament catalans?
Sembla que el fang, si és al sud, no fa tanta nosa. O no el veuen o no el volen veure. No serveix fer una passejada, unes espardenyes i la foto i oblidar el que has vist quan arrenca el cotxe oficial. A les Terres de l'Ebre això ja no cola. Entre temporal i temporal un petit sospir per agafar aire i ja hi tornem a ser. Reconstruccions que s'acumulen d'un desastre a l'altre i ajuts que mai arriben o arriben massa tard. Ni som de segona ni volem ser els últims de la fila. Seguiu baixant a seure a taula, però quan pugeu que pugueu recordar que el color és el blau.