La mare va morir el passat 20 d'octubre, sobtadament, d'una aturada cardíaca, dolçament, en silenci, sense patiment, després de gairebé dotze anys de demència progressiva que va robar-te anys de vida activa i bona part de la memòria. Dolor i pau alhora. Tristesa i alleujament. La mare Teresa és l'exponent d'una generació de persones, de dones extraordinàries. Una generació de dones fortes, obrint camins, lluitadores, mares, cuidadores, professionals, sense fer soroll ni proclames.
La generació nascuda entorn la guerra civil, crescuda en la llarga dictadura i protagonista dels grans canvis dels darrers quaranta anys. La meva generació és hereva del seu llegat. Nascuda el 1931, després de la dictadura de Primo de Rivera i de la recentment proclamada Segona República Espanyola i la República Catalana dins els pobles ibèrics liderada per Francesc Macià.
Agustí Cabruja, escriptor gironí (nascut a Salt) exiliat a Mèxic, descrivia la meva mare: la neta d'un vell, ferm republicà, batlle popular, amo d'una masia molt coneguda a pocs quilòmetres de Girona, Cal Ros de la Font de Sant Gregori, on arran dels fets d'octubre del 1934, vaig estar uns dies amagat, però després, en tornar a casa, la Guàrdia Civil em vingueren a detenir.
Ella, elles, ells van viure les efímeres repúbliques, espanyola i catalana, i la Guerra Civil, el retorn de la monarquia, de la transició, de la democràcia. El pare i avi de la mare, el meu avi i besavi, alcaldes republicans. Condemnes a mort dels dos, finalment commutades. Filla de l'àvia Marina, que va assumir durant la Guerra Civil i la postguerra un paper doble, dur, de poder i d'autoritat imprescindible i de cura: lluita per treure de la presó als homes de la família i portar la casa familiar, també refugi de republicans, i, alhora, fer créixer a la filla petita, sense traumes.
El món rural aportà, malgrat les circumstàncies, un ambient més tranquil, més acollidor pels infants i amb menys misèria. L'hort, l'aviram, els porcs, les vaques i els conills eren el rebost propi de dones destres a cuidar la terra, el bestiar, cuinant sempre, aprofitant tot, aprenent a treure rendiment de cada aliment per a tothom. L'economia domèstica de supervivència, de resiliència. Resistir, viure el present per tenir futur. Les dones nascudes a pagès i adaptades a tots els canvis han vertebrat extraordinàriament el territori i la societat.
La mare, com la seva generació, forjà una forta personalitat, molta autonomia i valor del treball, des de petita. Viu la postguerra, la retirada, l'exili de molts amics de la família, i el patrimoni confiscat pel bàndol franquista guanyador de la guerra; aprèn a mirar sempre endavant. El llarg franquisme va representar gairebé la meitat de les seves vides. L'àvia Marina va imposar el silenci polític i orientà a la filla cap a l'estudi i la cerca d'una professió. El silenci més que por era necessitat de curar ferides profundes dels bàndols, del viscut durant els anys 1934-1939 i la postguerra.
La mare va ser formada a l'escola del poble controlada per la dictadura i va preparar l'examen d'estat que permetia cursar estudis de practicant i llevadora. Carnet de conduir de moto i després de cotxe. Instruments d'autonomia per les dones de la seva generació. Entre els anys cinquanta i setanta, dies i nits, sense festius, fent parts a les cases o curant a malalts amb la Lambretta o la Vespa entre camins de carros, amb poques condicions d'higiene.
La generació de la postguerra i, molt especialment les dones, varen obrir camins per les generacions posteriors i són una generació de transició. Sense empara legal i durant quaranta anys de franquisme varen cercar, sense soroll, amb molt esforç i solitud, la seva llibertat, la seva autonomia econòmica per elles i per a nosaltres. D'elles també s'esperava que primer la família, la cura d'ella, la criança dels fills i dels malalts.
La mare va fer de la cura la seva vida, en la seva professió de practicant (Ajudant Tècnic Sanitari, ATS, i posteriorment infermera) i de llevadora i, alhora, per tota la família i per la comunitat. La mare ens va transmetre el valor del treball, del compromís, de l'austeritat, de la formació, de la independència econòmica, i el valor i la importància de cuidar.
Compartí amb el pare, veterinari, professions de servei cada dia de l'any, sense horaris ni contractes durant molts temps. Emprenedors per necessitat i vocació. Progressistes i liberals conjuntament, sense fissures. La mare segurament massa sacrificada per la família, com moltes dones, prioritzant els fills, els nets, els pares o el marit a cuidar, en la salut i la malaltia.
La mare segur que va viure bé que la filla metgessa acabés de política; era passar el relleu polític del seu pare i avi a mi i ara sense por ni silenci. Morí el dictador, arribà la democràcia, la monarquia parlamentària a Espanya, l'autonomia a Catalunya però mai us tornaren l'olor, el regust de la república que els avis i pares havien posat totes les esperances.
El sotrac de la mort del pare, massa prematurament, quan podia haver arribat una jubilació activa més de gaudi. Sense company de vida, sense els viatges al món dels estius amb el fill i els nets. I, de nou, la fortalesa interior va fer que emergís la mirada, l'acció cap endavant. Però arribà la demència, l'Alzheimer, i va robar-te anys de vida activa, nova, de veure, gaudir dels nets ja grans i l'arribada dels besnéts, metàfora del relleu.
La demència extreu la memòria però pot fer créixer els sentiments, la tendresa. Tu, la dona cuidadora, massa sacrificada pels altres, ara, necessitaves ser cuidada. No has sigut conscient dels anys de dependència, física total i emocional. Però ens has aportat desacceleració de les nostres vides i aglutinar a la família. Decidir que et quedaves a casa, d'organització de la cura, de l'acompanyament i de les renúncies. Hem compartit casa durant els dotze llargs anys de demència, els sets darrers d'immobilitat i de progressiu tancament amb tu mateixa fins al teu silenci, i, sempre amb un gràcies per les cuidadores, bàsiques, imprescindibles i per a tots nosaltres. Sense retret. Demència tranquil·la, proposant-te no fer nosa perquè nosaltres fèiem el camí. Convivència diferent amb tu, present sempre d'una altra manera.
I el 20 octubre, els 90 anys, vas decidir morir sense soroll, com els darrers, sense patir. Vas esperar un dia clar de tardor que semblava estiu que jo fos a casa per fer-ho fàcil. A tu sempre et va agradar la calor potser per tants records de dies freds amb la moto, amb penellons a les mans. Sempre intentant fer la vida agradable a la gent, fins al teu tram final de la vida.
I el comiat de la família, del poble, de tants amics i coneguts. A tu, mare, com tantes dones de la teva generació, que vau fer de la cura la vostra vida. Vares estimar i la gent t'estimava. Vares donar i les persones et recorden amb agraïment. I el funeral, com tu volies, a l'església parroquial del poble, sense esglais, amb els besnets representant el relleu de la vida, amb paraules meves de pau i de gràcies. Tu que eres catòlica practicant de fer el bé a la terra, com deies tu. I al repòs etern amb el pare. La teva vida, el teu llegat viu, més que mai en nosaltres.
La teva generació, mitja vida de dictadura i mitja de democràcia, d'obrir camins de llibertat i de lluita, sense anomenar-se feminista, per a tothom, però especialment, per les dones, per les filles i netes. Mai cap judici ni gelosia, conformada i feliç amb el que tenies. Fent tot alhora, professió i cura familiar i serveis a la comunitat.
A les dones de la postguerra que heu aixecat el país i les estructures dels canvis posteriors mil gràcies; no volem silenciar ni fer invisibles les vostres vides. Heu sigut la resistència, la resiliència per a les noves generacions.