El debat actual radica en si s’ha de concedir o no els indults als polítics catalans que van ser empresonats per fer possible el referèndum que “
nunca se produciría”. Aquests polítics “
golpistas” van desobeir la veu d’uns poders obscurs que s’omplen la boca dient que a Espanya tots som iguals, tots tenim els mateixos drets i deures, segons la Constitució “
que nos dimos entre todos”.
Són obscurs perquè tenen el poder de manipular el preceptes d’igualtat aplicant o reinterpretant qualsevol dels articles constitucionals segons la seva conveniència. I com tots som iguals, aquells que amb pistoles van entrar a les Corts de Madrid disparant, vestits de militars i amb els tancs pels carrers de València, foren indultats i encara avui son uns herois per unes elits determinades per haver dit “no a la democràcia” quan pretenien imposar la justícia de les armes a favor dels seus beneficis. Tant obscur és el seu poder que mentre uns manifesten que el rei Don Joan Carlos salvà la democràcia, altres el culpen de ser l’inductor de l’assalt a les Corts.
Amb el “Tejerazo” es repetia el “Alzamiento Nacional” que era la voluntat de pocs, però molt poderosos, que continuen manant des del darrera a la capital d’Espanya que és Madrid. Vet aquí, que com tots som iguals, desobeint la seva pròpia Constitució, van fer possible destruir la voluntat del poble d’Espanya i Catalunya, anul·lant uns articles votats al Parlament i a les Corts i referendats. I amb aquesta irrupció política convertida en judicial per garantir els “seus drets d’igualtat”, els catalans es van manifestar i van demanar diàleg per retrobar-nos en el consens polítics.
El president Rajoy amb la seva parsimònia gallega habitual, es va tancar a banda, va traspassar el problema que ell i el seu partit havien provocat, interposant un recurs d’inconstitucionalitat a l’Estatut. Així, un tema polític, de diàleg i enteniment entre persones que viuen i cobren per ocupar els seients a les Corts, el van convertir en judicial i d’aquí nasqué el problema. Avui, per l’enfrontament entre Catalunya i Espanya, promogut per ells, els fa barallar mútuament per si concedeixen o no els indults a uns polítics rebels que el seu “gran pecat” va ser convocar un referèndum popular. I per més insult a la democràcia, els que van destruir-la amb l’anul·lació il·legal de l’Estatut, van enviar també de forma “ben democràtica” l’exèrcit per reprimir el poble que volia anar a dipositar la papereta, carregant “a por ellos”, com si fóssim búfals a abatre, com a les pel·lícules d’indis.
I ara es barallen entre ells. Mentre uns els voldrien tancats per tota la vida per tallar d’arrel la veu dels catalans, altres, per interessos polítics, els interessa aprovar pressupostos i continuar governant, els volen soltar. Però les divisions aquí no s’acaben ja que personatges com Felipe Gonzalez i Alfonso Guerra que des del seu govern van crear el Gal cometent bestialitats a Euskadi i posant-se al mateix nivell criminal que ETA, se’ls va concedir un indult i els responsables principals mai van aparèixer. Per tant, als criminals sí que se’ls pot indultar; als que convoquen un referèndum a Catalunya, manipulant la Constitució “
que nos la hemos dado entre todos”, aquests s’han de mantenir tancats, reprimits i callats. I posteriorment les togues segueixen reprimint els llaços grocs, la “llibertat als presos polítics” i condemnant, inhabilitant i multant per fer entendre a Catalunya que ells manen, continuaran manant i “
todos los españoles somos iguales ante la ley”.
Interessos i més interessos personals i polítics quan el poble sofreix una crisi econòmica de difícil solució, els de la poltrona que no volen canviar res i, altres per continuar amb la vara de “mando” els volen alliberar, segueixen barallant-se com a gats i gossos. I a més entaulant un enrenou dins del propi partit de govern perquè els que ocupen cadires còmodes als Consells d’Administració, cobrant quantitats esgarrifoses sense treballar el més mínim, si tot segueix com està ara, seguiran beneficiant-se d’uns dons caiguts del cel, disposant de luxes i distincions.
Tot quan Espanya viu una ferma depressió econòmica per la pandèmia, per l’atur, per la corrupció i uns desequilibris territorials extraordinaris que fan gran la capital de Madrid a costelles de grans territoris dels altiplans castellans que es despoblen, on s’hi concentra el gran capital per no pagar impostos i amb l’ambició que tard o d’hora formarà part de l’elit obscur que mana i se’n beneficia.
I així tot marxa segons la Constitució, les togues arremeten segons les conveniències d’uns pocs, els seus càrrecs que caduquen per llei es perpetuen sempre seguint els interessos polítics. I mentre poden negar la llibertat a uns presos que ells mateixos, inclús en moments del judici, van admetre que “
el problema catalán” s’hauria hagut de solucionar per la via del diàleg i de la política. Vet aquí que son presos ”
golpistas” i “
políticos fugados” que per molt que facin les togues espanyoles per acomodar les seves lleis a la justícia, a la curta o a la llarga, els tribunals europeus, no els donaran la raó i Espanyà perdrà davant el món.
Però els presos polítics hauran patit presó, “
los fugados” podran creuar totes les fronteres del món mentre no podran traspassar els Pirineus. Tindrem presidents inhabilitats, multats, perseguits de manera semblant a la que el general Franco va fer amb el President Companys, afusellant-lo a Montjuïc. Així funcionen les coses a un País on “
vivimos en democràcia plena”, “
la Constitución nos la hemos dado entre todos” i el poder judicial, com el tenen controlat per la porta del darrera, pot fer d’àrbitre davant de qualsevol situació.
Quin excel·lent panorama ens posen sobre la taula aquests polítics que ens regeixen el nostre present i el futur de la properes generacions!