Parlava aquesta setmana amb algú que ha perdut recentment el seu pare. I no per Covid. M'explicava que feia dos anys que patia una leucèmia. Tots sabien el final des que li van diagnosticar. I també em relatava el comiat, amb tendresa, amb temps per fer-ho bé, amb tota la família i amb la màxima dignitat.
Em deia que des de petit se n'ha parlat amb naturalitat de la mort a casa seva. Que forma part de la vida i que sap que algun dia pare i fill es tornaran a trobar. Jo, emocionada, li deia que ha tingut molta sort. Per com ha anat tot plegat, sí. Però sobretot per no tenir por al dia que tot s'acaba.
A casa i també a l'escola ens haurien d'ensenyar des que naixem que la mort va amb el mateix pack que la vida. I que sigui quin sigui el final, aquest final té nom i cognoms, i en el cas que explicava abans es diu leucèmia.
Fa dies que hi dono voltes. No perquè m'aterri morir, que molts cops també. Sinó com a periodista i de com ho expliquem als mitjans de comunicació. I també com a lectora, usuària. Informem amb ets i uts d'un accident de trànsit, posem sang a tot allò que té a veure amb els successos. Però, ep, quan la cosa va de malalties, la cosa canvia.
Si diem que ha mort després d'una llarga malaltia en realitat volíem dir que era càncer. Si ha estat una mort repentina la cosa ja es complica. Un atac de cor, un accident o un suïcidi? I, si es tracta d'un personatge conegut, saber la causa és missió impossible.
La mort de l'exporter del Barça Francesc Arnau és un dels molts exemples que podria posar. Les primeres informacions deien allò de la mort inesperada, sobtada. Només alguns es van atrevir amb el pas de les hores a parlar de suïcidi. Durant dècades els mitjans ens hem autocensurat amb aquesta qüestió. Si és suïcidi no es publica i si a sobre és algú públic no es diu.
En els últims sis anys Catalunya ha registrat prop de 19.000 episodis de conducta suïcida. És la quarta causa de mort prematura en dones i la tercera en homes. I una altra dada preocupant. Durant la pandèmia els intents de suïcidi en adolescents han incrementat un 27%.Les famílies ens demanen que ho visibilitzem i nosaltres, el sector periodístic, seguim a la nostra.
Són tradicions de la professió, el no explicar segons què, que no s'entén. Sempre s'ha dit que és per no provocar un efecte crida. Quan hauria de ser tot el contrari. Si es fan campanyes per evitar morts a les carreteres, si expliquem que la gent mor de càncer de pulmó si fuma i citem als autors de violència de gènere també hem de difondre quan algú ha decidit acabar amb la seva vida.
No es tracta de posar-hi salsa. Sinó de fer aquella funció que també se'ns demana. Informar i conscienciar de la salut mental i d'altres malalties pot millorar la qualitat de vida de moltes persones, però també evitar morts. Posar nom i cognoms a la mort no ens ha de fer por.