No. Si vius a un poble no està normalitzat anar a berenar sense companyia de ningú, la soledat està delegada únicament a l'espai privat i això, perdoneu-me'n la claredat, és una merda, perquè quan estàs cansada d'escoltar-te a tu mateixa i vols silenciar els pensaments intrusius amb xocolata, amb orxata, amb el soroll de la màquina de cafè o amb la xerrameca, que enveges, dels veïns de taula, et trobes amb una mena d'impediment no escrit que et fa retrocedir fins al matalàs de l'habitació.
En canvi, la soledat a la ciutat passa desapercebuda, perquè el trànsit continu de gent et col·loca en una situació de companyia intermitent, que en realitat és el mateix que la no companyia, però és igual, perquè allò que importa és l'aparença. Per això no vas mai sola a la cafeteria del poble i t'és igual anar-hi a la que tens prop del pis a Barcelona, on, com a molt, et titllaran de misteriosa o independent, adjectius que queden prou lluny de la raresa que provoca algú prenent alguna cosa sol en un poble.
Dialogo amb la solitud que deixa els últims dies d'estiu, ara que prompte m'he de moure a la ciutat i la necessito d'aliada, perquè l'únic que m'agrada de tornar-hi és fer, anar, sortir sola, despresa de l'estigma. Mentre hi cavil·lo em perdo l'oportunitat de berenar una palmera de xocolata entaulada en un forn, distrec la idea perquè al poble tot és fet de cabdells de llana i anar-hi sola resulta impopular.
Amb el setembre i l'inici del curs (més incert que mai), accepto l'absència del cabdell, ja m'agrada ser un fil amb la flexibilitat d'entrar a tot arreu sense haver de mobilitzar un engranatge de gent, però reconec que em fa temor afrontar la tardor amb tantes incògnites i lluny de l'escalfor de la llana, encara que a vegades rasque i punxe en excés.
Llana a banda, a la ciutat s'imposen el ferro i el ciment i jo ho visc com una transformació cap a androide, un que menjarà orgullosa i sola en un bar i buscarà ofertes de teatre o acústics amb què emocionar-se fins que trobe de nou com encaixar els dos mons i la rutina es torne amable, si és que es pot, amb tant de sacrifici personal i poques solucions i recursos per parts de les institucions.
Les transicions i els canvis sempre m'han resultat difícils d'entomar, però jo no visc depressió post vacances, sinó pre vacances; llavors, podia tallar el fil i prendre tota la llana sense tremolar d'inseguretat i distingia temps i estacions. Ara el bucle pandèmic ho amara tot d'una ronya que no et deixa distingir les passes i fins i tot berenar es torna objecte de debat.
Contra els dubtes, dosis de temps i més temps, solució feixuga que només s'aguanta amb accions de fertilitat immediata. A la set, aigua i a la gana, menjar i, per a tot el demés, deixar enrere les aparences i convencionalismes absurds i berenar tants cops com face falta sola o amb companyia, tan se val, fins que es reajusten el fil i la llana.