Count your blessings, considera, reconeix els teus privilegis com a punt de partida per veure qui no els té i lluita perquè tothom els tinga. Amb este missatge presentaven The Sey Sisters una de les cançons que més em va emocionar del concert que van oferir el dijous passat a la Mostra de Jazz de Tortosa. En este intent de seguir el relat de la cançó vaig marcar com un privilegi absolut el fet d'estar allí escoltant les tres germanes afrocatalanes.
I de seguida en vaig sumar un altre a la llista; aquell matí havia portat a una amiga a veure el Molí la Vella, un tros de riu refugiat per una ombra que solidàriament construeixen els arbres de la ribera, amb un edifici que s'alça imponent ple d'història i un pont que grinyola d'alegria quan el creues. Li va sorprendre que pogués tenir tan prop de casa un lloc així.
Privar del verd a les ciutats és com privar als pobles de gaudir d'estes propostes culturals. La natura com la música, o qualsevol altra forma d'art en viu, ens retorna al cos, a la respiració, als sentits. A la primera nota jo ja tenia la pell eriçada i als pocs segons de cançó em queia una llàgrima.
Santiago Alba Rico al llibre
Ser o no ser (un cuerpo) denuncia com el mercat capitalista i la velocitat tecnològica han provocat l'exili, el despreniment del nostre cos. La major part del temps ja no vivim en nosaltres, ni tan sols ho fem a la nostra casa o poble, ho fem lluny del que realment ens interpel·la o ens remou el llagrimall o ens aixeca els pèls del braç. Juguem partits de tennis a la pantalla, ens passem tuits i, entre mig, dibuixem paràboles que atorguen de magnificència, d'autoritat i, fins i tot, d'intel·lectualitat a aquells que han iniciat el joc, quan ni tan sols hi havia una pista per fer-ho.
Hem substituït el debat per sentències-remat, que ens atorguen la potestat d'un jutge a declarar innocent o culpable a algú sense ni tan sols veure la mirada que fa. La llibertat d'expressió ha estat desplaçada per la llibertat exprés. Per això és tan important no perdre l'adagio del temps viscut, de les emocions i deixar anar el temps banal i soltar el pes que t'excedeix, Relief, vaja, com diu un altre del temes de les germanes Sey.
Després de tot, però, el temps compartit amb la gent que m'estimo estos darrers dies encara em dona esperances.
I have faith in you diuen les Sey Sisters, jo també tinc fe en tu, en mi i sobretot en recuperar un
nosaltres de cares que es miren i es reconeixen com a humans. Cultura ve de cultiu i jo que, aferrissadament, m'agafo a les paraules, crec en un créixer com ho fan els camps, amb arrels i sense pressa.