Basat en el CEO 2a onada 2018
La primera psicologia és la que engloba la centralitat del país, la que per més concorreguda té les bosses més grans de persones menys polititzades i que tendeix a autoubicar-se a l’esquerra i al centreesquerra segons el CEO, la que després de l’empresonament dels presos volia distensió i intentar parlar amb Sánchez quan aquest encara no havia embogit. Per sort, l’independentisme mitjançant l’ERC de Junqueras va ser prou hàbil d’oferir-li un producte polític a mida -amb molta rapidesa- a la nova centralitat de la societat catalana.
S'ha de dir que quan es prepara aquest producte polític a la centralitat del país, es navega una fina línia entre comprar el marc mental a favor del règim del 78 dels comuns i oferir una distensió autodeterminista sincera que ha d’estar molt ben estudiada i que és fàcil que en alguns moments se’n vagi de mare, però no s’ha d’oblidar el seu objectiu últim: tenir la majoria del país connectada a l’independentisme. Trobar l’equilibri és complicat però de moment està funcionant, molta gent que potser hauria baixat del carro en veure que la independència no era tan fàcil com havíem cregut, s’està quedant al vaixell polític dels partits independentistes.
S’ha de ser capaç de generar un escenari on l’independentisme més votat proposi distensió i diàleg contra el mur repressor, perquè des de Catalunya se'ns pugui continuar concebent com el que som: gent constructiva que vol arreglar les coses civilitzadament i que posa la felicitat al centre dels seus objectius, desmuntant constantment la fal·làcia de l’independentisme boig (ara, ja, terrorista). I per tant, fent forat entre els nous electors (joves catalans hispanocèntrics que encara han de passar pel procés de desengany amb Espanya), posant de manifest el greuge després que el PSOE de Pedro Sánchez incompleixi promeses de diàleg federalista i pressupostos, amb l’afegitó extra de tenir a l'esquena l'1-O, la violència policial, la presó arbitrària, un sistema judicial qüestionat per l'ONU i una sentència infame que un 70% dels catalans rebutja. Cal tenir molt present que si l’independentisme no oferís un producte així, els comuns i el PSOE creixerien com l’espuma i el moviment d’alliberament nacional perdria bous i esquelles. Tot i ser la menys sorollosa, aquesta primera psicologia és la que més persones engloba perquè és la que els mitjans espanyols més els costa d’intoxicar.
La segona psicologia a tractar és la que cobreix el flanc del centredreta i el centre, una psicologia que havia regnat durant 30 anys a Catalunya mesclant costumisme i progrés, i que l’evolució sociopolítica i demogràfica de Catalunya ha acabat empetitint però que manté encara un pes crucial pel país. A aquesta psicologia se li hauria d’oferir un producte polític modern capaç d’aglutinar des de liberals fins a cristians de base passant també pel centre més despolititzat, un producte preparat per no renunciar al seu independentisme però prou hàbil per fer discursos pragmàtics i clars que sedueixin a la gent que no és d’esquerres.
Si ho fa bé, i tenint les figures de Puigdemont i Mas al seu projecte, poden aspirar també a sumar prou vots per a guanyar eleccions. Com? Convencent a la centralitat del país i per tant aplicant-se bona part de la lògica de la primera psicologia que he mencionat abans. Aquest espai polític havia sabut balancejar magistralment el nacionalisme més sincer amb el pragmatisme polític més variable, Convergència i Unió va ser un producte polític que més enllà de fílies i fòbies, era una màquina de comunicar i guanyar estant entre dues aigües. JxCat hauria de fer el mateix, aplicar la màxima de CiU de ser a dos cantons: maximalisme Puigdemont i gradualisme Mas.
És molt important que el centredreta català no desaparegui i li regali tot el flanc del centredreta a l’espanyolisme perquè ja sabem què els ha passat al País Valencià i a les Illes Balears per no haver sabut articular centredretes nacionals: la seva assimilació cultural a Espanya s’ha accelerat brutalment en 40 anys. Hem de ser sempre, també durant el camí de l’alliberament nacional, un país normal: amb els seus tres o quatre partits nacionals. No entenc que constantment JxCat colli per fer llistes úniques, ha de valorar més la seva importància com a ens separat de totes les altres opcions perquè cobreix un front cabdal: alternança política nacional centreesquerra-centredreta i per tant fer de tap de Rites Barberàs i Bauzàs catalans.
La tercera psicologia a tenir coberta és la de l’esquerra no-institucional. Els independentistes hem d’oferir un producte que faci de prova del cotó a la socialdemocràcia de la centralitat, que pugui desgastar als comuns més ideologitzats i capitalitzar discursos antisistema (porta d’entrada a la política per bona part del jovent) en contra del govern català de torn, donant veu i projecte a l’esquerra independentista catalanocèntrica més polititzada del territori on, per sort, Espanya no hi té res a pelar però el desànim i la despolitització progressiva, sí. Aquesta psicologia també té la responsabilitat d’acompanyar les protestes de la generació 14-O i Urquinaona però comunicant-se intel·ligentment per no donar excuses als espanyols per il·legalitzar-los. Sempre hi han sigut i sempre hi han de ser.
I finalment, la quarta psicologia, nascuda de la frustració de la derrota que demana un nou espai polític capaç de ser el pot de les essències sense haver-se de casar amb un eix social concret, un aparell polític que pugui capitalitzar la ràbia de la derrota del setembre del 2017, seduir a convençuts desmoralitzats i la part de la generació 14-O més sentida nacionalment. Un espai que parli sense embuts i que pugui ser la veu del descontentament sobrerepresentat a les xarxes.
Hi ha certes màximes que la majoria d’independentistes convençuts comparteixen però que a la vegada no tot partit polític pot abanderar perquè s’ha de cenyir a ser un bon producte per la seva franja electoral. Per exemple, hi ha certs partits que no es poden passar el dia dient que Espanya dona un tracte colonial a Catalunya, sinó que han de governar fent evidents els greuges espanyols amb casos concrets, explicats amb un registre pensat per als no-convençuts. Això no obstant, hi ha espai nacional (i no pas municipal o espanyol) per un partit polític que digui les coses tal com ragen, una CUP amb cintura marketiniana, i pot arribar a ser útil per molts motius. Pot generar un debat més enllà de la institucionalitat que acabi introduint coses a l’agenda política independentista global
com va fer SI durant un breu lapse de temps.
Pot centrar els dos partits independentistes institucionals i a la vegada marcar el ritme dialèctic de l’independentisme i del país estivant de la teoria de la finestra d’Overton. Pot connectar amb Urquinaona. Pot tapar una possible extrema dreta que mitjançant la comunicació sense embuts del greuge nacional real que patim hi barregi la xenofòbia i la intolerància -tàctica que ha fet sort en gairebé totes les nacions d’occident i que nosaltres hem aturat a diferència dels espanyols- que a més, si quallés, faria créixer als Comuns. Pot fer de policia dolent quan l’independentisme institucional se’n vagi a Madrid a implorar diàleg i calés per no haver de fer retallades. I pot reintroduir el català als mitjans fent que hi hagi 4 forces catalanistes, corregint el fet que ara Vox, PP, Cs emprin només el castellà (i el PSC entri parcialment al joc) a la vegada que recuperar també temps d’intervenció independentista als mitjans (debats, intervencions al parlament, entrevistes, etc.): la fragmentació de partits espanyolistes els ha fet guanyar quota mediàtica no merescuda i un quart partit independentista corregiria la seva sobrerepresentació.
Aquestes quatre psicologies que he desgranat, haurien de tenir pactades unes línies argumentals comunes que alimentessin el marc mental català, un acord de mínims argumental constant basat en el greuge real al qual Espanya empeny a Catalunya. La violència de l’1O i la sentència salvatge són dos grans actius argumentals que hem de sumar a l’argumentari que empràvem quan més vam créixer. Parlàvem d’economia i d’incompliments? Tornem-ho a fer, no vivim instal·lats contínuament al final de la història, hi ha electors que es deixen reconvèncer per arguments que els mass media espanyols ajuden a escampar i que poden ser combatuts amb els arguments clàssics de l’independentisme als quals ara s’hi pot afegir la repressió post 1O i la sentència medieval. Tornem a recuperar discursos econòmics, populars i culturals que ens van fer créixer brutalment als principis de la dècada. Que els nous electors els coneguin també, que no només es quedin amb l’1-O i la sentència, sinó que sàpiguen que no reben les beques que pertoquen, que Espanya no compleix els seus compromisos econòmics, que l’àrea metropolitana de Barcelona hauria de tenir prioritat pressupostària per Espanya però que en canvi l’estat passa d’ella olímpicament perquè amb només Mediaset i A3media en té prou per controlar-la.
Hem de ser llestos, els espanyols tenen a mitja Catalunya enfadada culturalment de manera crònica intentant ser un Tsunami, intentant visibilitzar la no normalitat que Sánchez, Rivera, Casado i Abascal han imposat, i després tenen a un 30% més de Catalunya que estima als enfadats crònics: Espanya no es pot permetre massa errors més sense que l’independentisme faci un salt percentual clau per multiplicar les opcions de victòria durant el pròxim embat. En què s’ha de posar d’acord l’independentisme? En perpetuar en el temps la visibilització de la no normalitat i en la comunicació dels greuges transversals que afecten el 30% de catalans que estimen a independentistes (diners, infraestructures, emocions, etc.) i repetir-los i repetir-los i repetir-los. I és que en un món ideal, l’ANC pararia de voler ser la quarta psicologia que he descrit i deixaria de recolzar només una de les estratègies. L’ANC ha de ser el vehicle polític del pacte de mínims, del pacte que repeteix arguments per nous electors, electors dubtosos i pel 30% de Catalunya que té vincles emocionals amb la mitja Catalunya independentista crònica del Tsunami.
Espanya ha rebentat la normalitat de l’estat del benestar amb la sentència medieval i l’independentisme ha de farcir la no normalitat amb arguments que ens duguin a l’hegemonia a les institucions i als carrers. Només així ho tornarem a fer amb opcions de victòria.