“Imprefeccions, són reals i són nostres”. Sense que vingue massa al cas, subscric l’afirmació d’un dels grups de la sempre combativa escena musical valenciana. Subscric i hi afegeixo les contradiccions. I és que d’unes i altres en porto la motxilla plena. Una d’elles, de contradiccions, precisament, és la que va entre les ganes d’escriure en públic i l’habitual abstenció de fer-ho. I és que un, sigue per formació –o deformació- acadèmica, sigue per afició o, simplement, perquè, com diem col·loquialment, ho ha mamat, acostuma a interessar-se pel que passa al seu voltant i, molt de tant en tant, plasma la seua opinió en files de paraules que algun mitjà agosarat té l’amabilitat, fins i tot, de publicar-me. Ben mirat, davant el trist panorama que tenim, potser és millor escriure que posar-te a trencar coses o entrar a l’enfrontament personal directe. Que de ganes, a vegades i sobretot quan observes la situació política, social i econòmica, també n’hi ha. No obstant, i tornant a la contradicció, el no voler ser model de res o la temor a caure en, entre d’altres, la pedanteria, la incoherència o l’afany de protagonisme fan que, no només en premsa sinó també en els perfils personals en les xarxes, em mossegue la llengua més del que acostumava. I és que , quan el que s’analitza és la profunda injustícia que ens envolta, és fàcil argumentar des dels budells i, tot i continuar ferm en el contingut, no reconèixer-se massa en el to i les maneres. I això, tot i la deguda separació entre les esferes pública i privada, quan el que puntualment escriu és un simple lector amb la motxilla plena, com diria aquell, no toca. O sí.
Així que revertim la tendència i tornem a escriure. El tema que m’ocupa ara, encara que des de la meua perspectiva potser no dista tan de la temàtica sociopolítica habitual dels anteriors escrits, és molt més agraït. Es tracta del
Formes Diverses de Vida que es celebrarà els propers 21 i 22 de juliol a Amposta. Un festival que enguany celebra la seua tercera edició i que mos apropa al territori una proposta musical quasi inèdita fins al moment. I parlant de música, sembla inevitable haver de recórrer a les etiquetes. Aquelles classificacions que, potser útils per situar al personal, no deixen de ser una casella en la que encabir una determinada proposta cultural obviant sovint l’amplitud i riquesa que la mateixa proposta ofereix. Per tant, si no ho han fet ells, no seré jo qui etiquete l’oferta del Formes. Si algú està interessat en consultar-la, ho pot fer
aquí.
Però el Formes, no és només música. Entre moltes altres coses, el Formes és gaudir de l’entorn que ofereix la zona del castell d’Amposta, és convivència entre músics i públic, entre grans i petits, és degustar una proposta gastronòmica que fuig del
fast-food (i de tot allò que porte el prefix
fast), és un taller de creació de sintetitzadors, és una xerrada sobre el vincles entre la música i els rituals des de l’antiguitat fins ara i és també un taller de bioconstrucció amb el que il·lustrar-nos sobre formes diverses de construir d’una manera econòmica i respectuosa amb l’entorn alhora que solvent i pràctica. En definitiva, el Formes és passió. Passió, sobretot per la música, però també per les diverses formes d’encarar la vida. La passió amb la que Ives, Frede i Rafel, músics de
Purkinje, afronten l’organització de l’esdeveniment. Una passió que s’encomana i que fa que els seus companys i companyes, tot i la distància per allò de la diàspora ebrenca i, fins i tot, en algun cas destinant-hi una part de les vacances, es bolquen durant aquells dies acollint a casa als músics vinguts d’arreu de l’Estat, cuinant, muntant, servint i donant un cop de mà com sigue per fer possible una proposta que fuig de l’habitual oci mercantilista (i per tant excloent) de radio fórmula i benefici econòmic immediat.
És evident que no sóc objectiu. De fet, no crec que es pugue ser objectiu quan t’allunyes de les ciències exactes (allò del 2 + 2 són 4 etc) i t’enfrontes a un paper en blanc. Des del moment que esculls un tema del que parlar ja deixes de ser-ho. Per tant, i per acabar ja, des de la subjectivitat del que escriu, el Formes ve a ser un
rara avis en el que la passió pel contingut i les formes (valgue la redundància) preval sobre qualsevol objectiu de benefici o reconeixement. Gratuïtat i absència de lucre (que, tot i semblar-ho, no són el mateix), innovació i difusió d’una proposta cultural concreta quasi inexistent al territori, col·laboració i autogestió, complicitat i compromís. Característiques que, en la meua opinió i lluny de les
humils pretensions dels seus responsables, potser no disten tant d’aquella política que, etimològicament, sense el significat pejoratiu que els gestors de les institucions s’encarreguen negligentment de donar-li, no és més que allò relatiu a la ciutat i a l’activitat dels ciutadans quan, de qualsevol manera, intervenen en els assumptes públics.
Però com dic, aquesta només és la meua particular, diferent i diversa manera de vore lo Formes. Formes diverses de vida que, si són com les de Frede, Ives i Rafel, benvingudes siguen.